Empresa pública

Una empresa pública, corporació pública, empresa estatal o societat estatal és aquella que és propietat del Estat, siga este nacional, municipal o de qualsevol atre estrat administratiu, ya siga d'un modo total o parcial. No obstant, la Unió Europea definix a una empresa pública com qualsevol empresa en la que els poders públics puguen eixercir, directa o indirectament, una influència dominant en raó de la propietat, de la participació financera o de les normes que les rigen.Plantilla:*cr

Este concepte no es deu confondre en la "public company" d'alguns paisos de parla anglesa.

En el cas de propietat parcial, el criteri per a determinar si una empresa deu o no ser considerada pública no és tant el percentage d'accions en poder del sector privat com el control efectiu que l'Estat tinga sobre el procés de presa de decisions en l'empresa. L'element crucial en l'empresa pública és la capacitat de l'Estat per a eixercir pressió política directa en la companyia. L'accioniste majoritari és l'Estat, en uns objectius que poden ser molt diversos i, #lo que és més, canviants en el procés polític. En opinió de J. K. Galbraith, hi ha moltes i molt característiques similituts entre les grans empreses privades i les grans empreses públiques.Plantilla:Cr

La gran majoria dels estats del món controlen empresas en diferents fins –a part del fi existencial de tota empresa de maximisar utilitats–, que poden ser proveir servicis públics, incentivar la producció del país o generar ocupació, per nomenar alguns.

Diferències entre empreses estatals públiques i privades

A pesar de convergir en la forma d'actuar, hi ha substancials diferències entre l'empresa pública i la privada. A títul d'eixemple, destaquen les següents:

• En els seus procediments de finançació. Esta diferència radica no tant en la possible existència de tractament diferencial en el mercat de capitals públic i privat, tracte que també sol rebre la gran empresa privada –de forma idèntica o molt semblada– en relació en l'empresa privada menuda o mija, sino en la possible finançació pública en orige en els presuposts que a sovint ve otorgant-se a este tipo d'empreses.

• La persecució del benefici i el control a que estan someses pels poders públics. Sense oblidar l'objectiu del benefici, està molt clar que la raó de l'existència de l'empresa pública no és l'obtenció de beneficis. Ací la diferència no és substancial, sino de grau, per quant els en les grans empreses privades, ademés de l'objectiu del benefici, concorren atres objectius igualment destacats, com lo són el creiximent i el poder de dites organisacions; circumstàncies que no tenen per qué estar –mediata ni immediatament al servici del benefici–. Per lo que al grau de control es referix, cal senyalar que les empreses públiques estan someses, ademés, al control específic que deriva de la seua pertinença al sector públic. cal puntualisar que el tema del grau d'algunes de les característiques diferenciadores entre empreses privades i empreses públiques no és uniforme dins de l'extensament gama de les empreses públiques, sino que obedix a la major o menor caracterisació de públiques que tinguen este tipo d'empreses.

L'existència d'empreses públiques en economies de mercat s'ha justificat tradicionalment per l'insatisfacció dels *responsabilisimos de la política econòmica, en els resultats generats pel mecanisme del mercat. No obstant, és important distinguir dos alvertents clarament diferenciades en dit argument. Per un costat, es pot considerar a l'empresa pública des de la perspectiva de la reacció de l'Estat davant determinades ineficiències del sistema de mercat en assignar els recursos productius. Es tracta dels coneguts “fallos del mercat”. En un atre àmbit, devem considerar l'utilisació de l'empresa pública com a instrument a la disposició de l'Estat per a corregir les assignacions del mercat que, des de posicions polítiques diverses, poden considerar-se no equitatives o concordes en l'elecció social.

Objectius de l'empresa pública

Els quatre objectius. L'empresa pública precisa conéixer clarament quins són els objectius d'índole social que s'esperen conseguir per mig de la seua actuació, quina contra-prestació social va a rebre per atendre a eixa finalitat i quins indicadors van a ser utilisats per la societat per a medir els guanys que es deuen realisar ^{cita requerida}.

bàsics que deuen alcançar les accions de l'empresa pública són cita requerida:

• Efectes sobre la distribució de la renda.
• Efectes macroeconòmics.
• Eficiència econòmica.
• Rendabilitat.

Rendabilitat

A diferència de la empresa privada, en la que l'objectiu és la maximisació del benefici, en l'empresa pública en principi no té una especial consideració. No obstant, el canvi que s'experimenta en esta matèria és notable. A diferència del criteri estricte del benefici, en el cas de l'empresa pública resulta més apropiat parlar d'excedent comercial brut per a estimular l'eficiència tecnològica i directiva.

