Zoosemiótica

La zoosemiótica és la branca de la biosemiótica que estudia els métodos que usen els animals per a comunicar-se entre sí.

La zoosemiótica és l'estudi semiòtic de l'us de senyals entre animals, més precisament l'estudi de la semiosis entre animals, és dir, l'estudi de cóm alguna cosa aplega a funcionar com a signe per a algun animal. És l'estudi de les formes animals de coneiximent.

Considerada part de la biosemiótica, la zoosemiótica està relacionada en els camps de l'etologia i la comunicació animal. Va ser desenrollat pel semiòtic Thomas Sebeok basant-se en les teories del biòlec estonio alemà Jakob von Uexküll.

L'àmbit es definix per tindre com tema tots aquells processos semiòtics que són compartits tant pels animals com pels humans. Este camp també es diferencia del camp de la comunicació animal en que també interpreta signes que no són comunicatius en el sentit tradicional, com el camuflage, el mimetisme, el comportament de corteig, etc. El camp també estudia la comunicació entre espècies, per eixemple entre humans i animals.

Definició

Es denomina zoosemiótica a la comunicació celular, biològica i animal; a l'intercanvi de senyals que es dona entre els animals de qualsevol espècie. Els animals tenen diferents sistemes d'emetre mensages. Utilisen la seua sensibilitat i els seus sentits d'olfat, vista, tacte, oït i gust per a emetre i rebre mensages. Usen quatre camps o sistemes de comunicació: el camp químic, l'òptic, el tàctil i l'acústic. L'us d'escoltar en claritat i precisió si algú s'acosta o s'allunta, etc. Per eixemple; un gos guardià percep clarament la presència d'estranys, sap cóm avisar o atacar si és necessari defendre al seu companyer humà. Percep clarament l'olor de les persones conegudes i desconeix sin temor a equivocacions quan la persona que està prop no és grata. La comunicació entre els humans i animals d'atres espècies també és molt freqüent quan s'establix una relació entre abdós, com ocorre entre el gos i el seu companyer humà. L'animal no humà deprén quins comportaments són "bons" i cuales no, i despuix a mantindre un intercanvi d'afecte i llealtat indiscutible en algunes espècies.

La comunicació generalment és entre animals d'una mateixa espècie, pero també pot ocórrer entre dos animals d'espècies diferents. Els animals es comuniquen per mig de senyals, que poden ser visuals, auditives, químiques —en la participació de feromones— o tàctils. (fp)

Hipòtesis

El hipòtesis principal de la zoosemiótica, assegura que tots els animals són socials i que cada espècie té els seus propis mijos de comunicació i manifesten a través d'ella el seu humor, época de celosia, alegria, dolor, tristor, etc. Esta ciència es dividix en: zoosemiótica pura que dissenya els models que permeten estudiar els mensages i senyals que s'emeten entre els animals de manera científica, la zoosemiótica descriptiva que estudia la comunicació entre les espècies animals, com les senyals que utilisen per a elegir parella, per a cridar a les seues crío o per a alertar de l'intromissió de sers estranys o de perill.^{cita requerida}

Vore també

• Biosemiótica
• Dominancia
• Proxémica
• Semiòtica
• Zoomusicología
• Etologia
• Revista Sign Systems Studies

Bibliografia

• Sebeok, Thomas A. 1972. Perspectives in Zoosemiotics. Janua Linguarum. Séries Minor 122. The Hague: Mouton de Gruyter.
• Martinelli, Dario; Lehto, Otto (Eds.) 2009. Special issue: Zoosemiotics. Sign Systems Studies 37(3/4). (esp. G. Kaplan, Animals and music: Between cultural definitions and sensory evidence, 423–453; K. Kleisner, M. Stella, monsters we met, monsters we made: On the parallel emergence of phenotypic similarity under domestication 454–476; S. Pain, From biorhetorics to zoorhetorics, 498–508; K. Tüür, Bird sounds in nature writing: Human perspective on animal communication, 580–613; E. Vladimirova, Sign activity of mammals as means of ecological adaptation, 614–636; C. Brentari Konrad Lorenz’s epistemological criticism towards Jakob von Uexküll, 637–660).
• Klopfer, P. (1974), Linguistics: Perspectives in Zoosemiotics. Thomas A. Sebeok. American Anthropologist 76: 939.
• Rem Gramigna 2010. Augustine's legacy for the history of zoosemioitcs. Hortus Semioticus 6.
• Kull, Kalevi 2003. Thomas A. Sebeok and biology: building biosemiotics. Cybernetics & Human Knowing 10(1): 47–60
• Martinelli, Dario 2007. Zoosemiotics. Proposal for a Handbook. Helsinki: Acta Semiotica Fennica 26. Imatra: International Semiotics Institute at Imatra.
• Martinelli, Dario 2010. A Critical Companion to Zoosemiotics: People, Paths, Idees. Biosemiotics 5. Berlin: Springer
• Schuler, Werner 2003. Zoosemiose. In: Roland Posner, Klaus Robering and Thomas Sebeok (eds.) 2003: Ein Handbuch zu donen zeichentheoretischen Grundlagen von Natur und Kultur / A Handbook on the Signtheoretic Foundations of Nature and Culture. Berlin and New York: Walter de Gruyter, 522–531.
• Sebeok, Thomas A. 1990. Essays in Zoosemiotics (= Monograph Series of the TSC 5). Toronto: Toronto Semiotic Circle; Victoria College in the University of Toronto.
• Smith, W. John 1974. Zoosemiotics: ethology and the theory of signs. Current Trends in Linguistics 12: 561–626
• Turovski, Aleksei 2002. On the zoosemiotics of health and disease. Sign Systems Studies 30.1: 213–219.