Teatre Municipal General Sant Martín

Erro al crear miniatura:

Teatre Municipal General Sant Martín

El Teatre Sant Martín és un teatre de la ciutat de Buenos Aires, Argentina, ubicat en la cèntrica Avinguda Corrents. És un dels teatres més importants de l'Argentina i oferix llocs per a la representació d'obres escèniques i cinematogràfiques, i diferents exposicions artístiques. Forma un complex junt al Centre Cultural General Sant Martín, pero cap depén de l'atre.

Història

Els proyectes per a la construcció d'este teatre daten de 1908 quan el diputat Alfredo Palaus presenta un proyecte de llei que no varen tractar les cambres. Succeïx alguna cosa semblat en una ordenança que va sancionar el Concejo Deliberante de la Ciutat de Buenos Aires, que ordenava la creació del Teatre Popular de Buenos Aires, que no va promulgar l'Intendent Joaquín d'Anchorena.

El 26 de novembre de 1936 l'intendent Mariano de Vedia i Mitre dispon la construcció d'un edifici per a estajar el Teatre del Poble, dirigit per Leónidas Barletta. El 23 de decembre d'eixe mateix any es va expropiar un teatre ubicat en Av. Corrents 1530, el Teatre Nou (inaugurat en 1911), i Barletta rep una concessió de 25 anys, que seria interrompuda el 3 de decembre de 1943, després del colp d'Estat ocorregut eixe mateix any.

El 23 de maig de 1944 es va inaugurar en el mateix lloc el Teatre Municipal de Buenos Aires per al foment i difusió del teatre argentí. El teatre va rebre en 1950 el nou nom de Teatre General Sant Martín (en homenage pels 100 anys del decés de dit prócer). La companyia Benito Roggio i Fills va començar a construir l'edifici actual, proyectat pels arquitectes Mario Roberto Álvarez i Macedonio Ruiz, el 24 de juny de 1954, sent l'intendent municipal l'arquitecte Jorge Sabaté nomenat pel president Juan Domingo Perón.

El nou Teatre Sant Martín va anar finalment inaugurat per l'intendent Hernán Giralt el 25 de maig de 1960 (Sesquicentenario de la Revolució de Maig), pero va començar a operar un any despuix. Es va convertir en un dels centres culturals més influents de Llatinoamèrica, ya que en els trenta mil metros quadrats distribuïts en tretze pisos i quatre subsol, l'edifici posseïx tres sales teatrals, varis salons d'exposició i un cine.

En 1962 es va proyectar cap al carrer Sarmiento el Centre Cultural Sant Martín, un conjunt de dos edificis interconectado en el teatre, que es va inaugurar en 1970. En l'any 2000, el Teatre Sant Martín es va transformar en la sèu de la Direcció general i Artística del Complex Teatral de Buenos Aires.

Edifici

Erro al crear miniatura:

Hall i confitería del teatre, en la sala Coronat elevada sobre columnes

Erro al crear miniatura:

Fotogalería subterrànea que conecta en el centre cultural

Quan els arquitectes Álvarez i Ruiz varen descriure el seu proyecte en una publicació de 1959, varen explicar extensament les idees rectores i les decisions preses en dissenyar el Teatre Municipal en 1954: el problema fonamental del teatre era les llimitacions que imponia el terreny elegit per a l'edifici, ubicat entre amijanadores. Aixina, varen decidir separar clarament les diverses funcions que deurien distribuir, i pensar-les com a blocs edilicios independents, conseguint aixina concebre al proyecte en “etapes”. En el primer bloc, mirant a l'Avinguda Corrents, estarien les oficines d'administració i la Secretaria de Cultura, seguit per un volum contenint a les dos sales d'espectàculs, després el bloc alt en l'escenari, camarines i sectors de manteniment, i finalment el sector de l'Escola d'Arts Dramàtiques i estacionament subterràneu, mirant al carrer Sarmiento i a construir posteriorment.

