Anar al contingut

Voltamperometria

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Curva Intensitat/potencial (i/I) per a vàries espècies electroactivas, obtinguda en medir l'intensitat de corrent (ordenada) en relació al potencial impost (abscissa)

La voltamperometria és el terme amprat per a referir-se a un grup de métodos electroanalíticos amprats en química analítica i varis processos industrials. En les tècniques voltamperométricas d'anàlisis l'informació qualitativa i quantitativa de l'analito s'obté medint la corrent en una cela electroquímica en funció del potencial aplicat.Esta informació s'obté en condicions que provoquen la polarisació de l'electrodo de treball. Per a intensificar la polarisació, els electrodos de treball en voltamperometria tenen superfícies de treball molt reduïdes, de tan sol uns pocs milímetres quadrats o inclús menys en algunes aplicacions. La voltamperometria és àmpliament utilisada per químics inorgànics, fisicoquímicos i bioquímics per a portar a terme estudis fonamentals sobre processos d'oxidació i reducció en varis mijos, processos d'adsorció en superfícies i mecanismes de transferència d'electrons en les superfícies d'electrodos modificats químicament.[1]

Història

El començ de la voltamperometria es va vore facilitat pel descobriment de la polarografia en 1922 pel Premi Nobel de Química Jaroslav Heyrovský. Les primeres tècniques de voltamperométricas varen tindre molts problemes, que llimitaven la seua viabilitat per a l'ús diari en la química analítica. En 1942 Hickling va construir el primer potenciostato de tres electrodos. Els anys 1960 i 1970 varen ser testics de molts alvanços en la teoria, l'instrumentació, i l'introducció de sistemes afegits i controlats per computadores. Estos alvanços varen millorar la sensibilitat i varen crear nous mètotos analítics. L'indústria va respondre en la producció més barata de potenciostatos, d'electrodos, i de les celes que podrien ser utilisats eficaçment en el treball analític de rutina.

Teoria

L'anàlisis de senyes requerix la consideració de la cinètica, ademés de la termodinàmica, pel component temporal de la voltamperometria. Idealisades relacions termodinàmiques electroquímiques teòriques, tals com l'equació de Nernst estan elaborades sense una component de temps. Encara que estos models són insuficients per sí mateixos per a descriure els aspectes dinàmics de la voltamperometria, models com l'equació de Nernst i l'equació de Butler-Volmer senten les bases per a les relacions de voltamperometria modificades que relacionen la teoria en els resultats observats.

Referències

  1. ↑ Douglas A. Skoog, Donald M. West, F. James Holler and Stanley R. Crouch. (2015). Fonaments de química analítica, Cengage Learning. ISBN 978-607-519-937-6.