To de Shepard
Un to de Shepard, nomenat segons el seu creador, Roger Shepard, es tracta d'un sò complex generat electrònicament que consistix en la superposició d'ones sinusoide separades per octaves. Una escala musical formada per estos tons es coneix com una escala de Shepard. En un moviment ascendent o descendent d'estos tons es conseguix l'ilusió auditiva d'una escala que puja o baixa contínuament.[1]
Construcció d'una escala de Shepard
[editar | editar còdic]
Cada quadrat en la figura indica un to, i cada conjunt de quadrats basat en una alliniació vertical formen junts un to de Shepard. El color de cada quadrat indica l'intensitat de la nota: el color morat equival a l'intensitat més baixa i el color vert a la més alta. Esta superposició de notes que es toquen al mateix temps se separen exactament pel interval d'una octava, i cada escala apareix i es desvanix de manera que és impossible escoltar l'inici i el final de qualsevol escala.
Com a eixemple conceptual d'una escala de Shepard cromàtica ascendent en Do com centre tonal, el primer to podria ser un Do4 pràcticament inaudible i un Do5 (una octava més agut) estrident. El següent seria un DoPlantilla:Music4 llaugerament més fort i un DoPlantilla:Music5 llaugerament més fluix, i despuix d'est trobaríem un Re4 encara més fort i un Re5 més silenciós, etc. Les dos freqüències tindrien la mateixa intensitat en la mitat de l'octava (FaPlantilla:Music4 i FaPlantilla:Music5), i el duodècim to seria un Si4 fort i un Si5 casi inaudible, en l'adició d'un Si3 també pràcticament inaudible. El tretzé to tornaria a ser el mateix que el primer, i el cicle continuaria indefinidament. En atres paraules, cada to consta de dos ones sinusoide en freqüències separades per octaves; l'intensitat de cada equival, per eixemple, a una funció de coseno alçat de la separació en semitonos d'una freqüència màxima, que en l'eixemple superior seria Si4. Segons Shepard, "(...) pràcticament qualsevol distribució suau que s'atenue a nivells subumbrales a freqüències baixes i altes podria funcionar igual de be com la curva de coseno utilisada".[2]
La teoria darrere de l'ilusió es va demostrar durant un episodi del programa de televisió de la BBC Bang Goes The Theory, a on l'efecte es va descriure com un "poste de barber musical".[3]
L'escala descrita (en passos discrets entre cada nota) es coneix com la escala de Shepard discreta. L'ilusió és més convincent si les notes se separen per un curt silenci (staccato o marcato millor que legato o portamento).
Variants
[editar | editar còdic]Glissando Shepard-Risset
[editar | editar còdic]Jean-Claude Risset posteriorment idearà una versió de l'escala a on els tons s'esgolen en un glissando continu, batejat com a escala Risset continua o glissando Shepard-Risset.[4] Quan es realisa correctament, el to sembla pujar o baixar indefinidament, per molt que es torne a la nota inicial. Risset també va crear un efecte similar jugant en el ritme d'un loop, en el qual el tempo sembla incrementar o disminuir infinitament.[5]
Paradoxa del tritono
[editar | editar còdic]Dos tons de Shepard tocats de manera seqüencial i separats per l'interval d'un tritono (mija octava) produïxen la paradoxa del tritono. Shepard va prevore que els dos tons constituirien una figura biestable (l'equivalent auditiu del gaveta de Necker), la qual es podria escoltar tant ascendent com a descendent, pero mai els dos al mateix temps.[6]
En 1986, Diana Deutsch va descobrir que la percepció d'cual era el to més agut depenia de les freqüències absolutes involucrades, i que un individu usualment escoltaria el mateix to com el més agut (açò és determinat pel to absolut de les notes).[7] Curiosament, el to de Shepard designat com el més agut variava de persona a persona, depenent del llenguage o dialecte de l'escoltant (Deutsch, Henthorn i Dolson varen trobar que els parlants natius del Vietnamita, un llenguage tonal, varen escoltar la paradoxa del tritono de manera diferent als Californians que parlaven l'Inglés com a llengua materna).[8][9]
Melodia perpètua
[editar | editar còdic]Pedro Patricio va observar en l'any 2012 que utilisant el to de Shepard com a font de sò i aplicant-ho a una melodia es podia reproduir l'ilusió d'un moviment ascendent o descendent infinit propi de l'escala de Shepard. Independentment del tempo i de les qualitats del envolvente acústic de les notes, l'ilusió auditiva es manté efectivament. L'ambigüitat de l'escala a la qual pertanyen els tons de Shepard permet als compositors experimentar en melodies enganyoses i desconcertantes.[10]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Journal of the Acoustical Society of America.36(12)doi:10.1121/1.1919362.
- ↑ Journal of the Acoustical Society of America.36(12)doi:10.1121/1.1919362.
- ↑ Plantilla:Cita episodi
- ↑ «[1]». Consultat el 2019-12-30. «The sound for which Risset is best known is perhaps the most emblematic of his contributions. Creating a sonic illusion much like M.C. Escher’s optical ones, the Shepherd-Risset glissando / Risset scale, in its present form invented by the French composer, seems to ascend forever.»
- ↑ «Risset rhythm». Archivat des d'el original, el 19 de juny de 2018. Consultat el 16 de novembre de 2020.
- ↑ «Circularity in Judgements of Relative Pitch».Journal of the Acoustical Society of America.36(12)
- 2346–53.doi:10.1121/1.1919362.
- ↑ Music Perception.3(3)ISSN 0730-7829.doi:10.2307/40285337.
- ↑ Philosophical Transactions of the Royal Society of London. Series B: Biological Sciences.336(1278)
- 391–397.ISSN 0962-8436.doi:10.1098/rstb.1992.0073.Consultat el 2020-12-04.
- ↑ Deutsch, D., Henthorn T. and Dolson, M. «Speech patterns heard early in life influence later perception of the tritone paradox». Music Perception, 21:357–372, 2004.
- ↑ Patricio, Pedro. From the Shepard tone to the perpetual melody auditory illusion. Proceedings of the 9th Sound and Music Computing Conference, SMC 2012. 5-10, 2012.
Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tono de Shepard» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.