Este concepte comprén els conceptes de interesses, amortisació i beneficis, permetent a l'Estat conéixer qué necessitats financeres presenta cadascuna de les empreses públiques.

La busca de la rendabilitat per part de l'empresa pública es contempla també com un mig d'estimular l'eficiència tecnològica i de gestió. D'esta forma sabem que si una empresa busca maximisar el seu benefici, això li exigix que minimise els seus costs per a qualsevol nivell de *output. No obstant, l'objectiu de la @maximización del benefici s'ha rebujat explícitament per a les empreses públiques, ya que, en general, gogen de poder *monopolístico en a lo manco alguns dels mercats en que se suministren els seus productes.

Des d'un punt de vista financer i econòmic, els fondos que financen l'inversió de l'empresa púbica provenen de dos fonts: de les seues pròpies reserves i de les aportacions que realisa la Facenda Pública. Esta, per la seua banda, obté els fondos principalment dels excedents bruts comercials de les empreses públiques, dels imposts i d'atres fonts. Per això, coneguda l'inversió que té que realisar l'empresa pública, quant menor siga el seu excedent, major té que ser la tributació i la finançació externa; és dir, que no té tanta transcendència cóm es dividix l'excedent entre interessos, amortisació i benefici, lo que importa és la seua quantia total.

Efectes sobre la distribució de la renda

L'empresa pública sol actuar sobre la renda dels consumidorés garantisant un determinat nivell de prestació del servici més elevat o ben aplicant un sistema de preus polítics que possibilita una efectiva distribució real de renda (vore Eficiència distributiva), a no ser que resulte @perverso la distribució de la càrrega impositiva que facilita la finançació del dèficit en que s'incorre.

Este modo d'actuació és el que tradicionalment ve a aplicar-se al transport colectiu. L'ordenació de preferències en este terreny acostuma a véncer-se a favor de la distribució i en contra de la rendabilitat, en arguments que inclouen també costs privats i socials de la congestió. El risc més greu en que s'incorre en este cas radica que si no s'especifica molt clarament la quantia (implícita o explícita) de la subvenció i quí i cóm va a satisfer-la, la quantia del dèficit pot fer-se absolutament *inmanejable, #lo que afecta de forma definitiva també a l'eficiència tecnològica i de gestió.

Efectes macroeconòmics

Una de les matèries que més preocupen als Governs és la política macroeconòmica, i lloc que les decisions de l'empresa pública poden incidir en ella, els seus efectes macroeconòmics potencials devenen matèria d'interés polític. De nou, certes variables baix el control de l'empresa pública poden contemplar-se des d'una perspectiva positiva, com a instruments de política macroeconòmica.

En formular les polítiques macroeconòmiques, l'atenció se centra en quatre variables objectiu: nivell de desocupació, taxa de inflació, superàvit/dèficit de la balança de pagos i taxa de creiximent del producte nacional potencial. Alguns aspectes de les activitats de les empreses públiques i, en particular les seues polítiques d'inversió, preus i salaris, semblen afectar els valors de les variables objectiu. Les despeses en inversió poden, a través dels efectes multiplicadors habituals, influir en el nivell agregat de l'activitat econòmica a curt determini, i a llarc determini ajuda a determinar la taxa de creiximent del producte potencial. Estes despeses en inversió, en conjunció en els excedents comercials bruts, també afecten a les necessitats financeres del Govern i, per tant, a les seues necessitats d'endeutament i tributació. A #resulta de l'interpretació de el “interés nacional” que acabem de donar, queda clar que per a ser completa, una especificació d'objectius deu tancar els quatre aspectes rellevants de les decisions de l'empresa pública: eficiència econòmica, rendabilitat, efecte sobre la distribució de la renda i impactes macroeconòmics. No obstant, es donen dos problemes importants referent ad açò. El primer d'ells estreba que existixen conflictes entre estos quatre aspectes, en el sentit de que els intents per a incrementar el nivell de realisació d'un d'ells pot carrejar efectes adversos, vists des de la perspectiva dels atres. Per tant, una exposició satisfactòria d'objectius deu resoldre estos conflictes atribuint pesos relatius a cadascun dels quatre. Per descontat, esta és una atra forma de dir que deu construir-se algun tipo d'ordenació de preferències, puix només en les circumstàncies més senzilles possibles (on només es perseguix un objectiu, digam el benefici o el creiximent) pot existir la presa de decisions racionals sense cap conflicte. El segon problema residix que la manera en que s'ha vingut eixercint fins ara el control sobre l'empresa pública resulta incompatible en l'especificació d'un conjunt d'objectius consistents, estables i comprensius.

