Anar al contingut

Sednoide

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Sedna-NASA.JPG
Sedna, l'epónimo i primer sednoide conegut.

Un sednoide és un objecte transneptuniano en un perihelio més gran de les 50 UA i un semieje major més gran de les 150 UA.[1] Solament quatre objectes coneguts pertanyen a esta categoria (el sednoide ammonite recent descobert és el quarto), (90377) Sedna, 2012 VP113, (541132) Leleākūhonua i 2023 KQ14, tots en perihelios superiors a 75 UA, pero se sospita que hi ha més. Estos objectes es troben fòra d'una brecha aparentment casi buida del sistema solar a partir d'al voltant de 50 UA, i no tenen cap interacció significativa en els jagants gaseosos. S'inclouen dins els objectes separats. Alguns astrònoms, com Scott Sheppard,[2] consideren que els sednoides són objectes de la núvol de Oort interior (OCVos), encara que la núvol de Oort interior, o núvol de Hills, originalment va ser proposta pels astrònoms més allà de les 2000 UA, vàries voltes el afelio dels dos sednoides coneguts.

Les òrbites dels sednoides no es poden explicar per destorbament dels jagants gaseosos, ni per l'interacció en les marees galàctiques. Si es varen formar en les seues ubicacions actuals, les seues òrbites originalment varen deure ser circulares; de lo contrari l'acreció (la fusió de cossos més chicotets als més grans) no hauria segut possible degut a que les grans velocitats relatives entre planetesimales haurien segut massa destructives. Les seues actuals òrbites elíptiques poden explicar-se per vàries hipòtesis:

  1. Estos objectes podrien haver tingut les seues òrbites i distàncies de perihelios "elevades" pel pas d'una estrela propenca quan el Sol estava encara incrustat en el seu cúmul estelar de naiximent.
  2. Les seues òrbites podrien haver segut pertorbades per un cos de tamany planetari desconegut més allà del cinturó de Kuiper.[3]
  3. Podrien haver segut capturats d'estreles propenques de pas, molt provablement en el núvol de naiximent del Sol.
Objectes rellevants del disc dispers
Nom Diàmetro (km) Perihelio (ua) Afelio (ua) Descobridor Any Image
Sedna 995±80 76,0917 ≈ 936 Michael E. Brown, C. Trujillo,
D. Rabinowitz
2003 Archiu:Sedna art.png
2012 VP113 500 80,5 ± 0,6 446 ± 13 Scott Sheppard, Chad Trujillo 2012
(541132) Leleākūhonua 300 64,94 2.123 Scott Sheppard, Chad Trujillo 2015
2023 KQ14 300 65.9 438 2023

Els tres senoides, de la mateixa manera que tots els objectes separats extrems (objectes en un semieje major > 150 UA i perihelio > 30UA), tenen una orientació similar (argument del perihelio) de 0° (338°±38°). Açò no es deu a un biaixe observacional i és inesperat, ya que l'interacció en els planetes jagants deuria haver aleatorizado els seus arguments de perihelio (ω). Açò sugerix que pot existir en el sistema solar exterior un o més perturbadores massius no descoberts. Una supertierra a 250 UA causaria que estos objectes es lliuraren al voltant de ω = 0°±60° durant mils de millons d'anys. Hi ha vàries configuracions possibles i una supertierra de baix albedo a eixa distància tindria una magnitut aparent per baix dels llímits actuals de detecció de l'estudi de tot el cel. Destorbament més grans i distants també serien massa dèbils per a ser detectades.

Dotze objectes coneguts tenen un semieje major > 150 UA, un perihelio més allà de Neptú, i un argument del perihelio de 340°±55°.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. «Known Extreme Outer Solar System Objects». Department of Terrestrial Magnetism, Carnegie Institution for Science. Archivat des d'el original, el 25 de març de 2015. Consultat el 17 d'abril de 2014.
  2. «Beyond the Edge of the Solar System: The Inner Oort Cloud Population». Department of Terrestrial Magnetism, Carnegie Institution for Science. Archivat des d'el original, el 30 de març de 2014. Consultat el 17 d'abril de 2014.
  3. Lykawka, P. S. & Mukai, T. (2008). An outer planet beyond Pluto and the origin of the trans-Neptunian belt, the astronomical journal 135:1161–1200