Anar al contingut

Teoria de la transmissió de la malaria per mosquits

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Teoria de la transmissió de la malaria per mosquits
Transmissió de paràsits de la malaria entre mosquits i humans.

La teoria de la transmissió de la malaria per mosquits (en anglés: Mosquit-malaria theory) va ser una teoria desenrollada en la segona mitat del XIX que explicava la transmissió de la malaria per mig de mosquits. S'oponia a la teoria de que la malaria es transmetia per miasma.

L'arribada i validació de la teoria microbiana de la malaltia a fins del XIX va començar a tirar noves llums.[1]

Quan Charles Louis Alphonse Laveran va descobrir a l'agent causal de la malaria en 1880, va disminuir el respal a la teoria del miasma com a causant de la malaltia.[2][3]

Patrick Manson va fer un descobriment important en 1877 de que el mosquit podia transmetre el paràsit filarial humà.[4] Infiriendo de tal descobriment nou, Africanus King va propondre l'hipòtesis de que els mosquits eren la font de la malaria.[5] A principis de la década de 1890, Patrick Manson va començar a formular l'hipòtesis que el paràsit de la malaria es transmet per mosquits.[6][7] Abdós pensaven que els mosquits transmetien la malaria la contaminar l'aigua.

Ronald Ross va provar que la malaria es transmetia per espècies específiques de mosquits, per mig de la seua picadura, a fins de la década de 1890.[8] Per açò, Ross va guanyar el Premie Nobel de Fisiologia o Medicina en 1902.[9] Manson va proporcionar proves experimentals adicionals que varen induir la malaria en subjectes humans sans a partir de mosquits portadors de malaria. Aixina, la teoria es va convertir en la base de la malariología i l'estratègia de control de la malaria.[10][11]

Conceptes primerencs

La malaria afectava als romans, i els erudits romans varen associar la malaltia en les terres pantanosas i les marismas a on la malaltia era particularment desenfrenada.[12][13] Varen cridar a la malaltia malaria (que lliteralment significa "aire mal"), ya que creïen que la malaltia era una espècie de miasma que es propagava per l'aire. Hi ha qui diu que en el Djenné migeval es va poder identificar al mosquit com la causa de la malaria.[14]

El primer registre d'arguments contra la naturalea miasmática de la malaria va ser d'un mege nortamericà John Crawford. Gorgas va escriure un artícul "L'orige mosquital de la malaltia de la malaria" en Baltimore Observer en 1807, pero no va cridar l'atenció. Un mege nortamericà, Charles Earl Johnson, va presentar arguments sistemàtics i elaborats contra l'orige miasmático de la malaria en 1851 davant la Societat Mèdica de Carolina del Nort.[15] Alguns dels seus punts importants varen ser:[16]

  1. El delta del Mississippi és un lloc saludable encara que té un riu propenc, estanys, pantans i molta aigua estancada.
  2. Els treballadors de Carolina del Nort són les més saludables de les classes treballadores a pesar de la seua exposició constant als pantans i a l'aigua dels pantans.
  3. Els països d'Amèrica del Sur, com la Guayana Britànica i Brasil, que estaven lliteralment inundats de pantans tropicals, estaven lliures d'epidèmies de malaria.
  4. l'illa Java en el surest asiàtic, una regió coneguda per les epidèmies, tenia una exuberante vegetació i camps agrícoles, complementats en un clima tropical càlit i humit, ideal per a malalties miasmáticas, pero és la part més saludable d'Àsia.
  5. Un riu Támesis altament contaminat, que deuria causar malalties miasmáticas, no era més que font d'aigua potable.
  6. Per un atre costat, les regions més seques com Guinea en Àfrica, Espanya, Malta, Gibraltar i varis estats d'Amèrica, eren afectades recurrentemente en febres palúdicas.

Fonaments científics

Descredito de la teoria miasmática i descobriment de l'agent causal de la malaria

La noció de que la malaria es va deure al miasma va ser negada pel descobriment del paràsit de la malaria.

