Súper Lluites
Súper Lluites és una revista mexicana especialisada en lluita lliure professional. La publicació va començar en 1991 com una revista impresa,[1][2][3] i més vesprada es va convertir en la revista de lluita lliure professional més gran del món i es va mantindre com una de les poques revistes de lluita lliure professional que varen sobreviure a la década de 2000, encara que ara la publicació opera principalment com un lloc web en llínea baix el domini Superluchas. com i el canal Youtube Superluchas. El lloc web és el lloc número un de lluita professional en idioma espanyol en el món.[4]
Història
La revista Súper Lluites és actualment una de les publicacions sobre lluita lliure mexicana de major renom degut a que té una cobertura de notícies a nivell mundial. La revista ha travessat per dos époques de publicació.
Primera época
Leopoldo Meraz (1991-1995)
En la seua primera época, Súper Lluites va ser fundada per Albert Rosch Jussen, un immigrant alemà dedicat al negoci de l'impressió. Rosch va conseguir els auspicis de l'empresa Apolo Editorial, dedicada a la maquila de fullets publicitaris per a supermercats. Rosch abans havia segut director de la producció d'una revista anomenada Espectacular, el món de la lluita lliure, que va circular en Mèxic de 1986 a 1989. No existixen senyes sobre la desaparició d'eixa revista.
Apolo Editorial va cridar, a petició de Rosch, al mateix equip encarregat d'Espectacular, encapçalat per Leopoldo Meraz, conegut periodiste d'espectàculs, que en eixe llavors escrivia columnes per a la revista TVyNovelas i el diari Ovacions.
Encara que Meraz havia segut director editorial de revistes com Box i Lluita en els anys setanta, tenia molt temps sense dedicar-se de ple al periodisme deportiu, aixina que l'enfocament donat a Súper Lluites va ser el d'una revista d'espectàculs. Inclús en l'equip hi havia colaboradors eixits d'eixe mig, com els periodistes Juan Cervera, Edmundo Pérez i el representant d'artistes Guillermo Mañón, qui va treballar com a fotógraf.
L'estil de Meraz va provocar que Súper Lluites es posicionara en el primer lloc de vendes en un mercat saturat. Una clau de l'èxit va ser l'aparició d'un àlbum d'estampes que donava dret a participar en un sorteig per un automòvil Cadillac.
Leopoldo Meraz va permanéixer al front de la revista fins que una disputa laboral ho va fer renunciar en 1994. En ell, ademés de Cervera, es varen anar els més experimentats colaboradors, com Fernando Gómez Arias, Héctor Fernández Yépez, Antonio "Rata S." Cuéllar i el fotógraf Arturo Ortega, conegut pel seu treball en les funcions de lluita lliure de l'época dorada, en especial quan El Sant va derrotar a Black Shadow en l'Arena Coliseu de la Ciutat de Mèxic, en una lluita a on abdós apostaven les caraces.
L'eixida de Meraz va provocar que varis colaboradors volgueren quedar-se en el lloc de director editorial, entre ells, Guillermo Mañón i María Teresa Medina. Finalment, Rosh va decidir deixar al mando a César Racine, un atre periodiste d'espectàculs. El canvi en estil i disseny varen fer que Súper Lluites experimentara una crisis en vendes. A les poques semanes, Racine va ser destituït i la revista va deixar de publicar-se.
Antonio Penya i Guillermo Mañón (1995-1999)
A l'eixida de Racine, es va fer imperativa una reestructuració de la revista. Una volta més es varen crear faccions buscant el control. En una estava Mañón secundat pel seu protegit Juliol César Rivera. En una atra, Medina i el cos de fotógrafs. Finalment, l'empresa Triple A va enviar una proposta per mig de la qual, la revista rebria tot el respal publicitari a canvi de que Antonio Penya fora nomenat director general. Rosch i els seus socis varen acceptar la proposta, i davant les crítiques de Medina davant eixa decisió, varen decidir donar-li el lloc de coordinador de la direcció a Mañón.
En una época en que l'empresa Triple A era blanc de crítiques d'aficionats tradicionalistes, el vore Penya com a director va fer que molts li donaren l'esquena a la revista, que va travessar una atra crisis. El Consell Mundial de Lluita Lliure va emetre un vet contra la publicació i va prohibir als seus lluitadors el donar-els entrevistes.
