Volcà Azufral

Archiu:Azufral.jpg

Volcà Azufral

El Azufral és un volcà semiactivo ubicat en la regió andina del departament colombiano de Nariño. Té una elevació de 4070 m s. n. m.

És considerat com reserva natural pel consell directiu de Corponariño. Es destaquen els estanys Negra, Blanca i Vert, sent esta última la de major atractiu, raó per la que és visitada durant tot l'any per mils de turistes de todas partes del món. L'accés es realisa principalment des de Túquerres, encara que també pot realisar-se i té major diversitat natural des del corregimiento de l'Espino, en Sapuyes. Davant el recomençament de l'activitat volcànica del volcà Galeras, el Azufral i atres volcans dels departaments de Nariño i Cauca, varen escomençar a ser monitoreados pel sistema geològic colombià o SGC abans conegut com Ingeominas, l'organisme de l'Estat encarregat de la vigilància sismológica i vulcanologica en Colòmbia. El complex volcànic es repartix entre les jurisdiccions dels municipis de Túquerres, Sapuyes i Mallama.

Llegendes

Fa molt temps, en les terres sagrades de Nariño, va existir una época en la que el cel s'adornava en dos llunes, cada una simbolisant un poder ancestral. La Lluna Blanca, lluenta i pura, representava la serenitat i la pau. La Lluna Roja, en el seu fulgor intens, era símbol de força i passió. Abdós llunes coexistien en harmonia, i les seues llums convergien en el cràter del volcà Azufral, otorgant a les tres estanys el seu místic color: la verda, la negra i la blanca.

Es dia que el volcà era un guardià celós d'estos astres, puix, segons la llegenda, en una nit de doble eclipse, les llunes varen descendir a les aigües del cràter per a contemplar el seu propi reflex. En aquell instant, el volcà va despertar en un retumbar profunt que va sacsar la terra, temerós de que les llunes volgueren escapar de la seua custòdia. Com a protector de la regió, el volcà les va retindre en les seues aigües, fetillant l'estany vert en la pau de la Lluna Blanca i dotant a l'estany negre en l'intensitat de la Lluna Roja.

No obstant, cada mil anys, quan les dos llunes tornen a coincidir en el cel, el volcà obri el seu cor una volta més. És en eixes rares nits quan les aigües dels estanys comencen a agitar-se i lluir en centelleigs/centellejos sobrenaturals, com si les llunes intentaren lliberar-se de la fetilla milenària. Els habitants locals creuen que si algú es troba en el cim del volcà en eixe moment i guarda silenci absolut, pot escoltar el murmuri de les llunes, una vora trista i lluntà, com de dos amants eternament separats que somien en reunir-se.

Pero aquells que gosen desafiar el silenci i parlen durant este sagrat instant, provocaran l'ira del volcà, qui desnugarà una tormenta de fòc i cendra sobre la terra, cobrint el cel i fent desaparéixer a les dos llunes per a sempre. Per això, el volcà Azufral permaneix, entre la por i la devoció, com a guardià etern de les llunes, el seu amor impossible i la seua promesa mística.