Un mege alemà, Johann Heinrich Meckel, va anar el primer en observar en 1847 els paràsits protozoaris com a grànuls de pigment negre de la sanc i el bazo d'un pacient que va morir de malaria. Pero no entenia la naturalea parasitaria i l'importància d'eixos grànuls en relació en la malaria. En 1849, un patólogo alemà Rudolf Virchow va pensar que eixos grànuls eren responsables de la malaltia. En 1879, el biòlec italià Ettore Afanasiev va argumentar que els grànuls eren els agents causants.[17][18][19]

Erro al crear miniatura:
Dibuix de Laveran de paràsits pigmentados i exflagelació de gametòcits masculins.

El francés Charles Louis Alphonse Laveran, mege que treballava en Argèlia, va descobrir el paràsit causant de la malaria. En l'hospital de Bône (ara Annaba), va notar cossos esfèrics en el frotis de sanc, lliures o adherentes als glòbuls rojos.[20] El 6 de novembre de 1880 va observar en la sanc d'un pacient el paràsit viu, descrivint-ho com "un cos esfèric pigmentado, elements filiformes que es mouen en gran vivacitat, desplaçant als glòbuls rojos veïns". També va observar el procés de maduració del paràsit. Va examinar a 200 pacients i va observar els cossos celulars en els 148 casos de malaria, i mai en aquells sense malaria. També va descobrir que despuix del tractament en quinina, els paràsits varen desaparéixer de la sanc.[21][22] Estes troballes varen indicar que el paràsit era la causa de la malaria i aplicava la teoria microbiana de la malaltia a la malaria.[23] Va cridar al paràsit Oscillaria malariae (més vesprada rebatejat com Plasmodium malariae) i va informar el seu descobriment a l'Acadèmia Francesa de Medicina en París el 23 de novembre i el 28 de decembre.[24] Pel seu descobriment va ser guardonat en el Premie Nobel de Fisiologia o Medicina en 1907.[2][25][26][27]

Descobriment del mosquit com a vector de malaltia

A principis de la década de 1880, teoria microbiana de la malaltia a la malaria de Laveran sobre la malaria va ser generalment acceptada per la comunitat científica. No obstant, encara quedaven certes interrogants com la transmissió del paràsit.

La pista científica va sorgir quan un va descobrir per primera volta que els paràsits eren transmesos per mosquits.

En 1877, l'oficial mèdic britànic Patrick Manson mentres treballava en Amoy, una ciutat costera de China, va descobrir que el mosquit Culex fatigans (ara Culex quinquefasciatus) era el vector de la filaria que va cridar Filaria sanguinis hominis (ara cridada Wuchereria bancrofti). Les seues troballes varen ser publicades en el Informe d'Aduana Mèdiques de China en 1878[28] i Spencer Cobbold els va transmetre a la Societat Linneana de Londres.[29] Esta va ser la primera evidència directa de que els mosquits poden transmetre paràsits entre humans, lo que sugerix que lo mateix podria ser cert en cas de malaria.[4][30]

