Síndrome de Hoflund
El síndrome de Hoflund o indigestió vagal és una expressió que S. Hoflund, en 1940, va usar per primera volta per a descriure els trastorns en la motilitat i l'alteració funcional dels estòmecs dels vacús, ocasionats per lesions que afecten al nervi vago.[1] El concepte d'indigestió vagal es va desenrollar àmpliament a partir dels treballs experimentals de Hoflund i posteriors investigadors, els qui varen seccionar els troncs vagales i les seues branques a diferents nivells, produint síndromes similars als de les malalties espontànees.
Hoflund va observar que la secció dels troncs vagales dorsal i ventral a nivell de la porció terminal del esòfec tenia conseqüències fatals als 20 - 30 dies. Les contracció del rumen se suprimixen, pero l'animal continua menjant, per la qual cosa el rumen i el retícul es distienden. En disminuir l'eructaació i la rumia, es registra un llauger timpanisme. Ademés se suprimix el reflex de la regata reticular i l'abomaso es buida llentament.[2]
Etiologia
Patogènia
Quadro clínic
Diagnòstic clínic
Diagnòstic de laboratori
Diagnòstic diferencial
Tractament
Pronòstic
Prevenció
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Síndrome de Hoflund» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.