Sirena de Fiji
La Sirena de Fiji o Sirena de Fiji (en anglés Fiji mermaid o també Feejee mermaid) va ser un objecte format en el tors i el cap d'un mona jovenil coser a la mitat posterior d'un peix, i recents estudis d'ADN confirmen que també tenia el tors d'iguana. Est era una de les atraccions que se solien presentar en els espectàculs de fenomens, a on era presentat com el cos momificado d'una criatura que era presuntament mitat mamífer i mitat peix, una atra versió de la mitològica sirena. L'original tenia el cos cobert d'escamas en la part inferior sobre el que se superponia el pèl d'animal en la zona de l'unió en el cos. La boca estava oberta de parell en parell mostrant les seues dents en actitut prou amenaçant. La mà dreta estava recolzada en la galta dreta i la mà esquerra junt al cos per baix de la seua mandíbula esquerra més baixa. Este eixemplar va ser presuntament capturat prop de les Illes Fiji en el Pacífic Sur. Posteriorment es varen fabricar vàries rèpliques i variacions d'este tema i es varen exhibir baix noms i supòsits similars. L'objecte original va estar exhibit per P. T. Barnum en el Barnum's American Museum en Nova York en 1842 i despuix va desaparéixer. S'assumix que lo més provable és que fora destruït en un dels numerosos incendis que varen destruir les coleccions de Barnum.
Història
Sirenes en llegendes i folclore
Les llegendes sobre les sirenes es remonten a mils d'anys. Els viagers de la mar encara mantenen els seus ulls oberts en l'esperança de capturar esta mítica criatura. Les actuals sirenes han segut presentades en els espectàculs des de fa molt de temps. A sovint eren dugongos. Durant el Renaixença i el Barroc els restants de sirenes eren una peça usual en els gabinets de curiositats, els antecessors dels nostres museus.
P. T. Barnum i els orígens de "la sirena de Fiji"
Els peixcadors en Japó i en les Índies Orientals havien construït durant molt temps "híbrits" coser els cossos superiors dels simis sobre els cossos dels peixos. A voltes eren usats en fins religiosos.
El capità americà Samuel Barrett Edes va comprar la Sirena de Barnum dels mariners japonesos en 1822 per una cantitat de 6000 dólars. No tenint fondos suficients, Edes "va prendre prestat" el capital del conte de despeses del buc. Gràcies al capità Edes, la "sirena" va ser exhibida en Londres en 1822 i anunciada en el periòdic "The Mirror".
Despuix de la mort del capità Edes, el seu fill va prendre possessió de la "sirena" i la va vendre en 1842 a Moses Kimball, propietari del Boston Museum, un museu que exhibia numeroses curiositats i animals disecados. Kimball va ser a Nova York eixe estiu a conéixer al seu rival i va dur en si la sirena de Fiji per a mostrar-la a P. T. Barnum. Abans d'acceptar l'exhibició de la sirena de Fiji, el afamado showman P.T. Barnum i proveïdor de curiositats va fer que la peça fora examinada per un naturaliste. El naturaliste, en notar les dents i aletes de la "criatura", no va poder concebre com havia segut feta pero, al no creure en l'existència de les sirenes, es va negar a autentificar l'artefacte. A pesar dels dubtes del naturaliste, Barnum va creure que la relíquia atrauria al públic al museu. Kimball seguiria sent l'amo únic de la criatura mentres que Barnum ho va llogar per 12,50 dólars a la semana.
Havent llogat la sirena, Barnum va generar publicitat enviant cartes baix pseudónimo als periòdics de Nova York, Alabama, Carolina del Sur, i Washington D. C. Les cartes comentaven que hi havia una sirena en possessió de el "Dr. J. Griffin", que supostament havia capturat mentres estava en Sudamérica. Griffin era en realitat Levi Lyman, un dels associats de P. Barnum. Per a mantindre el pla funcionant, Griffin es va registrar en un hotel de Filadèlfia. Despuix de quedar-se uns dies i guanyar-se una bona reputació en el públic, Griffin va mostrar al propietari del hotel la sirena com un agraïment per la seua hospitalitat. El patró estava tan intrigado que li va pregar que li mostrara la sirena a alguns dels seus amics, molts dels quals eren editors. Açò va fer que el públic s'interessara per la sirena de Fiji.
