Una semana de bondat

Una semana de bondat ("Una semaine de bonté") és una novela de collage i lliure artístic de Max Ernst, publicada per primera volta en 1934. Es compon de 182 imàgens creades retallant i reorganisant ilustracions d'enciclopèdies i folletins victorians.

Història

Els primers relats visuals per mig de collage de Ernst, Répétitions i Els malheurs dones immortels, daten de 1922, any en que l'artiste es va traslladar a París. Varen ser creats en colaboració en el poeta Paul Éluard. Ernst va continuar produint numeroses pintures basades en la tècnica i més llibres visuals. Els més grans i importants abans de Unix semaine de bonté varen ser La femme 100 têtes (1929) i Rêve d'unix petite fille qui voulut entrer au carmel (1930).

Una semana de bondat es va realisar en l'estiu de 1933 en només tres semanes, durant una visita a Itàlia. Es varen identificar algunes de les fonts de Ernst: estes inclouen ilustracions d'una novela de Jules Mary de 1883, Els damnées de Paris, i possiblement un volum d'obres de Gustave Doré que Ernst va comprar en Milà. La novela completa es va publicar per primera volta en París entre abril i decembre de 1934 com una série de cinc fullets en una edició llimitada de 816 còpies cada u. Es va tornar més disponible quan es reimprimió en 1976 com un volum únic combinat de 208 pàgines (incloses les traduccions a l'anglés) més un prefacio en anglés, per Dover Publications en els EE. UU.

Fins a 2008, els collages originals de Una semana de bondat, que Max Ernst va conservar durant tota la seua vida, només havien segut exposts una volta en la seua totalitat: en març de 1936 en el Museu Nacional d'Art Modern de Madrit.

Estructura

L'obra va aparéixer originalment en cinc volums separats en cobertes de diferents colors, pero en realitat està dividida en sèt seccions que duen el nom dels dies de la semana, començant pel dumenge. "Ernst havia pensat originalment publicar-ho en sèt volums, associant cada llibre a un dia de la semana... No obstant, les primeres quatre entregues de la publicació no varen tindre l'èxit esperat. Per lo tant, els tres 'dies' restants es varen agrupar en un quint i últim llibre".

Els primers quatre volums publicats cobrien un dia cada u, mentres que l'últim volum cobria tres: dijous, divendres i dissabte. Cada una de les sèt seccions està associada a un element, i es proporciona en un eixemple de l'element i un epígraf escrit per atres autors associats al dadaísmo i el surrealisme, com Paul Eluard o Jean Arp, i consta d'un número variable d'imàgens cada una de les quals ocupa un full. L'estructura general de la novela és la següent:

Lliure	dia	element	eixemple	epígraf de	número d'imàgens
primer quadern, coberta morada	Dumenge	el fanc	El lleó de Belfort	Alfred Jarry	35
segon quadern, coberta verda	Dilluns	l'aigua	l'aigua	Benjamin Péret	37
tercer quadern, coberta roja	Dimarts	el fòc	La cour du dragon (la Cort del dragó)	Compte de Permission Tristan Tzara	44
quart quadern, coberta blava	Dimecres	la sanc	Edipo	anònim, de: Complainte de Peyrebeille Paul Éluard	28
quint quadern, coberta groga	Dijous	La negror	La rialla del gall	Marcel Schwob (2 ×)	16
			L'illa de Pasqua	Jean Arp	10
	Divendres	La vista	L'interior de la vista, tres poemes visibles	Prof. O. Decroy i R. Buyse ORD poema: Paul Éluard 2º poema: André Breton	ORD poema: 6 2º poema: 4 ORD poema: 2
	Dissabte	Lo desconegut	La clau de les cançons	Pétrus Borel	10

Ademés, el dijous es subdivide en dos subseccions, basades en dos eixemples proporcionats per a la "negror", i el divendres es subdivide en "trois poèmes visibles" ("tres poemes visibles", lo que més vesprada es denominarà poemes visuals).

El títul aludix a l'història bíblica de la Creació, i fa també referència a l'institució social "La semana de la bondat" fundada en 1927 per a promoure fins benèfics; les portades dels cinc fullets imiten els dels cartells en que s'anunciava l'institució i els seus events. El subtítul Els sept elementoments capiteaux pot interpretar-se com una referència a Els sept péchés capiteaux, els sèt pecats capitals, i entendre's per tant com "Els sèt elements capitals", encara que dels quatre elements clàssics, aigua, fòc, aire i terra, Ernst solament pren els dos primers.