Anar al contingut

Therosaurus anglicus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Therosaurus anglicus

Therosaurus anglicus és l'única espècie coneguda del gènero dubtós extint Therosaurus és un gènero extint de dinosauri ornitópodo iguanodóntido, que va viure a principi del periodo Cretácico, fa aproximadament entre 123 a 129 millons d'anys, durant el Barremiense, en lo que és hui Europa. Anteriorment coneguda com Iguanodon anglicus.

Ilustració de les dents de l'artícul de Mantell de 1825

El descobriment d'estes dents ha estat acompanyat per llarc temps d'una popular llegenda. El relat conta que l'esposa de Gideon Mantell, Mary Ann, va descobrir les dents[1] d'un "Iguanodon" en els estrats del bosc de Tilgate en Whitemans Green, Cuckfield, Sussex en Anglaterra, en 1822 mentres el seu espós estava visitant a un pacient. No obstant, no hi ha evidència de que Mantell estiguera en la seua esposa mentres ell realisava les seues visites. En realitat, ell va admetre en 1851 que ell mateixa havia trobat la dent.[2] Aixina i tot no tots estan d'acort en que l'història siga falsa.[3]


Se sap pels seus quaderns que Mantell primer va adquirir grans ossos fòssils de la pedrera en Whitemans Green en 1820. Ya que també es varen trobar dents de terópodo, per tant pertanyents a carnívors, ell va interpretar inicialment a estos ossos, que ell tractava de combinar en un esquelet parcial, com a procedents d'un cocodril jagant. En 1821 Mantell va mencionar la troballa de dents d'herbívors i va escomençar a considerar la possibilitat de que un gran reptil herbívor estiguera present en els estrats. No obstant, en la seua publicació de 1822 Fossils of the South Downs ell encara no s'atrevia a sugerir una conexió entre les dents i el molt incomplet esquelet, presumint que les seues troballes representaven dos grans formes, una carnívora, "un animal de la tribu dels fardachos d'enorme magnitut", i l'atre herbívor. En maig de 1822 ell va presentar les dents d'herbívor a la Societat Geològica de Londres pero els membres, entre ells William Buckland, varen rebujar l'idea considerant-los com a dents d'un peix o els incisius d'un rinoceront d'un estrat del Terciario. El 23 de juny de 1823 Charles Lyell li va mostrar alguns a Georges Cuvier, durant una velada en París, pero el famós naturaliste francés en seguida els va considerar com d'un rinoceront. Encara que al següent dia Cuvier es va retractar, Lyell solament va reportar la desestimació a Mantell, qui es va tornar molt insegur de l'assunt. En 1824 Buckland va descriure a Megalosaurus i va anar en esta ocasió invitat a visitar la colecció de Mantell. Veent els ossos el 6 de març ell va estar d'acort en que estos eren d'algun saurio jagant. Encara que encara negant que fora un herbívor. Novament animat, Mantell va enviar una atra volta les dents a Cuvier, qui li va respondre el 22 de juny de 1824 que ell havia determinat que eren reptilianos i molt possiblement pertanyien a un herbívor jagant. En una nova edició d'eixe any del seu Recherches sur els Ossemens Fossiles Cuvier va admetre el seu anterior error, duent a l'immediata acceptació de Mantell i el seu nou saurio en els círculs científics. Mantell va tractar de corroborar la seua teoria buscant un equivalent entre els reptils moderns.[4] En setembre de 1824 ell va visitar el Royal College of Surgeons pero en principi no va conseguir trobar dents comparables. No obstant, l'assistent-curador Samuel Stutchbury reconició que s'assemblaven als d'una iguana que ell havia preparat recentment, si ben vint voltes majors. Mantell no va descriure les seues troballes fins a 10 de febrer de 1825, quan va presentar un artícul sobre els restants a la Societat Real de Geologia de Londres.[2][5]

Dos de les dents

En reconeiximent de la semblança de les dents en els de les iguanas, Mantell va nomenar al seu nou gènero Iguanodon o "dent de iguana", a partir de iguana i la paraula grega ὀδών, odon, odontos o "dent".[6] Basant-se en l'extrapolació isomètric, ell va estimar que la criatura podia haver medit més de 18 metros de llarc, superior als 12 metros de llongitut estimats per a Megalosaurus.[5] La seua idea inicial per al nom era Iguanasaurus, "fardacho iguana", pero el seu amic William Daniel Conybeare va sugerir que el nom era més aplicable a la pròpia iguana, per lo que un nom més apropiat podria ser Iguanoides, "similar a una iguana", o Iguanodon.[4][7] Ell es va negar a afegir-li un nom d'espècie per a formar un nom binomial formal, sent proporcionat en 1829 per Friedrich Hol, I. anglicum, el qual després va ser esmenat a I. anglicus.[8]

Recreació de el "Iguanodon" de Mantell basada en els restants de Maidstone de Mantellodon carpenteri

Un espècimen més complet d'un animal similar va ser descobert en una pedrera en Maidstone, Kent, en 1834, en la Formació Lower Greensand, el qual va anar pronte adquirit per Mantell. Ell ho va identificar com un atre Iguanodon per la seua semblança en les dents. Este espècimen va ser després fet l'holotip d'una espècie separada, Mantellodon carpenteri, per Gregory S. Paul en 2012.[9]


