Sifrat de Alberti

El sifrat de Alberti és el método de sifrat descrit per Leon Battista Alberti en el seu tractat De Cifris en 1466. Constituïx el primer sifrat per substitució polialfabético conegut. El modo en el que es canviava d'alfabet no era periòdic (a diferència d'atres sifrats posteriors com el de Vigenère). Per a facilitar el procés de sifrat/dessifrat, propon uns artilugios coneguts com a discs de Alberti.

Discs de Alberti

Figura 1:Disc de Alberti

Els discs de Alberti són artilugios que servixen de ferramenta per a realisar el sifrat. Estos discs consistixen en un armassó fix en el que està gravat un alfabet llatí convencionalment ordenat i al final estan les sifres 1, 2, 3 i 4. Està unit a ell per una peça circular concèntrica i mòvil en un atre alfabet gravat, de manera que este círcul podia moure's sobre l'atre. D'esta manera l'usuari pot emparellar, per mig d'un gir de l'anell mòvil, l'alfabet del círcul de dalt en tants alfabets del círcul d'avall com a girs distints de l'anell done, fins a un màxim igual als caràcters de l'alfabet amprat.

L'anell fix té 24 celes iguals i en cada una d'elles hi ha gravat un símbol de l'alfabet llatí en lletres mayúscules en l'orde habitual. A continuació estan els números 1, 2, 3, 4 per este orde. Este alfabet s'usarà per al text en clar.

L'anell mòvil té 24 celes iguals i en cada una d'elles hi ha gravat un símbol de l'alfabet llatí en lletra minúscula o els símbols '&', 'i', 'k' i 'h'. L'orde de les celes pot ser qualsevol. Este alfabet s'usarà per al text sifrat.

Per tant, el número d'alfabets distints usables per a un disc de Alberti determinat és de 24.

Còdic de recifrado i caràcters nuls

En l'anell fix (el de l'alfabet del text en clar) apareixen les sifres de l'1 al 4. Alberti aprofita totes les combinacions de 2, 3 i 4 sifres d'estos números (336=4^2+4^3+4^4 grups) per a poder establir un còdic i aixina aumentar la seguritat del sistema. A este còdic se li crida «còdic de recifrado» (en anglés superencipherment). Per a aprofitar esta potencialitat, tant el receptor com l'emissor deuen compartir un «llibre de còdics» que indique el significat de cada còdic usat. En este llibre de còdics estarien aquelles paraules o frases d'especial transcendència en l'àmbit d'us del sifrat i, per tant, a les que cal donar major seguritat. Per eixemple, el llibre de còdics podria atribuir al còdic «21» el significat «Llançar atac» i al còdic «23» assignar el significat «Replegar-se».

Per un atre costat, les sifres són introduïdes per a despistar i seran descartades quan el receptor realise el dessifrat. Per això es diu que són «caràcters nuls».

Referències

• Francisco Martínez Navarro,'La màquina Enigma i atres dispositius d'encriptación'.
• Alberti, Leon Battista, A Treatise on Ciphers, trans. A. Zaccagnini. Foreword by David Kahn, Galimberti, Torino 1997.
• Buonafalce, Augusto, “An Exercise in Solving the Alberti Disk”. The Cryptogram LIV, 5, ACA, Pla 1999.
• Richard A. Mollin, "Codes The Guide to Secrecy from Ancient to Modern Claves". Chapman & HALL/CRC, 2005.
• J. G. Carmona, "Tractat de criptografia en aplicació especcial a l'eixèrcit". Ministeri de Defensa, 2011.