L'edifici del Teatre General Sant Martín es presenta a primera vista en una frontera del tipo mur cortina, en una estructura de perfils d'alumini i panels de vidre. És un edifici que es pot enquadrar dins dels postulats del funcionalisme i el moviment modern als quals Álvarez va adherir des del començ de la seua carrera. Una àmplia marquesina sostinguda per tensors des de la frontera cobrix la vereda de l'Avinguda Corrents i protegix als transeünts, al mateix temps que va ser pensada en taulells de granit en la seua part superior per a poder realisar filmacions des d'eixe punt.

La frontera exterior correspon al primer dels tres cossos que componen a l'edifici, que té tretze nivells i està destinat a oficines administratives del teatre. El segon cos està compost per les sals, que es troben dispostes una sobre l'atra en distints nivells; i el tercer va ser pensat per a englobar tallers, equips d'allumenament i sò, camarines, sales d'ensaig i de manteniment.

L'accés, que es dona des de l'Avinguda Corrents, conduïx directament al hall principal “Carlos Morel” revestit en pedra, que ocupa casi tot l'ample del terreny (llevat l'amijanadora sur, a on està el núcleu d'ascensors) i està dominat per un volum que tanca a la sala Martín Coronat, sostingut per immenses columnes inclinades, de tal forma que el seu pis actua com a sostre del hall. Este espai presenta un mural ceràmic de Juan Batlle Planes, alusivo a l'art musical, de 24 per 2,90 metros.

Cap al fondo d'este espai es troba un altorrelieve de ciment coloreado inaugurat en 1962 (de 4 per 2,50 metros) de l'escultor José Fioravanti, titulat "Alegoria al teatre". I sobre les parets laterals de la sala poden vore's les escultures "El drama" i "La comèdia", eixecutades entre 1957 i 1958 per l'artiste plàstic Pablo Curatella Manes.

Dos escals laterals conduïxen a un entrepiso que balconea al hall, a on solen realisar-se exposicions. Finalment, al fondo i cap a l'amijanadora nort, es troba baixant un desnivell un passadiç que des de 1985 funciona com fotogalería, i que comunica directament en el Pati de les Escultures del Centre Cultural Sant Martín, en el carrer Sarmiento.

Sals

Erro al crear miniatura:

Sala Casacuberta del Teatre General Sant Martín en capacitat per a 566 espectadors.

El teatre conta en tres sales per a representacions artístiques:

Sala Martín Coronat

La major de les tres sales del teatre és la Martín Coronat, aixina cridada en homenage a un dels pioners de la dramatúrgia argentina. En els seus dos plateas escalonades, té capacitat per a 1049 espectadors. El seu escenari a l'italiana està proveït d'una boca de mides variables (entre 11 i 16 metros) i dispon d'una secció central que pot desplaçar-se verticalment, en forma total o parcial, per mig de nou ascensors que actuen simultànea o separadament. Conté ademés un fos levadizo per a orquesta i moderns sistemes d'allumenament i sò.

En el hall de la Sala Martín Coronat es troba un altorrelieve de ciment coloreado inaugurat en 1962 (de 4 per 2,50 metros) de l'escultor José Fioravanti, titulat Alegoria al teatre. I sobre les parets laterals de la sala poden vore's les escultures El drama i La comèdia, eixecutades entre 1957 i 1958 per l'artiste plàstic Pablo Curatella Manes.

Sala Casacuberta

La Sala Juan José dels Sants Casacuberta deu el seu nom al destacat intérpret dramàtic del XIX –potser el primer actor criollo de l'història– i té capacitat per a 566 persones, en una platea semicircular dividida en tres sectors radials. Per davant d'esta es proyecta un tablado levadizo que pot ser escenari, pis de platea o fos d'orquesta, a continuació del com es troba l'escenari pròpiament dit, de 35 metros d'ample per 6 de profunditat.

En el hall d'esta sala pot vore's un gran mural (de 35 per 11 metros) de l'artiste Luis Seoane, denominat El naiximent del Teatre Argentí i inaugurat en 1960. També honren este espai el relleu alegórico en terracota de l'escultor Carlos de la Cárcova, inaugurat en 1960, i una escultura en acer de 1958 realisada per Enio Iommi, denominada Formes contínues.

