L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Segona República checoslovaca

La Segona República checoslovaca (en chec: Druhá československá republika; en eslovaco: Druhá česko-slovenská republika) oficialment la República Chec-Eslovaca (en chec: Česko-Slovenská republika) va existir durant 169 dies, entre el 30 de setembre de 1938 i el 15 de març de 1939. Es componia de les regions històriques de Bohèmia, Moravia i Silesia i de les autònomes d'Eslovàquia i la Rutenia subcarpática.

La Segona República va resultar dels Acorts de Munich, que varen forçar a Checoslovàquia a cedir la regió dels Sudetes a l'Alemània Nazi degut a que una part important de la població era d'orige alemà, aixina com parts d'Eslovàquia i la Rutenia subcarpática al Regne d'Hongria. Firmats els acorts, Alemània va deixar clar que la república era un estat clientelar. Aixina, els checoslovacs varen tractar de guanyar-se el favor dels alemans illegalisant el Partit Comuniste de Checoslovàquia, expulsant a tots els professors judeus dels centres educatius i aprovant una llei que permetia a l'Estat fer-se en les companyies judeues. Ademés, el Govern va permetre que el control dels bancs fora compartit en Alemània.

La dissolució de la república es va produir en l'invasió alemana del 15 de març de 1939, que va comportar l'adheriment del territori al Protectorat de Bohèmia i Moravia. Eixe mateix dia, el Govern alemà va designar al president de Checoslovàquia, Emil Hácha, com a líder del protectorat, càrrec que va ocupar a lo llarc de la Segona Guerra Mundial.

Els Acorts de Munich, les cessions territorials i la seguritat

Artícul principal → Acorts de Munich.

Quatre grans potències europees, Alemània, França, el Regne Unit i Itàlia, varen firmar els Acorts de Munich el 29 de setembre de 1938.[1] El Govern checoslovac va decidir no presentar-els a les Corts, pas necessari per a la seua aprovació oficial d'acort a la Constitució.[2] Encara que açò no va tindre conseqüències pràctiques sobre la seua aplicació, va anar un gest per a indicar que la situació sorgida del pacte de les grans potències es considerava temporal.[2] De totes formes, el pacte muniqués va supondre eliminació de Checoslovàquia com a rival centreeuropeu d'Alemània i el reconeiximent tácito de francesos i britànics de la primacia alemana en el centre del continent.[3]

Un dels punts principals del pacte bavar per als checoslovacs era la promesa de que britànics i francesos d'otorgar a Checoslovàquia una garantia de protecció del nou territori de la república, que també subscriurien Alemània i Itàlia quan hagueren quedat resoltes les desavenències en Polònia i Hongria per les minories respectives.[4][1] Si ben britànics i italians es varen mostrar disposts a concedir la garantia promesa, Alemània va evitar tot compromís i França va tractar de postergar la seua participació en el nou sistema de seguritat checoslovac.[5]

Despuix de l'acceptació del ultimàtum muniqués, el Govern del general Syrový va tindre que cedir 1.700 km² de Silesia a Polònia, un territori en població polaca pero també en 135.000 habitants checs.[6]

El 2 de novembre, pel Primer arbitrage de Viena, Checoslovàquia va cedir atres 10.309 quilómetros quadrats, esta volta a Hongria, que poblaven 853.670 persones (503.980 magiares, 26.157 judeus i 272.145 eslovacos).[6] Esta nova cessió territorial tampoc va acabar en les minories en esta zona: en Eslovàquia encara varen quedar 57 913 hongaresos i en Hongria la minoria eslovaca va passar de les 180 000 persones a les 352 145.[6]

Per a tractar d'obtindre la garantia alemana, els checoslovacs varen acceptar el 10 de novembre la cessió de nous territoris a Alemània que, no obstant, es va negar a concedir-la.[5] En total, Checoslovàquia va perdre entorn a un 30% del seu antic territori.[6][7] L'extensió de la república es va reduir a 99.579 km².[7] La població va passar dels 14.792.000 als 9.807.000 d'habitants.[6] Bohèmia va perdre el 37% de la seua població i Moravia, el 34,6%.[6] Dels aproximadament cinc millons d'habitants perduts, 1.161.616 eren checs i eslovacos i 2 853 838 eren alemans.[6] En la república encara varen quedar 8.527.154 checs i eslovacos, 512.289 rutenos, 387.880 alemans,[nota 1] 10.379 magiares,[nota 2] 4.157 polacs[nota 3] i 126.310 judeus.[6]