Els conflictes que sorgixen entre les quatre àrees d'interés polític són:

1. Eficiència econòmica i distribució de la renda.- Existixen uns quants casos en els que l'eficiència s'ha sacrificat en interés de l'increment o manteniment de les rendes de grups particulars.

La persistència d'excés de mà d'obra en algunes empreses públiques pot contemplar-se com una decisió tàcit de distribuir renda real a determinats grups de treballadors, a costa de l'eficiència econòmica.

1. Rendabilitat i distribució de la renda.- En general, la reducció de l'eficiència tecnològica implica la reducció de beneficis. També poden donar-se alguns eixemples. El suministrament de bens produïts per empreses públiques a grups particulars de consumidors a preus que no cobrixen el cost, aumenta les rendes reals d'estos últims, pero reduïx la rendabilitat de les empreses. En el llímit, la naturalea de la redistribució de la renda que entranyen estes polítiques depén del modo en que es finance el recapte d'estos servicis que no cobrixen costs. Si una empresa deu satisfer per complet un excedent que li ve fixat com a objectiu i no rep cap subvenció governamental per a compensar la falta de beneficis en aquelles activitats que acomet a un preu per baix del cost, els seus preus rendables seran, en conseqüència, més elevats. D'esta manera, la renda real es distribuïx dels consumidors de servicis rendables a aquells que es beneficien de servicis suministrats en pèrdua. Si esta “subvenció creuada” existix i alcança una magnitut important, devem supondre que el Ministre l'accepta com un mig de redistribució de renda que és consistent en les seues polítiques de Govern. Per una atra part, les pèrdues poden cobrir-se en una dotació real o implícita de Facenda, en el seu cas la renda redistribuïda córre a càrrec del contribuent en general (o d'aquells que s'haurien beneficiat de formes de despesa pública que tenen que retallar-se per a finançar eixes subvencions) i a favor d'aquells que es beneficien dels servicis prestats per baix del cost. Una dotació real és una suma que Facenda abona a l'empresa: l'empresa, pot pensar-se, actua com un “contractiste” per al Govern, suministrant els servicis i presentant dos factures pels costs en que incorre, una al Govern i una atra als consumidors. Una dotació implícita es fa quan el Govern reduïx l'objectiu d'excedent que esperava alcançara l'empresa, per la cantitat corresponent a la pèrdua que soporta en els servicis prestats per encàrrec del Govern. Queda clar que, en principi, no hi ha cap diferència en que la subvenció siga real o implícita, en térmens de la contribució neta que l'empresa aporta a Facenda, ya que els efectes financers de suministrar els servicis a preus que no cobrixen costs són exactament els mateixos.

1. Eficiència econòmica i rendabilitat.- Encara que les millores de l'eficiència tecnològica i de gestió aumentaran la rendabilitat, tot lo demés constant, de modo que no existix cap conflicte referent ad açò, pot donar-se un conflicte entre eficiència asignativa i rendabilitat. Existix, en primer lloc, la qüestió de que les polítiques de fixació de preus i inversió *asignativamente eficients implicaran un excedent particular per a l'empresa, que pot ser major o millor del considerat desijable. Per contra, si s'exigix a l'empresa que obtinga determinat excedent, no hi haurà llavors res que garantise que els preus i *outputs resultants siguen *asignativamente eficients. Particular eixemple d'açò, per una atra part molt discutit en la lliteratura, ho constituïx el cas #a on la fixació de preus al cost marginal és *asignativamente eficient, i s'aplica a una indústria subjecta a rendiments creixents a escala carrejant, per tant, una pèrdua.

En tot, pot ocórrer també que allí on es juja que existix una divergència entre beneficis i costs socials, per un costat, i ingressos i costs calculats als preus de mercat, per un atre, l'optimisació en térmens dels primers conduïxca a una pèrdua. Per eixemple, es *arguye que les reduccions de congestió del tràfic i de l'aforro corresponent de temps, justifiquen les pèrdues en els sistemes de transport públic, per l'excés dels beneficis socials sobre els costs socials.

