Timor-Leste portugués

Timor-Leste Portugués (

• ) va ser una colónia i posteriorment una província ultramarina del Imperi portugués situada en la part oriental de l'illa de Timor-Leste, aixina com en l'enclavament d'Oecusse i l'illa d'Ataúro. Va existir formalment entre 1702, en l'establiment del govern colonial portugués, i 1975, quan va finalisar l'administració portuguesa efectiva despuix de l'invasió indonèsia.

Durant la major part de la seua existència, Portugal va compartir l'illa de Timor-Leste en els Països Baixos, que controlaven la mitat occidental a través de les Índies Orientals Neerlandeses. Despuix de l'independència d'estes en 1949, Timor-Leste Occidental va passar a formar part d'Indonèsia. Encara que la presència portuguesa en Timor-Leste es remontava al sigle XVI, la colónia no va ser organisada formalment fins a començos del sigle XVIII. La sobirania portuguesa sobre el territori va ser reconeguda internacionalment fins a 1975 i va continuar sent considerada llegítima per les Nacions Unides durant l'ocupació indonèsia, fins a l'independència de Timor Oriental en 2002.

Història

Vore també: Història de Timor Oriental

Els primers contactes portuguesos en l'illa de Timor-Leste es varen produir al començament del sigle XVI, en el context de l'expansió marítima portuguesa pel Surest Asiàtic i la busca de noves rutes comercials i productes de gran valor, especialment el sàndal. En 1515 existixen referències documentals a la presència de navegants i comerciants portuguesos en l'illa.

En 1556 un grup de religiosos de l'Orde Dominicana va establir una missió en Lifau, considerada tradicionalment el primer assentament portugués permanent en Timor-Leste. No obstant, l'organisació formal de la colónia no va començar fins a 1702, quan va ser nomenat el primer governador resident, António Coelho Guerreiro.

Durant els sigles XVII i XVIII, Portugal i els Països Baixos varen mantindre una prolongada rivalitat pel control de Timor-Leste i de les illes veïnes. L'administració colonial portuguesa es va establir inicialment en Lifau, pero en 1769 la capital va ser traslladada a Dili pels conflictes en els topares, comunitats lusoasiáticas de gran influència política, militar i comercial en la regió.

La delimitació de les possessions portugueses i neerlandeses va quedar establida per mig del Tractat de Lisboa (1859), firmat el 20 d'abril de 1859. Per este acort, Portugal va cedir els seus drets sobre diversos territoris en les illes de Flores, Solor i Adonara, mentres que va obtindre el reconeiximent de la seua sobirania sobre Oecusse, Ataúro i atres territoris timorenses. La frontera definitiva entre els dominis portuguesos i neerlandesos va ser completada per mig d'acorts posteriors i arbitrages internacionals entre 1904 i 1914.

A finals d'el XIX i començos d'el XX, Portugal va consolidar progressivament el seu domini sobre l'interior del territori per mig de campanyes militars i reformes administratives. La més important de les resistències indígenes va ser la Rebelió de Manufahi (1911-1912), encapçalada per Boaventura de Manufahi, considerada la major insurrecció contra el domini portugués en Timor-Leste.

Durant la Segona Guerra Mundial, a pesar de la neutralitat portuguesa, Timor-Leste va ser ocupat en decembre de 1941 per forces australianes i neerlandeses per a impedir una possible invasió japonesa. En febrer de 1942 l'Imperi del Japó va ocupar l'illa, desencadenant la batalla de Timor-Leste, en la que forces aliades, portuguesos i guerrillers timorenses varen combatre contra les tropes japoneses. Les operacions militars i les represàlies varen provocar una greu crisis humanitària que va causar entre 40 000 i 70 000 víctimes entre la població timorense.

Despuix de la guerra, Portugal va recuperar l'administració del territori. En 1951 Timor-Leste Portugués va deixar oficialment de ser una colónia per a convertir-se en una província ultramarina portuguesa. Durant este periodo va tindre lloc la Rebelió de Viqueque de 1959, la principal insurrecció anticolonial de la segona mitat del sigle XX en Timor-Leste.

La Revolució de les Clavellineres de 1974 va iniciar el procés de descolonización portuguesa. Varen sorgir llavors diversos moviments polítics timorenses, entre ells l'Unió Democràtica Timorense (UDT), el Front Revolucionari per a un Timor Oriental Independent (Fretilin) i l'Associació Popular Democràtica Timorense (Apodeti). Les tensions entre estes organisacions varen desembocar en una guerra civil en agost de 1975.

El 28 de novembre de 1975 la Fretilin va proclamar unilateralment l'independència de la República Democràtica de Timor Oriental. Nou dies despuix, el 7 de decembre, Indonèsia va llançar una invasió a gran escala del territori i va iniciar una ocupació que es va prolongar fins a 1999.

L'anexió indonèsia mai va ser reconeguda per les Nacions Unides, que varen continuar considerant a Portugal com la potencia administradora llegítima del territori. Despuix del referèndum d'autodeterminació de 1999 i l'establiment de l'Administració de Transició de les Nacions Unides per a Timor Oriental, el país va alcançar finalment l'independència plena el 20 de maig de 2002 baix el nom de República Democràtica de Timor-Leste-Leste.

Herència cultural en Timor Oriental

La presència portuguesa en Timor-Leste durant més de quatre sigles va deixar una profunda chafada en la cultura, la llengua, la religió i les institucions de l'actual Timor Oriental.

Un dels llegats més visibles és l'idioma portugués, que continua sent una de les dos llengües oficials del país junt en el tetun. Encara que el seu us va disminuir durant l'ocupació indonèsia (1975-1999), va ser recuperat despuix de l'independència i actualment eixercita un paper important en l'administració pública, el sistema educatiu, la llegislació i les relacions internacionals. La variant local presenta característiques pròpies derivades del contacte històric en el tetun i atres llengües timorenses.

L'influència portuguesa també és visible en numerosos topònims, noms personals, llinages i terminologia administrativa que continuen utilisant-se en l'actualitat. Aixina mateix, bona part del vocabulari modern del tetun procedix del portugués.

l'Iglésia catòlica en Timor Oriental constituïx un atre dels principals llegats del periodo colonial. Introduït pels misionero portuguesos des del sigle XVI, el catolicisme es va convertir progressivament en la religió predominant del territori i va eixercitar un paper fonamental en la formació de l'identitat nacional timorense. Durant l'ocupació indonèsia, l'Iglésia catòlica va actuar ademés com una important institució de cohesió social i preservació cultural.

Els fidels catòlics mantenen numeroses tradicions heretades de l'época portuguesa, moltes de les quals s'han combinat en pràctiques i creències locals en diversos processos de sincretisme religiós.

L'arquitectura colonial portuguesa també ha deixat una chafada significativa, especialment en Dili, Baucau, Lospalos i atres localitats, a on encara es conserven edificis administratius, iglésies, fortalees i residències construïdes durant l'época colonial.

Aixina mateix, elements del dret, l'organisació administrativa, el sistema educatiu i determinades manifestacions culturals i festives del país tenen el seu orige en el periodo d'administració portuguesa.

Vore també

• Història de Timor Oriental
• Invasió indonèsia de Timor Oriental
• Ocupació de Timor Oriental per Indonèsia