Despuix de la firma del protocol berlinés que va posar fi a les transferències de territoris, els checoslovacs varen tornar a solicitar a les quatre potències que havien rubricat el pacte muniqués que desijaven rebre la garantia de protecció de les noves fronteres.[8] Alemània va refusar fer-ho indicant que el traçat de la frontera no guardava relació alguna en el otorgamiento d'una garantia per a esta.[8] A finals de novembre, en la conversacions francobritánicas que es varen celebrar en París, els britànics varen tractar de modificar la garantia fronteriça: segons estos, solament devia aplicar-se si tres de les quatre potències aixina ho decidien, lo que, com varen subrallar els representants francesos, suponia invalidar-la, perque en cas d'agressió alemana França i el Regne Unit no podrien contar en la colaboració d'Itàlia, aliada a l'agressor.[8] Per a finals d'any, tant britànics com a francesos tractaven de retardar tot lo possible complir la seua promesa de setembre, alegant l'impossibilitat de protegir a la nova república i el possible risc d'enfrontament en Alemània que comportava.[9] Itàlia, per la seua banda, no desijava comprometre's sense contar en l'acort de Berlín, que es negava a firmar una garantia conjunta i desijava que Praga es llimitara a dependre d'ella.[10] Els intents checoslovacs d'accelerar l'implantació del nou acort de seguritat gràcies a l'intervenció del Govern romà varen ser infructuosos.[10]

La creixent tirantez en les relacions polac-alemanes, preludi de la guerra que va acabar esclatant en setembre de 1939, va fer que els mandataris alemans s'inclinaren cada volta més per l'eliminació completa de Checoslovàquia, que podia supondre una amenaça militar.[11] En una visita d'Hitler al sur de Bohèmia el 20 d'octubre, est va expressar el seu desig d'incorporar tant Bohèmia com Moravia a Alemània.[12] Al sendemà, va ordenar a l'Eixèrcit preparar un pla de liquidació de Checoslovàquia, per a poder aplicar-ho en cas necessari.[13][14]

Carpiment militar

Els Acorts de Munich varen traçar una nova frontera que no va acabar en les minories: en les terres cedides a Alemània hi havia territoris purament checs.[15] El traçat es va realisar de manera que les defenses checoslovaques varen quedar desmantellades i la regió occidental de la república va quedar a merced de les forces alemanes, que podien ocupar-la en qualsevol moment.[15] Els checoslovacs no solament varen perdre la llínea de fortificació fronterices, sino també el control de les llínees de comunicacions este-oest.[15] El 25 de novembre, un dia en acabant de que la república es aviniese a la construcció d'una autopista extraterritorial entre Breslavia i Viena, es va acordar una nova frontera encara més favorable a Alemània que la traçada el 5 d'octubre.[6]

Per insistència alemana, la república va reduir les Forces Armades: va llicenciar als reclutes de cultura alemana, va destituir al cap de l'Estat Major, va reduir en número d'oficials i suboficials i es va preparar per a retallar el número de divisions de vintiquatre a catorze.[16] El 25 de giner, el Govern va concedir permís als alemans per a que les seues unitats militars ampraren les llínees férrees checoslovaques.[16]

 
Les pèrdues territorials checoslovaques i les fronteres de la nova república federal chec-eslovaca.

Notes

  1. ↑ Segons Procházka, alguna cosa menys de 444 000.[7]
  2. ↑ Segons Procházka, uns 168 000.[7]
  3. ↑ Segons Procházka, uns 5500.[7]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Boucek, 1975, p. 45.
  2. ↑ 2,0 2,1 Procházka, 1981, p. 73.
  3. ↑ Procházka, 1981, p. 85.
  4. ↑ Procházka, 1981, p. 76.
  5. ↑ 5,0 5,1 Procházka, 1981, p. 77.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 6,8 Fichelle, 1963, p. 25.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Procházka, 1981, p. 53.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Procházka, 1981, p. 78.
  9. ↑ Procházka, 1981, pp. 79-80.
  10. ↑ 10,0 10,1 Procházka, 1981, p. 81.
  11. ↑ Procházka, 1981, pp. 89-90.
  12. ↑ Procházka, 1981, p. 89.
  13. ↑ Procházka, 1981, p. 90.
  14. ↑ Boucek, 1975, p. 58.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Fichelle, 1963, pp. 24-25.
  16. ↑ 16,0 16,1 Procházka, 1981, p. 110.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Segona_República_checoslovaca&oldid=1404505»