Anar al contingut

Salat de Priego

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El riu Salat de Priego és un riu del sur de la península ibèrica, pertanyent a la conca hidrogràfica del Guadalquivir, que discorre íntegrament pel territori del sur de la província de Còrdova.

El Salat de Priego naix en la serra de Albayate, en el terme municipal de Priego de Còrdova, d'un manantial d'aigües salines que li aporta la salinitat que caracterisa al riu i a on encara queden restants d'antigues instalacions de salines.[1] Realisa un recorregut d'uns 37 km[2] en direcció nort-sur fins a la seua desembocadura en el riu Guadajoz aigües avall del embassament de Vadomojón, si ben distints autors consideren que el Guadajoz naix realment en dit embassament, per la confluència del Salat de Priego en el riu Sant Joan.

El seu principal afluent és el riu Palancar, també cridat riu Zagrilla.

Toponímia

[editar | editar còdic]

Com el seu nom indica, es tracta d'un riu salino, és dir, la composició iònica de les seues aigües està dominada pel clorur sòdic. En funció de la salinitat de les seues aigües i comunitats biològiques que presenta, es tractaria d'un riu mesosalino (20-100 g/l).[3] Ya els geógrafos hispà-àraps varen notar que les aigües del Salat de Priego "tenen la qualitat de calcificarse en les vores". Esta riquea en sals minerals és deguda a la seua filtració per la calcàreas de les Subbeticas i l'infiltració per les margas i algeps del Trias.[4]

El nom àrap del Salat de Priego sembla ser Wādī Šūš, segons un text del croniste andalusí Ibn al-Qutiyya, en el qual s'aludix a la cessió que un dels fills del visigodo Witiza fa a un xeic dels Banu Hazm en la zona.[5]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. B. Montes Pérez. Coneix les teues fonts (ed.): «Manatial de les Salines». Consultat el 6 de març de 2021.
  2. «CEDEX: Senyes físiques de les corrents classificades per el C.E.H. Madrit, 1965». Archivat des d'el original, el 15 d'octubre de 2021. Consultat el 6 de març de 2021.
  3. VV.AA., 2011, p. 10.
  4. Arjona Castro, 1987, p. 10.
  5. Carmona Àvila, 2014, p. 271.