Degut a que Iguanodon va ser un dels primers gèneros de dinosauris que varen ser nomenats, se li varen assignar en els anys numerosos espècimen i espècies, molts dels quals varen anar posteriorment reconeguts com a gèneros distints. Encara que no va aplegar a tornar-se un tàxon caixó de sastre com varis atres dels primers gèneros de dinosauris, especialment Megalosaurus i Pelorosaurus, Iguanodon ha tingut una història complicada, i la seua taxonomia continua baix distintes revisions.[10][11][12][13] Els restants de l'única espècie ben fonamentada, I. bernissartensis solament es coneixen de Bèlgica, encara que restants adicionals a voltes atribuïts a I bernissartensis han segut trobats en Anglaterra. No obstant, alguns investigadors han recomanat llimitar l'us de I. bernissartensis a les troballes de Bernissart, i usar I. sp., que significa espècie indeterminada, per als restants de iguanodontianos robusts de roques del Barremiense d'Europa.[11] Per tant, despuix de l'exhaustiu reestudio i la transferència del nom de les dents de Mantell als esquelets belgues, el que alguna volta va ser vist com un dinosauri britànic per excelència en realitat no és conegut d'Anglaterra.


I. anglicus va ser l'espècie tipo original de Iguanodon, pero el holotip es basava en una única dent i en uns restants parcials de l'espècie recuperats des de llavors. En març de 2000, la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoológica va canviar l'espècie tipo al molt millor conegut I. bernissartensis, sent el nou holotip IRSNB 1534. La dent original de Iguanodon és estajat en l'Et Papa Tongarewa, el museu nacional de Nova Zelanda en Wellington, encara que no està en exhibició. El fòssil va aplegar a Nova Zelanda degut a que el fill de Gideon Mantell, Walter es va mudar allí, despuix de la mort de Gideon, els seus fòssils varen passar a Walter.[14] Encara que és important en l'història de la paleontologia per estar entre els primers fòssils de dinosauri en ser descrits i nomenats, el nom de l'espècie Iguanodon anglicus es va basar en restants fòssils molt fragmentarios, una colecció de dents, per lo que el nom Iguanodon va ser més tart transferit oficialment a un dinosauri distint. Açò deixa a Therosaurus com el més antic nom disponible per al gènero que conté a estes dents històriques pero dubtosos que varen ser descoberts originalment per Gideon Mantell en Anglaterra.[15]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Fossil Iguanodon Tooth – Collections Online – Museum of New Zealand Et Papa Tongarewa». Archivat des d'el original, el 15 de febrer de 2009. Consultat el 17 de setembre de 2013.
  2. ↑ 2,0 2,1 Sues, Hans-Dieter (1997). «European Dinosaur Hunters», James Orville Farlow and M. K. Brett-Surman (eds.) (ed.). The Complete Dinosaur, Bloomington: Indiana University Press, p. 14. ISBN 0-253-33349-0.
  3. ↑ PALAIOS.14(6)
    601–602.ISSN 0883-1351.doi:10.2307/3515316.
  4. ↑ 4,0 4,1 Cadbury, D. (2000). The Dinosaur Hunters. Fourth Estigues:London, 384 p. ISBN 1-85702-959-3.
  5. ↑ 5,0 5,1 (1825).Philosophical Transactions of the Royal Society.115
    179–186.ISSN 0261-0523.doi:10.1098/rstl.1825.0010.
  6. ↑ Naish, Darren (2001). «Ornithopod dinosaurs», Dinosaurs of the Isle of Wight, London: The Palaeontological Association, pp. 60–132. ISBN 0-901702-72-2.
  7. ↑ Olshevsky, G. «Re: Hello and a question about Iguanodon mantelli (long)». Archivat des d'el original, el 8 de decembre de 2007. Consultat el 11 de febrer de 2007.
  8. ↑ Holl, Friedrich (1829). Handbuch der Petrifaktenkunde, Vol. I. Ouedlinberg, Dresden: P.G. Hilscher. OCLC 7188887.
  9. ↑ Paul, G.S. (2012). "Notes on the rising diversity of Iguanodont taxa, and Iguanodonts named after Darwin, Huxley, and evolutionary science." Actes de V Jornades Internacionals sobre Paleontologia de Dinosauris i el seu Entorn, Sales dels Infants, Burgos. p123-133.
  10. ↑ Paul, Gregory S. (2007). «Turning the old into the new: a separate genus for the gracile iguanodont from the Wealden of England», Kenneth Carpenter (ed.) (ed.). Horns and Beaks: Ceratopsian and Ornithopod Dinosaurs, Bloomington: Indiana University Press, pp. 69–77. ISBN 0-253-34817-X.
  11. ↑ 11,0 11,1 (2008).Cretaceous Research.29(2)
    192–216.doi:10.1016/j.cretres.2007.04.009.
  12. ↑ Zoological Journal of the Linnean Society.122(1–2)
    291–348.doi:10.1006/zjls.1997.0122.
  13. ↑ Norman, David B. (2002). «Ornithischian dinosaurs from the Lower Cretaceous (Berriasian) of England», Milner, Andrew, and Batten, David J. (eds.) (ed.). Life and Environments in Purbeck Claves, London: Palaeontological Association, pp. 161–189. ISBN 0-901702-73-0.
  14. ↑ Royal Society of New Zealand. «[1]». Consultat el 22 de febrer de 2007.
  15. ↑ Fitzinger, L. (1843). Systema Reptilium. Fasciculus primus: Amblyglossae. Vindobonae: Braumüller und Seidel. 106 pp.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Therosaurus_anglicus&oldid=839601»