Sistema elèctric de l'Estació Espacial Internacional

Horisó terrestre i conjunt de panels solars de l'Estació Espacial Internacional (equip de l'Expedició 17, agost de 2008)

El sistema elèctric de l'Estació Espacial Internacional és un recurs crític per a l'Estació Espacial Internacional (ISS) perque permet a la tripulació viure cómodament, operar l'estació de manera segura i poder realisar experiments científics. El sistema elèctric de la ISS utilisa cèlules solars per a convertir directament la llum solar en electricitat. Es ensamblan grans cantitats de celes en matrius per a produir alts nivells de potència. Este método d'aprofitar l'energia solar es diu fotovoltaica.

El procés d'arreplegar la llum solar, convertir-l'en electricitat i administrar i distribuir esta electricitat acumula un excés de calor que pot danyar l'equip de la nau espacial. Esta calor deu ser eliminat per a una operació confiable de l'estació espacial en òrbita. El sistema d'energia de la ISS usa radiadors per a dissipar la calor de la nau espacial. Els radiadorés estan protegits de la llum solar i alineats cap a la buida fredor de l'espai profunt.

Bateries

Ya que l'estació a sovint no està exposta a la llum solar directa, depén de bateries recargables de níquel-hidrogen per a proporcionar energia contínua durant la part del «eclipse» de l'òrbita (35 minuts de cada òrbita de 90 minuts). Les bateries asseguren que l'estació mai carixca d'energia per a mantindre sistemes i experiments de soport vital. Durant la part de l'òrbita de la llum solar, les bateries es recarreguen. Les bateries de níquel-hidrogen tenen una vida útil de 6,5 anys, lo que significa que deuen reemplaçar-se vàries voltes durant els 30 anys de vida útil de l'estació. Les bateries i les unitats de càrrega/descarrega de bateries són fabricades per Space Systems/Loral (SS L), baix contracte en Boeing. Les bateries N-H2 en el truss P6 varen ser reemplaçades en 2009 i 2010 en més bateries N-H2 dutes per les missions del transbordador espacial. Hi ha bateries en Trusses P6, S6, P4 i S4.

Electrical Power Distribution

Des de 2017, les bateries de níquel-hidrogen estan sent reemplaçades per bateries de ions de liti. El 6 de giner, un EVA de vàries hores va començar el procés de convertir algunes de les bateries més antigues de la ISS a les noves bateries de ions de liti. Hi ha una série de diferències entre les dos tecnologies de bateria, i una diferència és que les bateries de ions de liti poden manejar el doble de càrrega, per lo que solament es necessiten la mitat de les bateries de ions de liti durant la tongada. Ademés, les bateries de ions de liti són més chicotetes que les bateries de níquel-hidrogen més antigues. Encara que no són tan duradors com el níquel-hidrogen, poden durar lo suficient com per a estendre la vida útil de la ISS.

Sistema de transferència de potència d'estació a llançadora

El sistema de transferència d'energia d'estació a llançadora (SSPTS, per les seues sigles en anglés) va permetre que un transbordador espacial atracat fera us de l'energia proveïda pels panels solars de l'Estació Espacial Internacional. L'us d'este sistema va reduir l'us de les celes de combustible generadores d'energia a bordo del transbordador, lo que li permet permanéixer atracat en l'estació espacial durant quatre dies adicionals.

Estructura solar d'armadura ISS P6 - primer pla (ISS014-E-10053)

Paner solar STS120

SSPTS va ser una actualisació de llançadora que va reemplaçar l'Unitat de convertidor de potència d'ensamblage (APCU) en un nou dispositiu cridat Unitat de transferència d'energia (PTU). La APCU tenia la capacitat de convertir l'energia del bus principal del transbordador de 28 V CC a 124 V CC compatible en el sistema d'alimentació de 120 V CC de el ISS. Açò es va usar en la construcció inicial de l'estació espacial per a aumentar la potència disponible del mòdul de servici rus Zvezdá. El PTU agrega a açò la capacitat de convertir els 120 V CC suministrats per la ISS a l'alimentació del bus principal de 28 V CC del orbitador. És capaç de transferir fins a 8 kW de potència des de l'estació espacial al orbitador. En esta actualisació, tant el transbordador com la ISS varen poder usar els sistemes d'energia de l'un atre quan va ser necessari, encara que la ISS mai més va requerir l'us dels sistemes d'energia d'un orbitador.

Durant la missió STS-116, PMA-2 (després en l'extrem davanter del mòdul Destiny) es va tornar a cablear per a permetre l'us de el SSPTS. La primera missió per a fer us real del sistema va ser STS-118 en el transbordador espacial Endeavour.

Solament Discovery i Endeavor estaven equipats en el SSPTS. Atlantis era l'únic transbordador que no estava equipat en el SSPTS, per lo que solament podia anar en missions de menor duració que el restant de la flota.