Teories sistémicas

Els orígens de les teories sistemàtiques

Les teories sistemàtiques s'originen en diversos aportes científics:

1. La Teoria General de Sistemes que sorgix en la biologia en Ludwig von Bertalanffy, que després es difon en la psicologia nortamericana dels anys 50; la seua expectativa és l'unificació de la ciència en el seu concepte d'isomorfisme.
2. La Teoria Funcionalisme estructuralista de Talcott Parsons dels anys 1950. Esta teoria, conjuntament en la teoria dels sistemes, definix funcionalmente els processos de canvi en la societat i la política.
3. Les teories Cibernètiques dels anys 50 que proveiran del seu llenguage i la seua llògica a les teories sistemàtiques.
4. l'economia clàssica, permanent inspiradora de l'anàlisis polític nortamericà.

Principals característiques de la teoria sistemàtica d'Easton

Easton intenta construir una teoria general de la política, que servira d'armassó conceptual als estudis empírics en la seua disciplina. Per a això intenta analisar l'equilibri dels sistemes en un món en constant canvi. L'idea més important en la teoria d'Easton és la de que els sistemes polítics persistixen a través del canvi dinàmic: "Re-alimentació".

En la vida política com en atres sistemes, diu David Easton (El sistema polític, 1953), el Re-alimentació pot ser mostrat com a fonamental tant per a la regulació de l'error; açò és, per a mantindre el sistema apuntat en una direcció establida -preservació del Statu quo-, com para una re-direcció intencional, açò és, per a apartar-se en busca de noves metes per a conquistar.

A Easton li preocupa combinar el concepte d'equilibri i el de sistema en la ciència política i definir conceptual-ment a esta última (prenent distància del dret) com l'assignació autoritativa de valors, resultat d'una interacció sistemàtiques, marginant conceptes com a Estat, institució o llei. Busca analisar la vida com a sistema de conducta, i per a fer-ho termina per construir de manera analítica una abstracció: el sistema polític. Per a això utilisa com a unitat bàsica de l'anàlisis l'interacció entre el sistema polític i el seu ambient social. El concepte de sistema polític comprén el conjunt d'interaccions que l'investigador considera interessant estudiar i no la totalitat de les que es donen en la política.

Easton diu que cal vore el sistema polític rodejat d'atres ambients i al mateix temps com un sistema obert ya que és influït i influïx als atres ambients.

L'ambient total pot dividir-se en 2 parts: l'ambient ínter-social i l'extra-social. El primer es referix a tots aquells sistemes que pertanyen a la mateixa societat que el sistema polític. Són segments funcionals de la societat. En canvi la part extra social està formada pels sistemes que estan fòra de la societat donada, és dir la societat internacional, el supra-sistema.

Allò que distinguix a les interaccions polítiques de les demés interaccions socials és el fet d'estes dirigides a concretar l'assignació autoritativa de valors en la societat (autoritativa perque els actors afectats per ella consideren obligatòries eixes decisions). Llavors l'assignació autoritativa de valors i la freqüència en la que són acceptats estos per la societat constituïxen les variables essencials d'un sistema polític.

Para Easton els tres components de l'esquema analític del sistema polític són:

1. La comunitat política: és un grup de persones vinculades per una divisió política del treball
2. El règim: és el conjunt de condicionamientos que tenen les interaccions polítiques, i està composta per:
3. Valors: principis orientadores de l'acció, objectius a alcançar.
4. Normes: expliciten que procediments són acceptables en la transformació i distribució de les demandes.
5. Estructures d'autoritat: models formals i informals en els que el poder és organisat i distribuït.
6. L'autoritat: la constituïxen els qui ocupen rols actius en la política, o siga porten a terme la gestió política d'un sistema.

Vore també

• Teoria general de sistemes