Torreón de la Llima
El torreón de la Llima és una torre de l'antiga facenda de canya de sucre en l'entrada nort del municipi Mario Briceño Iragorry, Veneçola. Aun cuando no té referències militars, s'ha conegut localment com torreón en vista de la seua peculiar arquitectura que recorda la torre destacada d'un castell. El torreón de la Llima és actualment un monument situat en l'extrem noroest del àrea metropolitana de Maracay, en el centre d'una redoma de tornada al centre de la ciutat i en la falda oest del parc nacional Henri Pittier. Antigament usat com a fumeral en el procés d'obtindre el suc de la canya de sucre i la producció de panelas de papelón,[1] és l'únic vestigi de l'antic trapiche de l'ingeni azucarero pertanyent a l'antiga facenda La Llima.[2]
El Torreón de la Llima, també coneguda com «el fumeral», va ser construïda en el XIX i se li té ara com a símbol del municipi. Està ilustrat en un dels tres quarters de l'escut municipal de Mario Briceño Iragorry, el superior dret, que conté en el fondo tres franges d'un mateix tamany: blau celest, groc i vert.[2] L'històric fumeral ha sobrevixcut varis desbordament del riu La Llima, incloent la Tragèdia de la Llima en els anys 1980.
Història
[editar | editar còdic]Els terrenys a on actualment es troba el torreón de la Llima, varen anar des de l'época de la conquista espanyola, part d'extensos cañaveraels per al cultiu de canya de sucre, coneguda com a «Racó de Tapatapa». Part dels terrenys estava l'organisada facenda La Llima, adjacent a un gran potrero de nom «Las Vegas». No molt llunt es va construir la Casa del Marqués de Casa León, per Antonio Carreras. Varen passar després a ser propietat del prócer de l'Independència de Veneçola José Antonio Páez, després al President de Veneçola Cipriano Castro i Juan Vicente Gómez el seu últim propietrario ans que finalment anaren confiscats, passant finalment a les mans del Ministeri d'Agricultura i Crío, l'11 de giner de 1960 per decisió del procurador general de la República, Pablo Ruggieri Parra i Ángel Márquez en representació del Concejo del Municipi Girardot.[3]
Dels 13.359 habitants del municipi Maracay, el cens oficial de 1926 va reportar 327 habitants vivint en el caseriu de la Llima. Poc despuix de la mort de Gómez en 1935, la població en La Llima va aumentar per raó de lo més privilegiat del lloc aun cuando no havia aplegat la llum elèctrica a eixa zona durant els anys 1930. El trapiche i el seu famós fumeral seguia funcionant i els habitants de la zona recorrien en les vesprades per a extraure els restants del melado i el papelón produït durant el dia. En 1947 es va construir la primera escuelita de la facenda en capacitat per a 100 alumnes. En 5 anys la matrícula va alcançar 60 chiquets en l'escola construïda a una quadra del torreón. El apego a la tradició d'arreplegar el mascabado va ser de tal magnitut que, abandonats i saquejats els molins i demés instruments del trapiche, es va conservar protegida la torre del fumeral fins al present.
Trapiche
[editar | editar còdic]En el procés d'extracció de la canya de sucre, s'usava un molí conegut com trapiche. Era propulsada a tracció per animals o esclaus, el trapiche exrtaía el suc el qual era processat per cocció per a la cristalisació del sucre. El guarapo eixia del trapiche per mig d'un canal de fusta fina i abans d'entrar a la primera caldera, o 'tacha', s'almagasenava en un estany. D'allí passava a la paila sobre fòc del mateix gabazo, la boca del qual quedava justament baix de la paila mentres el fum s'escapava pel fumeral al costat de la paila major.
El residu del procés era el bagazo, el qual se solia usar com a combustible en les mateixes calderes o com a matèria primera per a l'elaboració de paper. El principal trapiche de la facenda de la Llima era l'associat a l'actual torreón, del com no permaneixen els molins al seu costat. El fumeral era utilisat per a desfogar el fum que produïa el Trapiche papelonero.[4]
Del trapiche també es produïa aguardiente de molt bona calitat en una producció diària estimada de 5000 litros anuals. La melaça usualment es reservava per al ganado. La canya era sembrada en tota la zona sur de la Llima fins a la zona coneguda hui en el nom de Canya de Sucre. El ganado pastaba cap a les parts més altes en el nort de la facenda, al peu del Henri Pittier, a on estaven els potreros de Mata Seca, La Candelaria, Corozal i el Progrés, tots els quals són epònims d'urbanisacions en el municipi.
Descripció
[editar | editar còdic]És un torreón de planta pentagonal irregular, d'uns catorze metros d'ascendent vertical, realisat en mampostería de rajola d'atobó i argamasa. La rajola va ser després frizado per a reforçar la torre que havia segut deteriorat pel temps. Té una corona en eixida al buit que va funcionar com a fumeral.[4] Actualment és un monument agrícola al que li la va adjuntar una chicoteta plaça i la parada de bus de les rutes de la Candelaria i La Llima. Ha segut de gran valor històric per a la comunitat ya que és l'únic vestigi de les facendes que en el seu temps varen formar part de l'economia local com a productors de sucre, papelón, aguardiente, formage, llet i carn.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Cigarrera Bigott, Sucs. Revista Bigott, Issues 15-18, pp 105; (Google Llibres). Últim accés 26 de giner de 2013.
- ↑ 2,0 2,1 Gerardo Yépez Tamayo Símbols oficials del municipi DECRETO 007 - 1992.
- ↑ Johana González (El Periodiquito). «Hui Mario Briceño Iragorry complix 48 anys d'història» (en espanyol). Consultat el 27 de giner de 2013.
- ↑ 4,0 4,1 Trobada d'Historiadors i Cronistes Fundació Editorial el gos i la granota (Google Llibres). Últim accés 26 de giner de 2013.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Torreón de El Limón» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.