Referències

  1. ↑ (2013).«Bad air, amulets and mosquitoes: 2,000 years of changing perspectives on malaria».Malaria Journal.12(1)
    232.doi:10.1186/1475-2875-12-232.
  2. ↑ 2,0 2,1 (2002).«Alphonse Laveran (1845-1922): discoverer of the malarial parasite and Nobel laureate, 1907.».Journal of Medical Biography.10(2)
    81–7.doi:10.1177/096777200201000205.
  3. ↑ (2003).«Alphonse Laveran, a life dedicated to the discovery of malaria».Soins; la revue de reference infirmiere.(677)
    31.
  4. ↑ 4,0 4,1 (1992).«Patrick Manson and the discovery age of vector biology».Journal of the American Mosquit Control Association.8(3)
    215–20.
  5. ↑ (2000).«Perceptions of malaria transmission before Ross' discovery in 1897».Postgraduate Medical Journal.76(901)
    738–740.doi:10.1136/pmj.76.901.738.
  6. ↑ (2002).«The mosquit-malaria theory».The Yale Journal of Biology and Medicine.75(2)
  7. ↑ (2002).«Experimental proof of the mosquit-malaria theory. 1900».The Yale Journal of Biology and Medicine.75(2)
    107–12.
  8. ↑ (1991).«Ronald Ross: discoverer of the role of the mosquit in the transmission of malaria.».The New Zealand Medical Journal.104(919)
    386–7.
  9. ↑ «Ronald Ross - Facts». Nobel Mija AB. Consultat el 31 de giner de 2014.
  10. ↑ (2002).«Portraits of science. Mosquitoes bite more than onze».Science.295(5552)
    47–48.doi:10.1126/science.1068205.
  11. ↑ (2010).«History of the discovery of the malaria parasites and their vectors».Parasites & Vectors.3(1)
    5.doi:10.1186/1756-3305-3-5.
  12. ↑ (2008).«Die Malaria im Römischen Kaiserreich: eine bemerkenswerte Textstelle in donen Digesten».Wiener Klinische Wochenschrift.120(S4)
    11–14.doi:10.1007/s00508-008-1033-2.
  13. ↑ (2004).«The spread of malaria to Southern Europe in antiquity: new approaches to old problems».Medical History.48(3)
    311–28.doi:10.1017/s0025727300007651.
  14. ↑ McKissack, Patricia; McKissack, {{{nom2}}} (1995). The Royal Kingdoms of Ghana, Mali, and Songhay Life in Medieval Africa, Macmillan, p. 104. ISBN 978-0-8050-4259-7.
  15. ↑ Malburne. «An Address before the Medical Society of North Carolina, at Its Second Annual Meeting, in Raleigh, May 1851, by Charles I. Johnson, M. D.: Summary». Documenting the American South. the University Library, The University of North Carolina at Chapel Hill. Consultat el 22 d'abril de 2014.
  16. ↑ Johnson. «An Address before the Medical Society of North Carolina, at Its Second Annual Meeting, in Raleigh, May 1851». Documenting the American South. the University Library, The University of North Carolina at Chapel Hill. Consultat el 22 d'abril de 2014.
  17. ↑ (2010).«History of the discovery of the malaria parasites and their vectors».Parasites & Vectors.3(1)
    5.doi:10.1186/1756-3305-3-5.
  18. ↑ (1948).«Milestones in malaria».Medical Claves.76(11)
    463.
  19. ↑ (1961).«The malaria story».Proceedings of the Royal Society of Medicine.54
    91–100.
  20. ↑ (1981).«Alphonse Laveran's discovery 100 years ago and today's global fight against malaria».Journal of the Royal Society of Medicine.74(7)
    531–536.doi:10.1177/014107688107400715.
  21. ↑ (1982).«Classics in infectious diseases: A newly discovered parasite in the blood of patients suffering from malaria. Parasitic etiology of attacks of malaria: Charles Louis Alphonse Laveran (1845-1922).».Reviews of Infectious Diseases.4(4)
    908–11.doi:10.1093/4.4.908.
  22. ↑ (1999).«Charles Louis Alphonse Laveran (1845-1922)».Journal of Neurology, Neurosurgery & Psychiatry.67(4)
    520–520.doi:10.1136/jnnp.67.4.520.
  23. ↑ Sherman, Irwin (2008). Reflections on a Century of Malaria Biochemistry, London: Academic Press, pp. 3–4. ISBN 978-0-0809-2183-9.
  24. ↑ (1930).«Alphonse Laveran and his work».British Medical Journal.1(3624)
    1145–7.doi:10.1136/bmj.1.3624.1145.
  25. ↑ «The Nobel Prize in Physiology or Medicine 1907». nobelprize. org. Nobel Mija AB. Consultat el 23 d'abril de 2014.
  26. ↑ «Alphonse Laveran - Biographical». Nobelprize. org. Nobel Mija AB. Consultat el 23 d'abril de 2014.
  27. ↑ (2007).«Alphonse Laveran: the Nobel Prize for Medicine 1907».Parassitologia.49(4)
    257–60.
  28. ↑ (1983).«Sir Patrick Manson's studies on the transmission and biology of filariasis».Reviews of Infectious Diseases.5(1)
    148–66.doi:10.1093/clinids/5.1.148.
  29. ↑ (1878).«The Life-history of Filaria bancrofti, as explained by the Discoveries of Wucherer, Lewis, Bancroft, Manson, Sonsino, myself, and others.».Journal of the Linnean Society of London, Zoology.14(76)
    356–370.doi:10.1111/j.1096-3642.1878. tb01540. x.
  30. ↑ «On the Development of Filaria sanguinis hominis, and on the Mosquit considered as a Nurse.».Journal of the Linnean Society of London, Zoology.14(75)
    304–311.doi:10.1111/j.1096-3642.1878. tb01837. x.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Teoria_de_la_transmissió_de_la_malaria_per_mosquits&oldid=1498842»