Vila Médici
La Vila Médici (en italià: Vila Medici) és un complex arquitectònic de Roma, Itàlia, els jardins del qual estan contigus als més amplis de Vila Borghese, en la tossal del Pincio prop de Trinità dei Monti. La Vila Médici, fundada per Fernando I de Médici, granduque de Toscana, alberga l'Acadèmia Francesa en Roma des de 1803. Una evocació musical de les fonts dels seus jardins està representada en l'obra d'Ottorino Respighi Fontane vaig donar Roma, i el pintor espanyol Diego Velázquez va pintar ací els seus dos únics paisages coneguts.
Història
[editar | editar còdic]
En l'Antiguetat, el lloc a on s'alça la Vila Médicis formava part dels jardins de Lúculo, que va passar a mans de la família imperial en Mesalina, qui va ser assessinada en la vila.
En 1564, quan els nebots de la moradura Giovanni Ricci de Montepulciano varen adquirir la propietat, esta duya temps dedicada a la viticultura. L'únic edifici existent era la casina de la moradura Marcello Crescenzi, qui havia mantingut una vinya ací i havia començat a introduir millores en la vila baix la direcció del florentino Nanni Lippi, qui havia mort, no obstant, ans que el treball haguera aplegat llunt. Els nous propietaris varen encarregar a Annibale Lippi, el fill de l'arquitecte, que seguira l'obra. Existix una tradició verbal segons la qual Miguel Ángel va intervindre ací.
En 1576 la propietat va ser adquirida per la moradura Fernando I de Médici, gran duc de Toscana, qui va finalisar l'estructura segons dissenys de Bartolomeo Ammannati. La Vila Médici es va convertir en la primera de les propietats Médici en Roma, i pretenia donar una expressió concreta a l'ascendència dels Médici entre els príncips italians i afirmar la seua presència permanent en Roma. Per insistència de la moradura, Ammanati va incorporar en el disseny bajorrelieves i estàtues romanes que s'estaven descobrint en casi cada palada de terra, en el resultat de que les fronteres de la Vila Médici es varen convertir en un museu a l'aire lliure virtual. Una série de grans jardins recordaven als jardins botànics creats en Pisa i Florencia pel pare de la moradura, Cosme I de Médici, protegits en plantacions de pins, ciprers i roures.
Entre el cridaner ensamblage d'escultures romanes en la Vila hi ha al voltant de cent setanta peces comprades de dos coleccions romanes que s'havien unit a través del matrimoni, la Capranica i la Della Valle.[1] Tres obres que varen aplegar a la Vila en la moradura Fernando estan entre les més famoses de la ciutat: el Grup de Níobe i els Lluitadors, abdós descobertes en 1583 i immediatament adquirides per la moradura Fernando, i el Arrotino. Quan la moradura va heretar el Gran Ducado de Toscana en 1587, per mort del seu germà major, es va acontentar en còpies en algeps del seu Grup de Níobe, sabent perfectament el prestigi que acumulaven els Médicis en mantindre tan magnífica colecció en la ciutat europea el significat de la qual superava en molt la de la seua pròpia capital.[2] El Got Médici va entrar en la colecció de la Vila, seguit per la Venus de Médici en els anys 1630; les escultures Médici no es varen traslladar a Florencia fins a el XVIII. Llavors les antiguetats de la Vila Médici varen formar el núcleu de la colecció d'antiguetats en els Uffizi, i Florencia va començar a figurar en el Grand Tour europeu.
Com la Vila Borghese que està junt a ells, els jardins de la Vila eren molt més accessibles que els palaus formals com el Palau Farnesio en el cor de la ciutat. Durant un sigle i mig la Vila Médici va ser un dels entorns més elegants i mundans de Roma, la sèu de l'Embaixada dels Grans Ducs davant la Santa Sèu. Gràcies a les seues bones relacions en els reis d'Espanya, els ducs varen hostajar en esta casa al pintor Velázquez, qui havia caigut malalt en unes febras atribuïdes a la poca salubritat del caixco antic de la ciutat. Velázquez va gojar d'un aire més pur i de paisages més sugestius mentres es va estajar en la Vila Médici, i ací va pintar les seues dos Vistes de la Vila Médici (Museu del Prat).
Quan els Médicis es varen extinguir en la seua llínea masculina en 1737, la Vila va passar a la casa de Lorena i, breument en els temps napoleònics, al Regne de Etruria. D'esta manera, Napoleón Bonaparte va entrar en possessió de la Vila Médici, que ell va transferir a l'Acadèmia Francesa en Roma. Des de llavors ha estajat als guanyadors del prestigiós Premi de Roma, en directors distinguits com Ingres i Balthus.
Fernando de Médici tenia un studiolo, un retir per a l'estudi i la contemplació, construït en el noreste del jardí sobre la muralla aureliana. Hui estes habitacions miren als jardins Borghese pero llavors tindrien vistes a la campiña romana. Estes dos habitacions recent es varen recuperar en 1985 per la restauradora Geraldine Albers: el encalado va ocultar i va conservar una soberba decoració al fresca eixecutada per Jacopo Zucchi en 1576 i 1577.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Francis Haskell i Nicholas Penny. Taste and the Antique: The Lure of Classical Sculpture (1500-1900). Yale University Press, 1981.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Villa Médici» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.