Sala Cunill Cabanellas

La tercera sala teatral, inaugurada en 1979 a iniciativa de Kive Staiff, llavors en la seua segona época com a director general i artístic del Teatre Sant Martín, va ser batejada Antonio Cunill Cabanellas en homenage al director i pedagogo català a qui tant deu el teatre argentí. Consagrada a les propostes experimentals, la capacitat de la sala (d'aproximadament 200 espectadors) pot variar en els desplaçaments i modificacions de la relació entre l'escenari i la platea, d'acort en les necessitats de posades no convencionals, per a les que la seua estructura és particularment apta.

En el Hall de la sala es troba el mural ceràmic Els Germans Podestá (d'1,65 per 1,65 metros) de Luis Diego Pedreira. L'obra, inaugurada en 1957 junt en el Teatre Sant Telmo, va estar a punt de ser destruïda en 1970 per un incendi en el que es va salvar miraculosament, i en 1999 va ser donada al Teatre Sant Martín.

Sala Leopoldo Lugones

Una sala destinada exclusivament a la proyecció de películes, inaugurada en 1967 en la proyecció de La passió de Juana d'Arc de Carl T. Dreyer. Conta en capacitat per a 233 espectadors.

En 2006 es va inaugurar en el hall d'esta sala un mural realisat en mosaic per Rogelio Polesello, Mai recorde oblidar-te, de 2 per 6,80 metros.

Erro al crear miniatura:

Frontera principal en 2008, durant la seua restauració.

Remodelació i actualitat

En 2005, durant la gestió del cap de govern Aníbal Ibarra, varen començar els treballs de restauració del teatre, que es varen prolongar durant el mandat de Jorge Telerman. La posada en valor va formar part en un primer moment d'un proyecte de modernisació que també incloïa al Centre Cultural Sant Martín, a on es construiria tot un nou sector subterràneu. Estos treballs varen ser finalment suspesos en el govern de Maurici Macri, per falta de presupost.

En els últims anys el teatre travessa una reculada imparable, en independència de la calitat i jerarquia de molts dels seus espectàculs. La creació del Complex Teatral de Buenos Aires, en 2001, en lloc de reforçar la producció artística del teatre públic va devindre en buidament. De les 125 produccions en 2004, varen quedar solament 44 en 2014.

Recent en juny de 2010, Macri va anunciar que les obres es reprendrien per a finalisar-se en un cost d'US$ 10 millons, i que enviaria a la Llegislatura un proyecte per a que el Govern de la Ciutat adquirira dos terrenys contigus al teatre per a transformar-els en una placeta pública. En agost de 2010, es va enviar finalment el proyecte a la Llegislatura, que implica la venda de 20 immobles propietat del Govern de la Ciutat per a obtindre els fondos necessaris. En juny de 2010, despuix de tres anys d'obres frenades es va anunciar que es reprendrien les obres el govern de Maurici Macri va argumentar que es tindrien que vendre 20 immobles propietats del Govern de la Ciutat per a obtindre els fondos. Dites obres varen ser adjudicades sense licitació prèvia i de manera directa al grup Ictsa de l'empresari Nicolás Caputo també va contractar les obres de remodelació del Teatre Colón i del Teatre Sant Martín, per 38 millons de pesos, el candidat a diputat nacional per Nova Esquerra, Enrique Viale, conjuntament en el exlegislador Facundo Vaig donar Filippo varen presentar una denuncia pro sobreprecios en dita obra. paralelament entre agost de 2013 i juny de 2014, li varen otorgar a Nicolás Caputo una série de concessions per obres que superen els 5 millons de pesos. En abril de 2014, es va conéixer l'informe de l'Auditoria de la Ciutat en el Teatre General Sant Martín en el periodo 2013. Entre atres irregularitats, els auditors varen trobar anomalies en el maneig i control dels fondos públics, debilitats en el maneig de l'informació operativa, i en la comunicació entre les àrees de l'administració