Mañón va decidir dur de regrés a Fernando Gómez Arias a fi de donar-li credibilitat a la revista, pero les seues vendes no prosperaven.
En una junta, Mañón va convéncer a Rosch que la culpa de la crisis era Antonio Penya, aixina que finalment es varen tallar llaços en ell, quedant Mañón com a director general i Rivera com a coordinador.
Per a fins de la década de 1990, la publicació, junt en Box i Lluita, eren les dos úniques revistes de lluita lliure que quedaven en publicació des de Mèxic. Cap dels dos es va basar en els anuncis per als seus ingressos i sobrevivien principalment dels diners fets de la circulació.[5] Súper Lluites generalment contenia menys text que Box i Lluita i mostrava més fotografies que entrevistes o artículs d'opinió.[5][6][7] Les vendes varen seguir baixes fins a 1998, quan l'interés per la lluita lliure en tot lo món va ser renovat, especialment per l'expectació causada per l'aparició de Mike Tyson en l'event WrestleMania XIV de WWE.
La revista va conseguir recuperar vendes quan varen ingressar a la revista dos colaboradors més: Ernesto Ocampo i Humberto "El Testic" Alcaraz. Abdós treballaven anteriorment per a la revista Box i Lluita, i els seus texts varen conseguir establir un nivell que Súper Lluites no havia tingut des del removiment de Meraz. A fins de la década de 1990, la revista va amprar tant a reporters independents pagats per pàgina com a escritors de personal que cobraven un salari cada més.[5]
Desaparició
A pesar de l'èxit que estava tenint Súper Lluites, en els primers mesos de 1999, es va anunciar que l'empresa Apolo Editorial seria venuda. Els nous amos no estaven interessats en editar revistes, solament publicitat, aixina que varen decidir desaparéixer-la despuix de més de 400 números publicats.
Mañón va buscar inversionistes per a iniciar una nova revista, pero no va tindre èxit. L'única opció que va tindre va ser acceptar una proposta en la que seria sol empleat, i en el respal econòmic de Daniel Leal (fill del lluitador estrela de cine Tenebres) i d'Emiliano Cruz Martínez va nàixer Lluites 2000, a on es va reunir gran part de l'equip de Súper Lluites. Despuix de dos anys com a director general, Mañón va ser despedit, quedant en el seu lloc Juliol César Rivera. Als pocs mesos, Ernesto Ocampo decidix reviure Súper Lluites, i renúncia a Lluites 2000, contractant a Mañón com a figura pública, encara que sense poder real.
Segona época
Ernesto Ocampo (2003-actual)
Editada en un principi en societat en Albert Rosch, la nova Súper Lluites va tindre una aproximació major al concepte de Meraz, encara que sense tant émfasis en la part de l'espectàcul. Ernesto Ocampo va dur de regrés a Fernando Gómez Arias i a Antonio Cuéllar, i va buscar una cobertura més àmplia. A partir de 2004, Rosch va deixar de pertànyer al seu equip.
Tenint com a coordinador d'edició a Manuel Flores, qui fungía com a corresponsal de la revista japonesa de deports de contacte Weekly Gong, en la que va establir una aliança d'intercanvi d'informació.
En Estats Units, Ocampo va contactar a varis colaboradors, destacant Jimmy Suzuki, George Napolitano i Shun Yamaguchi, fotógrafoss oficials de WWE; ademés de George Tahinos, qui és reconegut pel seu treball com a fotógraf de l'empresa ECW des de 1992.
La revista va estar disponible per als subscriptors dels Estats Units en 2009.[8] La revista va deixar de publicar-se en format imprés l'1 de decembre de 2014, en l'edició #537, i solament es manté actiu superluchas. com, el seu lloc web, el qual és el portal de notícies de lluita lliure més visitat en espanyol.
Crítiques
Quan Leopoldo Meraz va dirigir Espectacular, el món de la lluita lliure, i posteriorment la primera época de Súper Lluites, va ser comuna que publicaren en portades o en pòsters fotos oportunes quan els lluitadors es quedaven sense caraça en mig d'una lluita.[1][5] Inclús encorajava al seu fotógraf estrela, Guillermo Mañón per a que conseguira eixe tipo de gràfiques, raó per la que varis lluitadors de l'empresa Lluita Lliure Internacional que organisava cartelleres en El Toreig de Quatre Camins amagaron a Mañón i varen intentar colpejar-ho, a manera d'amenaça per a que deixara de prendre eixes fotografies. Algunes de les fotografies célebres d'eixe periodo són de lluitadors com Vilà III, Vilà I, El Canek i Ultramán, qui va aparéixer sense caraça en un pòster en format de tabloide.
