Teoria del Big Crunch

Representació de la Gran Implosió.

Plantilla:Cosmologia La Gran Implosió, també coneguda com a Gran Colapse o directament per mig del terme anglés Big Crunch, és una de les teories cosmológicas que es barallen en el XXI sobre el destí final de l'univers.

La teoria de la Gran Implosió propon un univers tancat. Segons esta teoria, si l'univers té una densitat crítica, l'expansió del univers, produïda per la Gran Explosió (o Big Bang) anirà frenant-se poc a poc fins que finalment comencen novament a acostar-se tots els elements que conformen l'univers, tornant a comprimir la matèria en una singularitat espai-temporal.

Es teorizaba que, si l'expansió era generada per l'energia de la Gran Explosió, la velocitat de les partícules expelidas finalment es reduiria, a causa de l'atracció entre els cossos en matèria, puix davant d'ells en la ruta d'expansió no hi havia matèria. La matèria podríem dir funcionaria com un llastre per a l'expansió infinita. És per això que es creïa que ocorreria el moment en el qual acabaria per parar-se l'expansió de l'univers, i escomençaria la contracció; dit moment depén de la densitat crítica de l'univers: a major densitat major rapidea de frenat i contracció; i a menor densitat, més temps per a que es desenrollaren events. Si la densitat és lo suficientment baixa es preveu que tindria lloc un univers en expansió perpètua.

L'observació de supernovas lluntanes com caneles estàndars, junt en el mapage complet de la radiació de fondo de microones, indiquen que l'expansió de l'univers s'està accelerant, segons el model ΛCDM. No obstant, degut a que la naturalea de l'energia obscura –que és postulada com la font de l'acceleració– és desconeguda, és possible que l'univers finalment revertixca l'expansió i colapse.Observacions recents per mig de correcció del biaix d'edat en funció del desplaçament al roig de supernovas tipo Ia sugerixen que l'equació d'estat de l'energia obscura varia en el temps i que l'univers no es troba actualment en fase d'acceleració

Esta fase de contracció seguiria inexorablemente, i en ella l'aument de la temperatura de la radiació i la matèria. Aplegaria un moment en que totes les galàxies es fongueren en una –encara que els chocs entre estreles serien encara rars–. Mentres, la temperatura del fondo de radiació aniria pujant i escomençaria a posar en perill la supervivència de les formes de vida que existiren per llavors, en un principi les que vixqueren en planetes de tipo terrestre. En un moment donat, dita temperatura seria de 300 kelvin, impedint als planetes abans mencionats desfer-se de la calor acumulada i acabant per fer-se inhabitables. Més alvance, i en una contracció cada volta més accelerada –i junt a ella un aument desbocado de la temperatura de la radiació còsmica– l'univers es convertiria en un lloc infernal i inhabitable –a lo manco per a sers com nosatres i sense ajuda tecnològica– en temperatures de mils de graus per una radiació còsmica a eixa temperatura i a colisions entre estreles en dispondre estes de cada volta menys espai.

Segons pareix, les estreles serien en la seua majoria destruïdes no per colisions entre elles sino per l'aument de temperatura de l'univers. Est aplegaria a estar tan calent que les estreles no podrien desfer-se de la calor acumulada en el seu interior i passarien a absorbir-ho de l'exterior (coent-se en cert modo), fins a acabar per esclatar. Despuix d'això, solament quedarien forats negres (el principal fet que diferenciaria la fase de contracció de la d'expansió) i un plasma cada volta més calenta (molt distint a l'existent despuix del naiximent de l'univers degut a que procediria d'estructures ya desaparegudes, per la qual cosa mostraria una gran asimetria en la densitat que presentara en diferents punts) en el que l'aument de temperatura destruiria primer els àtoms i després les pròpies partícules elementals, solament deixant quarks. Finalment, els forats negres acabarien de fusionar-se entre sí i d'absorbir la matèria a la seua entorn donant lloc a un únic «super» forat negre. De la mateixa manera que no té sentit preguntar-se qué hi havia «abans» de la Gran Explosió, tampoc pot preguntar-se qué hi hauria «despuix» de la Gran Implosió.

Univers oscilante

Artícul principal → Model cíclico.

Segons esta teoria l'univers seria descrit com un Univers oscilante, en el qual, despuix de la Gran Implosió podria tindre lloc Big Crunch; i inclús este univers podria procedir d'un univers anterior que també es va comprimir en el seu Gran Implosió. Si açò haguera ocorregut repetides voltes, nos trobaríem davant un univers oscilatori; a on cada univers termina en una Gran Implosió i dona lloc a un nou univers en una gran Explosió. No obstant, no solament no es coneix qué podria provocar tal rebot sino que la teoria d'un univers oscilante entra en contradicció en la segona llei de la termodinàmica; a menos que en cada cicle es produïra una destrucció i reinicie totals de l'univers, en la desaparició de les lleis físiques existents i l'aparició de noves lleis físiques, i/o la entropía es «rebobinara» durant la fase de contracció per eixemple, s'ha sugerit que el temps aniria al revés durant esta fase, no solament la cantitat de forats negres aniria aumentant en cada cicle sino que la radiació existent en l'univers aumentaria a costa de la matèria –per les reaccions de fusió nuclear produïdes en l'interior de les estreles, en les que partix de la matèria que compon els àtoms que es fusionen es transforma en energia–, en el resultat de que els «rebots» serien cada volta més llarcs fins a aplegar a un escenari no massa diferent de l'expansió indefinida; tot això tindria com a conseqüència que deuria haver hagut un número finito de cicles abans de l'actual. Ademés, el recent descobriment de l'energia obscura ha provocat que molts cosmòlecs abandonen la teoria d'este univers oscilante i junt en atres descobriments, també la de que l'univers siga tancat, encara que al no conéixer-se be la naturalea de l'energia obscura encara no pot descartar-se per complet un colapse futur.

Establix que com l'univers és curve, per la força de gravetat de tots els constituents de l'univers (galàxies, estreles, etc.) frenarà del tot l'expansió de les galàxies i despuix esta força de gravetat escomençaria a juntar-les cada volta més fins a formar de nou el Ylem (Big Crunch) i est esclataria una atra volta.

Referències

Bibliografia

• Current Observational Constraints on Cosmic Doomsday (archiu PDF. En anglés)
• Univers Sense Fi.Cayetano López. Edicions Taurus, 1999. ISBN 978-84-306-0366-4
• Els Últims Tres Minuts de l'Univers. Conjectura sobre el destí final de l'Univers. Paul Davies. Editorial Debat, 2001. ISBN 978-84-8306-444-3
• La Melodia Secreta... i l'Home Va crear l'Univers. Trinh Xuan Thuan. Biblioteca Buridán. ISBN 84-96831-20-5.