La sirena de Fiji va aprofitar la curiositat del públic. Griffin va viajar a Nova York i al principi solament li'l va mostrar a una chicoteta audiència i després ho va exhibir en el Concert Hall durant una semana. En realitat solament es va mostrar durant cinc dies perque Barnum supostament hi havia "convençut" a Griffin de dur la sirena al Museu Americà de Història Natural. Mentres en el museu, Barnum tenia 10.000 fullets ilustrats que descrivien a les sirenes i el seu espècimen en particular.
Despuix de Barnum
Mentres era exhibida per P. T. Barnum, la sirena de Fiji va començar a crear controvèrsia, especialment en el Sur. Despuix del seu debut, es va perdre de vista. En la década de 1860, el museu de Barnum es va incendiar vàries voltes. Durant un d'eixos incendis, l'eixemplar exhibit en el museu supostament es va perdre. No obstant, el concepte de sirena de Fiji va ser tan popularisat per Barnum, que des de llavors s'ha copiat moltes voltes en atres atraccions.
La sirena de Peabody
Hi ha controvèrsia hui sobre si la sirena de Fiji realment va desaparéixer en el fòc o no. Molts afirmen tindre l'eixemplar original, pero el Museu Peabody d'Arqueologia i Etnologia de l'Universitat de Harvard té la major prova de que la seua exhibició és l'original real. No sembla completament la mateixa, pero té el mateix nas pla i les dents descobertes. Es pensa que el fòc va poder haver alterat l'apariència de la sirena i eixa és la raó de que l'aspecte de la mateixa no és exactament igual al que va tindre en possessió de Barnum.
Encarnació posteriors
En la seua obra Secrets of the Sideshows, Joe Nickell documenta varis demandants moderns al títul de la "verdadera" sirena original de Barnum, o com ell els descriu, "falsificacions de la falsificació de Barnum". Eixemplars apareguts en Ripley's Believe It or Not!, en la fira de Coney Island i Bobby Reynolds' traveling sideshow reclamen el títul, pero en opinió de Nickell, no deu creure's a cap. També descriu una actualisació de la tradició que utilisa un elaborat sistema per a proyectar l'image d'una dòna viva en una pecera, donant l'apariència de que solament té una polzada o dos de llarc. L'autor conta el història d'un artiste que fumava un cigarret en la seua cambra amagada; el home de fòra es va tindre que enfrontar en un espectador furiós que va exigir saber cóm açò era possible si la "sirena" estava baix l'aigua.
En l'exposició que el Museu de Orsay va consagrar entre octubre de 2008 i febrer de 2009 al pintor belga James Ensor (Ostende 1860-1949) es va mostrar l'eixemplar d'una Sirena de Fiji que va pertànyer a l'artiste.
En el volum de novembre de 2009 de la revista Fortean Claves va aparéixer una guia per a construir una sirena de Fiji, en un artícul escrit per l'especialiste en efectes especials Alan Friswell. En lloc d'utilisar parts d'una mona i un peix, Friswell usava paper maché i pasta per a modelar, sagellat en pasta de encolar i en pèl de nines pegat al cuiro cabellut.
Referències
Bibliografia
- Barnum, P. T. (1871). Struggles and Triumphs: or, Forty Years' Recollections of P. T. Barnum, Nova York: American News Company, pp. 129-130.
- Levi, Steven C.«P. T. Barnum and the Feejee Mermaid».Western Folklore.36(2)doi:10.2307/1498966.Consultat el 30 de març de 2014.(en anglés)
- A. H. Saxon. (1995). Columbia University Press (ed.). P.T.Barnum : legend and the man, New York. ISBN 978-0-231-05687-8.
- Jan Bondeson. (1999). Cornell University Press (ed.). The Feejee mermaid and other essays in natural and unnatural history, Ithaca, N.Y.. ISBN 0-8014-3609-5.
- James W. Cook. (2001). Harvard University Press (ed.). The arts of deception : playing with fraud in the age of Barnum, Cambridge, Mass.. ISBN 0-674-00457-4.
- Joe Nickell (2005). University Press of Kentucky (ed.). Secrets of the Sideshows, Lexington, Ky.. ISBN 978-0-8131-2358-5.
- Zipp, Yvonne (agost de 2011). P.T. Barnum’s Women.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sirena de Fiyi» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.