Termómetro de resistència

Els termómetros de resistència o termómetros a resistència són transductors de temperatura, els quals es basen en la dependència de la resistència elèctrica d'un material en la temperatura, és dir, són capaces de transformar una variació de resistència elèctrica en una variació de temperatura. El termómetro de resistència s'utilisa per a medir una temperatura entre els 200 °C i els 3568 °C El termómetro de resistència funciona en un interval de -200 °C a +850 °C fins a una temperatura de +1760 °C en una resolució de 0,1 °C en tot el ranc de medició.

Història

Ya en 1821 Sir (Humphry Davy) havia observat que la resistència elèctrica dels materials variava en variar la seua temperatura, pero no va ser fins a 1871 que (William Siemens) va propondre l'utilisació del platí com a termómetro basant-se en este efecte. Els métodos de construcció per a estos termómetros varen ser establits entre 1898 i 1900.

Generalitats

Els materials més usats com a termómetros a resistència són el platí, el coure i el tungsteno. El platí té la particularitat de tindre una relació resistència-temperatura sumament llineal, per lo que és el material més utilisat i generalment se li denominen a estos termómetros IPRT (Industrial Platinum Resistance Thermometer) o RTD (Resistance Temperature Detector). El platí té les ventages de:

• Ser químicament inerte.
• Té un elevat punt de fusió (2041,4 K).
• La seua relació resistència-temperatura és altament llineal.
• Pot ser obtingut en un alt grau de purea i claritat.