Silfio
El silfio (en grec antic, Σίλφιον; en llatí, silphium) és una planta extinta des de principis de nostra era, semblant a l'asafétida, molt valorada en l'antiguetat en la zona mediterrànea per la seua resina natural, denominada laserpicio (en llatí, laserpicium, abreviat a laser), la qual s'usava com a condiment gastronòmic i com a medicina.[1]
El silfio va aplegar a dominar l'economia de la província romana de Cirenaica, des d'a on s'exportava al restant de l'imperi. La majoria de monedes falcades en esta regió que s'han conservat fins als nostres dies inclouen una image esquematizada de la planta. No obstant, el home mai va aplegar a domesticar esta planta, fet que, sumat a les collites excessives per a cobrir la demanda, va contribuir a la seua desaparició.[2]
Recentment, en 2022, el professor Mahmut Miski barallava la possibilitat de que el silfio no s'haguera extinguit i que este, al que identifica en la planta Ferula drudeana, seguixca sobrevivint en el mont Hasan, en el centre de Turquia.
Descripció de la planta
En l'actualitat la planta es creu desapareguda, si be han segut propostes algunes espècies modernes com dita planta o parents molt pròxims d'esta. Per les descripcions, imàgens conservades i similituts descrites li la considera generalment com un membre del gènero Ferula, a la que pertany l'asafétida que ha segut proposta com la possible identitat del laserpicio, ya que Estrabón usa el terme indistintament en abdós plantes. Se sap que l'asafétida era usada com a substituta d'inferior calitat pero s'ignora si era un succedàneu o una varietat de la mateixa planta de menor calitat o elaboració menys cuidadosa. També s'han propost com silfio espècies d'atres gèneros, a saber:
- Margotia gummifera
- Gènero Thapsia, particularment T. garganica o T. silphium
Segons Plinio el Vell, que no va aplegar a conéixer el laserpicio, la planta era selvada i impossible de cultivar, en fortes i abundants raïls i brot similar al de l'asafétida i de gruixa pareguda. Els fulls, cridades maspetum eren semblades al jolivert i la planta les mudava cada any. Atres autors mencionats per Plinio descriuen la planta en raïl de més d'un colze de llongitut i que mostrava una tuberositat sobre la superfície de la terra, sobre la que s'alçava el brot cridat magidaris del que brotaven fulls dorats que caïen durant l'ascens de l'estrela del ca (canícula), quan el vent del sur es fa dominant. Segons estos autors la planta es reproduïa també a partir d'estos fulls caiguts, no només de les llavors.
El nom llatí de la planta és laserpicium, d'ella s'extrea el laser, que era la resina aromàtica que exudaba la planta. El laser s'extrea tant de la raïl com del talle, rebent estos sucs els noms de rizias i caulias respectivament, sent l'últim de pijor calitat i en tendència a estropejar-se. Este decorregut s'abocava en recipients sobre una capa de salvat i es deixava madurar agitant-ho de quan en quan per a evitar la seua putrefacció. Se sabia quàn havia madurat pel canvi de color i la desaparició de l'humitat.
Usos
Use culinari
La planta era cotisada tant per les seues propietats medicinals com a culinàries. Com a condiment alimentici és mencionat en les receptes d'Apicio en De re coquinaria.
Plinio menciona que els habitants de Cirenaica consumien el brot de la planta, tant torrat com cuit, lo que tenia efectes purgantes i purificadores de l'organisme. Els cirenaicos i els grecs solien menjar els extrems tendres del talle, mentres que els romans menjaven el brot sancer i inclús la raïl, tallats a trossos i conservats en vinagre.[2]
Us medicinal
Com a medicament se li atribuïen numeroses qualitats. Plinio menciona usos per al dolor, tós, febra, indigestió i barrugues, entre unes atres. Segons pareix un dels seus principals usos era com a contraceptivo o abortivo i Plinio li atribuïx específicament utilitat per a provocar la menstruació.[3] Açò és verosímil, ya que moltes plantes de la família presenten propietats estrogénicas i abortivas.
Referències
- ↑ Plinio, XXII, Ch. 49
- ↑ 2,0 2,1 Fernández-Armesto, Felipe (2004). Història del menjar: aliments, cuina i civilisació, Tusquets Editors. OCLC 318367472. ISBN 84-8310-938-7. Consultat el 2022-08-14. «La planta més preciosa pel seu sabor en l'antiga Roma era la tapsia, una herba que mai es va domesticar en èxit. L'importaven de Cirene, despuix de haver-se introduït des del seu país d'orige en la propenca Líbia, presumiblement per dispersió natural de les llavors (pág. 252)»
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaStraight Dope
Bibliografia
- Heródoto. Històries. II:161, 181, III:131, IV:150-165, 200-205
- Pausanias. Descripció de Grècia 3.16.1-3
- Plinio el Vell. Història natural. XIX:15 i XXII:100-106
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Silfio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.