La finançació de l'empresa pública

Les empreses públiques es financen en càrrec als recursos del Tesor Públic, dels procedents del mercat financer i dels obtinguts dels beneficis d'explotació. El grau en que una empresa acodixca a cadascuna d'estes tres fonts de finançació depén de múltiples factors, tant de caràcter “permanent” (forma jurídica de l'empresa, sector d'activitat, etc.) com de naturalea “transitòria” (situació dels mercats financers, política econòmica conjuntural, etc).

A grans llínees es troba una correlació entre l'activitat econòmica desenrollada per l'empresa, la forma jurídica de la mateixa i la seua estructura financera. Existixen, no obstant diferències considerables en els mecanismes de finançació de les empreses públiques utilisats en les diferents nacions.

Els recursos entregats pel Tesor a les empreses públiques, excepció feta dels assignats a subscriure accions, poden ser-ho a títul de fondos de dotació, préstams o subvencions.

El fondo de dotació ve a representar lo que el capital en una societat. La pràctica de la concessió de dotacions de capital, molt restringida en un principi, s'ha anat estenent cada volta més. Entre els paisos comunitaris la seua utilisació ha tingut lloc, bàsicament, en França i Itàlia.

Els préstams del Tesoro o atres organismes públics a les empreses públiques té un us més generalisat que les dotacions de capital, sent una modalitat de finançació pràcticament comuna a tots els paisos comunitaris. Per a les *public *corporations britàniques estos préstams són des de 1956 el principal, casi únic, mig de finançació externa. Els préstams poden ser otorgats directament pel Tesor o a través d'atres organismes públics (*FDES en França, *Cassa *Depositi i *Prestiti en Itàlia, etc.). Els interessos aplicats varien considerablement d'uns paisos a uns atres i d'unes empreses a unes atres.

Com a regla general es considera que les empreses públiques deuen cobrir costs i obtindre un resultat econòmic positiu. D'ahí que, en principi, l'Estat no es comprometa a saldar el dèficit experimentat per una empresa, sino que este es cobrirà en un crèdit o tractarà d'evitar-se per mig de la concessió de determinades ventages (tipo d'interés reduït, exencions tributàries, etc.). Si el dèficit de l'empresa és crònic, en algun moment l'Estat tindrà que fer front al mateix enjugant les pèrdues en que l'empresa haja incorregut. En alguns paisos (Dinamarca, Holanda, etc.) l'Estat s'encarrega de cobrir solament els dèficit de les empreses pertanyents a determinades categories jurídiques.

Les subvencions per a borrar els dèficit no són sino una forma de les vàries que poden adoptar les transferències de l'Estat a les empreses públiques, i que es resumixen en els tres grups següents:

1. Subvencions d'equilibri: en la finalitat anteriorment senyalada;
2. Transferències de capital: per a cobrir una part de les inversions de l'empresa, que siguen d'interés general, i
3. Subvencions d'explotació: per a compensar certes càrregues en l'explotació imposta a una empresa pública.

En la finançació en càrrec al mercat financer devem distinguir els recursos obtinguts per emissió d'accions, emissió d'obligacions i crèdits. L'emissió d'accions realisada per les societats de propietat pública procura a l'empresa fondos estatals destinats a la subscripció d'aquelles. Açò equival a les dotacions de capital analisades anteriorment. En el cas de societats mixtes, una part dels fondos conseguits per l'empresa per mig de l'emissió d'accions procedix del sector privat. L'importància d'estos recursos privats estarà íntimament relacionada, per tant, en el número i tamany de les societats mixtes d'un país. Dels paisos comunitaris és en Itàlia on les empreses mixtes juguen un paper més destacat. Per a que el sector privat acodixca a subscriure part del capital d'una empresa pública, esta deurà atindre's en la seua gestió a certes condicions, #lo que no ocorre per a empreses de propietat pública total.

La possibilitat de les empreses públiques d'acodir al mercat financer per a emetre obligacions i conseguir préstams varia, segons els paisos i les empreses. De forma esquemàtica, s'apunten les quatre alternatives següents:

1. Que no existixca cap disposició que permeta el recurs a atres mijos financers externs que els provinents del Tesor Públic.
2. Que només es permeta l'accés als crèdits a curt determini (*public *corporations britàniques, empreses *municipalizadas italianes, etc.).
3. Que només es permeten els emprèstits a llarc determini procedents d'institucions públiques (cas de les *aziende *autonome italianes).
4. Que no existixquen llimitacions especials per al recurs al mercat monetari i de capitals, situació esta la més general en França, Itàlia i Alemània.

