Anar al contingut

Tres lleis de la robòtica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Les tres lleis de la robòtica o lleis de Asimov són un conjunt de normes elaborades per l'escritor de ciència ficció Isaac Asimov que s'apliquen a la majoria dels robots de les seues obres i que estan dissenyats per a complir órdens. Aparegudes per primera volta en el relat Círcul viciós (Runaround) de 1942, establixen lo següent:

Primera Llei
Un robot no farà dany a un ser humà, ni per inacció permetrà que un ser humà sofrixca dany.
Segona Llei
Un robot deu complir les órdens donades pels sers humans, a excepció d'aquelles que entren en conflicte en la primera llei.
Tercera Llei
Un robot deu protegir la seua pròpia existència en la mida en que esta protecció no entre en conflicte en la primera o en la segona llei.[1]

Estes lleis formen un principi organisador i un tema unificador per a la ficció basada en robòtica de Asimov, que apareix en la seua serie Robot, les històries vinculades a ella i la seua série Lucky Starr de ficció per a adults jóvens. En eixe univers, les lleis són «formulació matemàtiques impreses en les senderes positrónicos del cervell» dels robots (llínees de còdic del programa que regula el compliment de les lleis guardat en la memòria principal d'estos), i no es poden eludir, ya que estan pensades com una característica de seguritat.

Les lleis originals han segut modificades i desenrollades per Asimov i atres autors. El propi Asimov va fer llaugeres modificacions als tres primers en varis llibres i històries curtes per a desenrollar encara més cóm els robots interactuarien en els humans i entre ells. En la ficció posterior a on els robots havien assumit la responsabilitat del govern de planetes sancers i civilisacions humanes, Asimov també va agregar una quarta, o llei zero, per a precedir a les demés:

Llei Zero
Un robot no pot danyar a la humanitat o, per inacció, permetre que la humanitat sofrixca danys.

Les Tres Lleis i la Llei Zero han impregnat la ciència ficció i es mencionen en molts llibres, películes i atres mijos. També han impactat el pensament sobre l'ètica de l'inteligència artificial.

Propòsit

Estes tres lleis sorgixen únicament com a mida de protecció per als sers humans. Segons el propi Asimov, la concepció de les lleis de la robòtica volia contrarrestar un supòsit "complex de Frankenstein", és dir, un temor que el ser humà desenrollaria front a unes màquines que hipotèticament pogueren rebelar-se i alçar-se contra els seus creadors. D'intentar siquiera desobedir una de les lleis, el cervell positrónico del robot resultaria danyat irreversiblemente i el robot "moriria". A un primer nivell no presenta cap problema dotar als robots en tals lleis, a fi de contes, són màquines creades per l'home per a la seua ajuda en diverses tasques. La complexitat residix que el robot puga distinguir quins són totes les situacions que comprenen les tres lleis, o siga poder deduir-les en el moment. Per eixemple saber en determinada situació si una persona està corrent perill o no, i deduir quin és la font del dany o la solució.

Les tres lleis de la robòtica representen el còdic moral del robot. Un robot va a actuar sempre baix els imperatius de les seues tres lleis. Per a tots els efectes, un robot es comportarà com un ser moralment correcte. No obstant, és lícit preguntar: ¿És possible que un robot viole alguna llei? ¿És possible que un robot "danye" a un ser humà? La major part de les històries de robots de Asimov es basen en situacions paradòxiques en les que, a pesar de les tres lleis, podríem respondre a les anteriors preguntes en un "sí".

Història

En El restant dels robots, publicat en 1964, Isaac Asimov va senyalar que quan va començar a escriure en 1940 va sentir que "una de les trames comunes de la ciència ficció era... els robots varen ser creats i varen destruir al seu creador. El coneiximent té els seus perills, sí, pero ¿la resposta deu ser un retir del coneiximent? ¿O el coneiximent deu usar-se com una barrera als perills que du? " Va decidir que en les seues històries un robot no "es tornaria estúpidament contra el seu creador sense més propòsit que demostrar, una volta més, el crim i el castic de Fausto".[2]

El 3 de maig de 1939, Asimov va assistir a una reunió de la Societat de Ciència Ficció de Queens (Nova York) a on va conéixer a Earl i Otto Binder, els qui havien publicat recentment un conte "Yo, Robot" en un simpàtic robot cridat Adam Link que va ser incomprendido i motivat per l'amor i l'honor. (Esta va ser la primera d'una série de dèu històries; a l'any següent, "La venjança d'Adam Link" (1940) va presentar a Adam pensant "Un robot mai deu matar a un humà, per la seua pròpia voluntat").[3] Asimov va admirar l'història. Tres dies despuix, Asimov va començar a escriure "la meua pròpia història d'un robot simpàtic i noble", la seua catorzena història.[4] Tretze dies despuix va dur "Robbie" a John W. Campbell, editor de Astounding Science-Fiction. Campbell ho va rebujar, alegant que s'assemblava massa a "Helen O'Loy" de Lester del Rei, publicada en decembre de 1938, l'història d'un robot que s'assembla tant a una persona que s'enamora del seu creador. i es convertix en la seua esposa ideal.[5] Frederik Pohl va publicar l'història baix el títul "Strange Playfellow" en Super Science Stories de setembre de 1940.[6][7]

Asimov atribuïx les Tres Lleis a John W. Campbell, d'una conversació que va tindre lloc el 23 de decembre de 1940. Campbell va afirmar que Asimov ya tenia les Tres Lleis en la seua ment i que simplement necessitaven ser declarades explícitament. Varis anys més vesprada, l'amic de Asimov, Randall Garrett, va atribuir les Lleis a una associació simbiòtica entre els dos hòmens, una sugerència que Asimov va adoptar en entusiasme.[8] Segons els seus escrits autobiogràfics, Asimov va incloure la clàusula de "inacció" de la Primera Llei pel poema d'Arthur Hugh Clough "L'últim decàlec" (text en Wikisource), que inclou les llínees satíriques "No mataràs, pero no tens que esforçar-te per mantindre't viu".[9]


