Sel

S'entén per sel a un terreny acotat en forma circular definit per una pedra central, terreny comunament destinat a pastura i sesteo del ganado.

Existixen dos tipos de seles, els de hivern i els de estiu, aquells freqüentment situats en les zones pròximes als cursos fluvials, i estos pel contrari en les ales altes, o en les zones dels cims dels sistemes montanyosos. Els seles es varen estendre en Espanya, a lo manco, per tota la Rebanc Cantàbric, encara que es coneixen seles inclús en Extremadura i Castella-la Mancha.

El seu orige és desconegut, encara que per lo general s'accepta que la figura del sel va sorgir en el marc d'una economia pastoril, en una organisació basada en monts, pastures i terrenys comunals. Algun autor parla dels seles com a sinònim de majadas o rediles pastoriles. La divisió en “seles d'estiu” i “seles d'hivern”, que s'ha mantingut a lo llarc de l'història, sugerix inclús la pràctica de la trashumancia o la trasterminancia. Els primers testimonis escrits en els que es mencionen en els seles apareixen en el IX en Cantàbria.

El geógrafo José Ortega Valcárcel senyala l'importància d'estos espais colectivizados com un component territorial clau en regions com Cantàbria, por cuanto la seua utilisació ganadera extensiva exigia la gestió mancomunada dels monts de les terres altes i de les terres baixes i llitorals:

Brañas, seles o majadas dels ports de la divisòria de les serres altes es complementen com veranizas en els seles, brañas i majadas de llitoral, a on el ganado passa l'hivern. El seu us estava regulat per ordenances, concòrdia, acorts, contractes o comunitats de pastures, que permaneixen vigents encara que en procés de dissolució.

Pròlec a l'edició fácsimil del Diccionari Geogràfic-Estadístic-Històric de Pascual Madoz. Edicions Llibreria Estudie. 1995.