Les obligacions constituïxen un mig de finançació de les empreses públiques de singular importància. Es tracta en este cas d'emissions realisades pel Tesor o atres organismes públics, en els fondos dels quals es procedirà més tart a finançar a les empreses públiques. Ara nos referim a les obligacions emeses directament per les empreses públiques. L'aspecte més debatut en relació a les mateixes és el de les ventages concedides a estos títuls per a la seua acceptació en el mercat. Tals ventages existixen en casi tots els paisos i es presenten en forma molt variada: garantia estatal, bonificacions impositives, lliures de comissions, etc.

En realitat, tot l'esquema financer d'estes empreses dependrà de les seues possibilitats de autofinançació, que dependrà en última instància del nivell alcançat de beneficis bruts. Donada la multitut de factors que influïxen en este resultat és evident que en este terreny no poden fer-se generalisacions. Únicament cal afirmar que, per regla general, les empreses públiques s'@autofinanciar en una mesura menor que les empreses privades, encara que dins del camp de les empreses públiques existix, referent ad açò, una gran diversitat de situacions. En qualsevol nació europea es troben tres empreses públiques en un nivell molt satisfactori d'autofinançació, en un nivell discret i en un nivell totalment insuficient per a les necessitats empresarials. Per a que les empreses públiques puguen portar a terme eficaçment una política financera, cal eliminar prèviament l'incertitut sobre els térmens econòmics i financers en que es desenrolla la seua activitat, ya que en cas contrari qualsevol tipo de previsió o planificació financera estarà condenada al fracàs. La preocupació sentida en els últims anys per basar el control de les empreses públiques en criteris de racionalitat econòmica, ha servit per a definir millor i més clarament les relacions entre les empreses públiques i el Govern, especialment les relacions financeres.

Els mijos de comunicació en Llatinoamèrica té un major poder en l'infraestructura dels mijos populars, en un respal dels mijos privats, i contra els mijos privats. pero segons un informe de Reporters sense fronteres i la Unió Internacional de Telecomunicacions, existixen un 57,9% dels mijos públics i un 61,7&*nbsp;% dels mijos privats, la qual cosa existixen una reducció d'un 4 % en els últims dèu anys; això degut vàries demandes d'empreses de telecomunicacions entre una programació (tant la ràdio i la televisió), i les adquisicions de transmissió deportiva.Plantilla:*cr

La Organisació de Televisió Iberoamericana (OTI) és l'únic orgue de televisió per a protegir les lleis televisives de l'estat (tant com a mixt o independent), simplement per a evitar que cap govern pot privatisar qualsevol canal de l'estat.Plantilla:Cr

Empreses públiques en Espanya

El Títul III de la Llei General Presupuetaria establix que el subsector públic empresarial està integrat per:

a) Les entitats públiques empresarials (EPE).

b) Les societats mercantils estatals (SME).

c) Les entitats estatals de dret públic que no siguen organismes autònoms dependents de l'Administració General de l'Estat i no siguen entitats públiques empresarials (EPE), dependents de l'Administració General de l'Estat, o de qualssevol atres organismes públics vinculats o dependents d'ella.

d) Els consorcis dotats de personalitat jurídica pròpia a els que es referixen els artículs 6, apartat 5, de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, i 87 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les Bases de Règim Local.

Privatisades

Empresa	Any de fundació	Denominació posterior privatisació	Activitat	Año privatisació	Finançació anterior a la seua venda	Beneficis
Iberia	1927		logística	2001
SEAT	1950	SEAT	automóvil
Repsol	1986		petroquímica		1997
Ensidesa	1950	Aceralia	siderurgia	1997
Endesa	1944	Endesa	electricitat	1997
Telefónica	1924		telefonia	1997
Argentaria			banc	1998
Tabacalera		Altadis (entre atres)		1999
CAMPSA	1929
Gas Natural Fenosa			petroquímica
Aldeasa			duty-free
Aceralia			siderurgia
Indra			energia
Red Eléctrica de España	1984		energia

Vore també

• Sector públic
• Empresa privada
• Privatisació
• Neoliberalisme
• Lliberalisació
• Ben econòmic
• Bens lliures
• Ben comú (economia política)
• Ben públic
• Ben privat
• Entitat pública empresarial
• Externalitat
• Monopoli natural
• Cost per us
• Public company (EE.UU.)
• Recursos comuns
• Teorema de Coase
• Tragèdia dels comuns

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Empresa pública de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.