En el més de juliol de 2020, Superluchas. com i l'ex comentariste de WWE, Hugo Savinovich, varen tindre una polèmica degut a que el lloc web va publicar una nota d'anàlisis i opinió,[9] desmentint la versió donada per l'ex comentariste de WWE d'un supost seqüestre de les Superestrellas de WWE en Aràbia Saudita, en novembre de 2019, mateixa que va generar una important i millonària demanda en una cort de New York.[10] L'ex comentariste va afirmar sentir-se "profundament ofés" per les declaracions que el lloc web va mencionar sobre ell, pero no refutó l'anàlisis de la situació realisat pel lloc web ni tampoc va revelar més informació sobre les seues supostes fonts.
WWE es va enujar prou en el seu excomentarista, i a través del seu advocat, Jerry McDevitt, va declarar en exclusiva per a William Beltrán de Superluchas. com[11] que Hugo Savinovich eixercia un "mal periodisme".[12] Aixina mateix, va calificar de boler el reporte donat per Savinovich i ho va acusar de fer clickbait en el seu contingut[13].
Recentment, múltiples usuaris de la web han mencionat que existix falta d'objectivitat en els artículs publicats, ya que la majoria d'ells tenen una tendència marcada per a favorir a l'empresa AEW sobre el restant de promocions de lluita lliure. Encara que atres crítiques senyalen que la revista ha seguit per anys una tendència WWEcentrista (és dir, que tots els artículs tracten sobre WWE). Per la seua banda, l'editor en cap Ernesto Ocampo no ha desmentit açò, no obstant menciona que, més que un mig sério, són una web d'opinió.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Sammond, Nicholas (2005). Steel Chair to the Head: The Pleasure and Pain of Professional Wrestling (en anglés), Duke University Press Books, p. 112. ISBN 978-0822334385.
- ↑ Möbius, Janis (2004). Und unter der Maske ... dones Volk: LLUITA LLIURE - Ein mexikanisches Volksspektakel zwischen Tradition und Moderne (en alemà), Vervuert, p. 235. ISBN 978-3865271600.
- ↑ (2010) Lluna Còrnea 27. Lluita Lliure, Segona edició, p. 245.
- ↑ Fernández, Alex (2 de giner de 2016). «Sebastián Martínez: "Quant més wrestling generem entre tots, molt millor."». SoloWrestling. Archivat des de l'original, el 9 d'abril de 2018. Consultat el 10 d'abril de 2018.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Levi, Heather (2008). The World of Lluita Lliure: Secrets, Revelations, and Mexican National Identity (en anglés), Duke University Press. ISBN 978-0822342328.
- ↑ «Frame by Frame look at Sense Cara's knee injury at Survivor Séries» (en anglés). Pro Wrestling Torch (22 de novembre de 2011). Archivat des de l'original, el 30 de març de 2018.
- ↑ Martin, Adam (22 de novembre de 2011). «Super Lluites looks at Sense Cara’s injury». WrestleView. Archivat des de l'original, el 23 de febrer de 2018. Consultat el 3 de juliol de 2019.
- ↑ El Maska (2 de setembre de 2009). «Lluita Lliure Magazine in the United States» (en anglés). Maska Lluita. Archivat des de l'original, el 23 de febrer de 2018.
- ↑ Beltrán, William. «WWE, Aràbia Saudita i les mentires d'Hugo Savinovich», Súper Lluites, 22 de febrer de 2020, p. Superluchas. om. Consultat el 28 de febrer de 2020.
- ↑ «Superluchas. com — WWE rep nova demanda, esta volta per part de varis accionistes».
- ↑ «Superluchas. com».
- ↑ Beltrán, William. «WWE arremet contra Hugo Savinovich: "És periodisme mal"», Súper Lluites, 1 de juliol de 2020, p. Superluchas. com. Consultat el 28 de juliol de 2020.
- ↑ Beltrán, William. «EXCLUSIVA: WWE torna a desmentir a Hugo Savinovich: L'advocat de l'empresa parla», 2 de juliol de 2020, p. Superluchas. com. Consultat el 28 de juliol de 2020.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Súper Luchas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.