Sílaba tònica i sílaba átona

La sílaba tònica o sílaba accentuada és la sílaba d'una paraula en major prominència fonètica per coincidir en la posició del accent prosódico, és dir, és la sílaba que es pronuncia en major força de veu. Una sílaba no accentuada es denomina sílaba átona. Típicament cada paraula té una sola sílaba tònica; ademés, en la majoria de les llengües hi ha paraules considerades enterament átonas, com determinats pronoms que es pronuncien com un tot junt al verp, o com els artículs.

Sílaba tònica en espanyol

Vore també: Accent lèxicEn espanyol

L'espanyol és una llengua d'accent fonológicament rellevant, lo que significa que la posició de l'accent té valor lèxic distintiu com succeïx en les següents paraules:

Juan va donar ànim al seu equip.

Juan va animar al seu equip.

«Yo anime al meu equip». va dir Juan.

Des d'un punt de vista més fonètic, l'accent en espanyol es realisa per mig de la prominència, esta es conseguix per mig de tres traces usualment simultàneus:

1. Variació tonal abrupta (ascendent o descendent)
2. Major energia sonora en la sílaba tònica
3. Major allargament de la sílaba tònica

Els detalls fonètics de l'accent depenen no solament de la forma lèxica, sino també de la posició de la paraula. Per eixemple en una oració enunciativa sense topicalizaació el canvi de to generalment és de tipo BA (to baix en sílaba tònica - to alt en sílaba postónica), encara que cap al final de l'oració l'última paraula lèxica que marca el final de l'oració presenta una variació tonal de tipo BA* (to baix en sílaba pretònica - to alt en sílaba tònica).

L'italià és una llengua en un tipo d'accent similar al de l'espanyol. En eixa llengua l'allargament és més notori que en espanyol, ya que en italià les sílabes tòniques obertes presenten un allargament fonètic notori (que en espanyol és secundari i no és sistemàtic).

Sílaba tònica en atres llengües

Llengües d'accent fix

El francés és una llengua d'accent fix, la sílaba tònica coincidix sempre en l'última sílaba de la paraula. En eixa llengua l'accent funciona com una marca de separació de paraules, pero a diferència de l'espanyol no té funcions lèxicament distintives. També el náhuatl clàssic té accent fix en la penúltima sílaba, encara que en atres dialectes del náhuatl que també són d'accent fix la posició d'est és més complicada i depén de l'estructura fonològica.

El llatí és una atra llengua en que l'accent està fonológicament determinat, encara que pugues en la penúltima o antepenúltima sílaba (i solament excepcionalment en l'última, llevat en monosílaps tònics). En esta llengua l'accent recau sempre en la penúltima mora abans de l'última vocal, ya que les sílabes llargues/pesades consten de dos mores i les breus/llaugeres d'una, la posició silàbica de l'accent acabarà depenent de si les sílabes són tancades o obertes i de si contenen vocals llargues o breus.

Llengües en reducció

En espanyol o en italià els detalls fonètics segmentales de les sílabes átonas no diferixen notòriament dels de les sílabes átonas. Açò contrasta en llengües com l'anglés a on les sílabes átonas presenten vocals en menys timbres possibles i afectació colateral de la consonant. De fet, en anglés les sílabes átonas presenten una realisació de la vocal breu i més centralisada [ə] o [ɪ]. Note's per eixemple el diferent tractament de les consonant i les vocals que fan l'anglés i l'espanyol en paraules similars:

a. hippopotamus [hɪpəˈpʰɑɾəməs] / hipopótame [ipoˈpotame]

b. potnugue [pəˈtʰiɪɾə] / patnuga [paˈtnuga].

En (a) i (b) /t/ sofrix lenició a [ɾ] (flapping), ademés de que les vocals se centralisen i es perden contrasts en sílaba átona.

El català central de la mateixa manera que l'anglés elimina contrasts en sílaba átona a on solament pot aparéixer fonèticament les vocals [i ə o] front a una sílaba tònica a on poden aparéixer més timbres [i i ɛ a ɔ o o]. l'occità presenta una neutralisació del mateix tipo pero més complexa en sílaba tònica, poden aparéixer algunes de les següents vocàliques [i i i ɛ a ɔ o], encara que en sílaba pretònica hi ha neutralisació de les vocals semicerradas i obertes i solament són possibles les vocals [i i i a o], mentres que en posició postònica la reducció va més allà i solament poden donar-se les vocals [i i o o] (ya que en eixa posició ademés /i, i/ > [i] i /a/ > [o]).

En birmà es presenta un atre tipo de reducció similar a la de l'anglés, en sílaba átona solament apareixen vocals centralisades i laxas ([ə] o [ɪ] principalment) ademés de que solament les sílabes tòniques posseïxen contrasts tonals.

Vore també

• Sílaba
• Accentuació de l'idioma espanyol
• Idioma

Bibliografia

• Hualde, José Ignacio (2005): The sounds of Spanish, Cambridge University Press.