Vinca major

Erro al crear miniatura:

Vinca major

Vinca major, cridada popularment herba donzella, és una planta originària de la regió mediterrànea d'Europa i del Àsia Menor, des d'Espanya fins a Turquia i naturalisada i cultivada en el món sancer.

Erro al crear miniatura:

Vista dels sépals peluts.

Erro al crear miniatura:

Vista de la planta en el seu hàbitat.

Descripció

Arbusto en una altura no molt superior a 1 metro, perenne en brots erectos i curts. Fulls 3-8 × 2-5 cm, aovadas a lanceoladas, la majoria glabras, en ocasions ciliadas a lo llarc dels màrgens, les nervaduras secundàries, 4-7 parells, la base redonejada a cordata, l'àpiç obtús a agut, pecíols 1-2 cm. Té inflorescència axilars, pero consistix en una sola flor usualment blava-púrpura o blava localisada en les aixelles foliares alternes a lo llarc del talle; pedúncul/pedicel floral usualment de 2-4 cm, curvat. Flores en els sépals 10-18 mm, linear-triangulars, persistents, ciliats; corola en el tubo (12-)15-20(-25) mm, expandint-se en diàmetro cap a l'àpiç, els llops usualment 15-20 × 5-12 mm, llanceolats a oblanceolados; estams insertats prop de l'obertura del tubo de la corola; ovari en 2 nectarios, l'estil terete, prim, la cabezuela estigmàtica en una vora basal i pèls apicales agrupats. Fruts 2.5-3.5(-5) cm, allargats, llaugerament curvats, glabros; llavors poques per frut, nuetes, llaugerament comprimides, oblongas, llaugerament foveoladas.

Usos

En jardineria, bardices no molt altes, racons humits, clars i farcidura de les bases d'arbres.

Un atre us interessant d'espècies del gènero Vinca és l'extracció d'una série de medicaments coneguts en conjunt com alcaloides de la Vinca. Estos s'utilisen per al tractament de diferents formes de càncer.

Conté els següents principis actius: Vinblastina, Vincristina, Vindesina i Vinorelbina són els quatre composts fins ara aïllats d'este grup de plantes.

Bibliografia

1. AFPD. 2008. African Flowering Plants Database - Base de Donnees dones Plantes a Fleurs D'Afrique.
2. Davidse, G., M. Sousa Sánchez, S. Knapp & F. Chiang Cabrera. 2009. Cucurbitaceae a Polemoniaceae. 4(1): 1–855. In G. Davidse, M. Sousa Sánchez, S. Knapp & F. Chiang Cabrera (eds.) Fl. Mesoamer. Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Mèxic.
3. Flora of China Editorial Committee. 1995. Flora of China (Gentianaceae through Boraginaceae). 16: 1–479. In C. Y. Wu, P. H. Raven & D. Y. Hong (eds.) Fl. China. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.
4. Hokche, O., P. E. Berry & O. Huber. (eds.) 2008. Nou Cat. Fl. Vasc. Veneçuela 1–860. Fundació Institut Botànic de Veneçuela, Caracas.
5. Idárraga-Piedrahíta, A., R. D. C. Ortiz, R. Calleja Posada & M. Merello. (eds.) 2011. Fl. Antioquia: Cat. 2: 9–939. Universitat de Antioquia, Medellín.
6. Morales, J. F. 2005. Estudis en les Apocynaceae neotropicales XIX: La família Apocynaceae s. str. (Apocynoideae, Rauvolfioideae) de Costa Rica. Darwiniana 43(1–4): 90–191.
7. Morales, J. F. 2009. La família Apocynaceae (Apocynoideae, Rauvolfioideae) en Guatemala. Darwiniana 47(1): 140–184.
8. Nasir, E. & S. I. Ali (eds). 1980-2005. Fl. Pakistan Univ. of Karachi, Karachi.
9. Zuloaga, F. O., O. N. Morrone, M. J. Belgrano, C. Marticorena & E. Marchesi. (eds.) 2008. Catàlec de les plantes vasculars del Con Sur. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 107: 3 Vols., 3348 p.