Teologia del poble

La teologia del poble és una corrent teològica naixcuda en l'Argentina despuix del Concilie Vaticà II i la Conferència de Medellín (Colòmbia, 1968) com a branca autònoma de la teologia de la lliberació que, segons varis autors, ha influït fortament en el pensament del papa Francisco. Entre els principals teòlecs de teologia del poble es destaquen Alberto Methol Ferré, Lucio Gera, Rafael Tello, Justino O'Farrel, Juan Carlos Scannone i Carlos María Galli.

Significat de la categoria «poble» per a esta corrent teològica

Poble, per a esta corrent teològica, és entés com una categoria històrica i mítica, una forma de fraternitat més allà de l'estirp. No la reduïx a la suma massiva d'individus, ni al conjunt dels ciutadans que componen una societat o a la població, sino com una consciència d'orígens i vicissituts històriques comunes, en el patrimoni de la seua tradició, en el seu trasfondo cultural i religiós, en el ethos societari que es deriva i alimenta, en la seua capacitat d'integrar diversos components en un mestiçage ètnic i cultural, en el teixit de la seua convivència familiar, laboral i social, en un destí solidari compartit darrere d'una vida digna i bona per a tots.

Diferència en la Teologia de la Lliberació "Mainstream"

La teologia del poble pren la crucial "opció preferencial pels pobres" de la teologia de la lliberació, pero es diferencia d'esta per no centrar-se en la "lluita de classes", sino les nocions de “poble” i “anti-poble”, noció ensenyada pel Pare Lucio Gera per a cridar a les oligarquies que abandonen l'interés pel ben comú del poble i de la nació, i es concentren en la defensa dels seus propis privilegis, sent responsables de situacions d'opressió i explotació. Com a corrent local de la teologia de la lliberació, hereua del peronismo, esta perspectiva entén el poble com “lo concret”, planteja el método de la lliberació com un método sapiencial, i el camí de la lliberació ho ubica en la cultura popular, en lloc de la lluita de classes.