Vol parabòlic
Un vol parabòlic és una tècnica de vol en la que un avió preparat per a això (la cabina del passage es buida i es acolcha, a lo manco en part) descendix de forma controlada per a que en el seu interior es conseguixca un estat similar al de la caiguda lliure en el buit. Esta maniobra permet simular un efecte de microgravedad durant periodos curts de temps en l'interior de l'aparat. El vol parabòlic s'utilisa habitualment per a entrenar als cosmonautas que viajaran més alvance a l'espai.
En aplegar als 6000 metros d'altitut, aproximadament, l'avió sosté (o l'inicia, si és el cas) una ascensió en àngul de 47°, lo que provoca una sensació de sobregravedad en el seu interior d'entre 1,8 i 2 g.[1] En alcançar a uns 8000 m es canvia la trayectòria, escomença un descens d'inclinament progressiu durant el que la potència dels motors baixa fins a un mínim que s'usa per a contrarrestar la resistència de l'aire. La sensació de gravetat baixa a valors pròxims a zero. Despuix d'uns segons de baixada l'avió va elevant progressivament el morro, en lo que la sensació de gravetat aumenta paulatinament, els motors van incrementant potència per a nivellar l'aparat sobre els 6000 m i es torna a ascendir, tornant a sofrir un efecte de sobregravedad, i aixina alternativament.
L'atracció gravitatoria terrestre, en realitat, en cap moment desapareix, la Terra continua eixercint la seua atracció, pero al no opondre's cap força a esta atracció mentres cau (i accelerant a 9,8 m/s²), es deixa de sentir. És com si caiguera en el buit, fent l'avió de protecció contra la fricció en l'aire (que llimita la velocitat en un bot de paracaigudisme).
Cada paràbola descrita dura al voltant d'un minut, durant el que es conseguixen, per este orde, uns 10 segons de sobregravedad i atres 10 s d'microgravedad. En un vol d'este tipo se solen realisar entre 25 i 40 paràboles abans de tornar al vol estabilisat.
En Europa estos vols els realisa la Agència Espacial Europea en colaboració en Novaspace. Els avions amprats són el Airbus A300 i el Ilyushin. La NASA utilisa el McDonnell Douglas C9 (que recentment va reemplaçar al KC-135) i la Zero-Gravity Corporation (o Zero-G) usa un Boeing 727 modificat.[2][3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Acta Astronautica.63(5-6)
- 594–602.ISSN 0094-5765.doi:10.1016/j.actaastro.2008.04.009.Consultat el 2025-09-30.
- ↑ «TÈCNICA DEL VOL PARABÒLIC ZERO G» (en espanyol). Consultat el 30 de giner de 2021.
- ↑ «El vol parabòlic i la microgravedad» (en espanyol). Consultat el 30 de giner de 2021.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Vuelo parabólico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.