Encara que Asimov fixa la creació de les Tres Lleis en una data en particular, la seua aparició en la seua lliteratura va ocórrer durant un periodo. Va escriure dos històries de robots sense menció explícita de les Lleis, "Robbie" i "Reason". No obstant, va assumir que els robots tindrien certes salvaguardes inherents. "¡Embustero!", la seua tercera història de robots, menciona per primera volta la Primera Llei, pero no les atres dos. Les tres lleis finalment varen aparéixer juntes en "Runaround". Quan estes històries i vàries atres es compilaron en l'antologia I, Robot, "Reason" i "Robbie" es varen actualisar per a reconéixer les Tres Lleis, encara que el material que Asimov va agregar a "Reason" no és del tot consistent en les Tres Lleis com les va descriure en una atra part.[10]

En el seu conte "Evidència", Asimov deixa que el seu personage recurrent, la Dra. Susan Calvin, exponga una base moral darrere de les Tres Lleis. Calvin senyala que típicament s'espera que els sers humans s'abstinguen de danyar a atres sers humans (llevat en temps d'extrema coacció com la guerra, o per a salvar a un número major) i açò és equivalent a la Primera Llei d'un robot. Aixina mateix, segons Calvin, la societat espera que els individus obedixquen les instruccions d'autoritats reconegudes com a mèdics, mestres, etc., lo que equival a la Segona Llei de la Robòtica. Per últim, normalment s'espera que els humans eviten fer-se mal a sí mateixos, que és la Tercera Llei per a un robot.

La trama de "Evidència" gira entorn a la qüestió de diferenciar a un ser humà d'un robot construït per a semblar humà; Calvin raona que si tal individu obedix les Tres Lleis, pot ser un robot o simplement "un home molt bo". Un atre personage li pregunta a Calvin si els robots són molt diferents dels sers humans despuix de tot. Ella respon: "Móns diferents. Els robots són essencialment decents".

Asimov va escriure més vesprada que no deuria ser elogiat per crear les Lleis, perque són "òbvies des del principi, i tot lo món les coneix de manera subliminal. Les Lleis mai es varen expressar en frases breus fins que vaig conseguir fer el treball. Les Lleis s'apliquen, per supost, a totes les ferramentes que utilisen els sers humans",  i "els anàlecs de les Lleis estan implícits en el disseny de casi totes les ferramentes, robòtiques o no":[11]

  1. Llei 1: L'us d'una ferramenta no deu ser perillós. Els martells tenen mànecs i els destornilladores tenen empuñaduras per a ajudar a aumentar l'agarre. Per supost, és possible que una persona es lesione en una d'estes ferramentes, pero eixa lesió solament es deu a la seua incompetència, no al disseny de la ferramenta.
  2. Llei 2: Una ferramenta deu realisar la seua funció de manera eficient a menos que açò perjudique a l'usuari. Esta és l'única raó per la que existixen els interruptors de circuit per falla a terra. Qualsevol ferramenta en funcionament tindrà la seua cort d'energia si un circuit detecta que una miqueta de corrent no està retornant al cable neutre i, per lo tant, podria estar fluint a través de l'usuari. La seguritat de l'usuari és primordial.
  3. Llei 3: Una ferramenta deu permanéixer intacta durant el seu us a menos que la seua destrucció siga necessària per al seu us o per seguritat. Per eixemple, els discs Dremel estan dissenyats per a ser lo més resistents possible sense trencar-se a menos que el treball requerixca gastar-los. Ademés, estan dissenyats per a trencar-se en un punt ans que la velocitat de la metralla puga lesionar greument a algú (ademés dels ulls, encara que de tots modos es deuen usar ulleres de seguritat en tot moment).


Asimov creïa que, idealment, els humans també seguirien les Lleis:[12]


Vore també

Referències

  1. ↑ Asimov, Isaac (1989). «Círcul viciós», Els robots, Barcelona: Martínez Roca. ISBN 84-270-0906-2.
  2. ↑ Isaac Asimov (1964). «Introduction», The Rest of the Robots, Doubleday. ISBN 978-0-385-09041-4.
  3. ↑ Gunn, James. “On Variations on a Robot”. IASFM: 56–81. Reprinted in James Gunn. (1982). Isaac Asimov: The Foundations of Science Fiction, Oxford o.a.: Oxford Univ. Pr.. ISBN 978-0-19-503060-0.
  4. ↑ Asimov, Isaac (1979). In Memory Yet Green, Doubleday, p. 237. ISBN 978-0-380-75432-8.
  5. ↑ Asimov (1979), pp.236–8
  6. ↑ Llistat de títuls de Three Laws of Robotics en Internet Speculative Fiction Database.
  7. ↑ Asimov (1979), p. 263.
  8. ↑ Asimov (1979), pp. 285–7.
  9. ↑ Asimov, Isaac (1979). In Memory Yet Green. Doubleday. Chapters 21 through 26 ISBN 0-380-75432-0.
  10. ↑ Patrouch, Joseph F. (1974). The Science Fiction of Isaac Asimov, Doubleday, p. 42. ISBN 978-0-385-08696-7.
  11. ↑ Asimov, Isaac. Robot Visions, Gollancz. ISBN 978-1-85798-336-4.
  12. ↑ Compute! Magazine Issue 018. «The Three Laws».


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tres_lleis_de_la_robòtica&oldid=977323»