República Popular de Romania

La República Popular Rumana o República Popular de Romania () va ser el nom oficial del Estat rumà des de l'abdicació forçada del rei Miguel I de Romania, un event que va tindre lloc el 30 de decembre de 1947, fins a l'adopció de la Constitució de 1965 que proclama la República Socialista de Romania el 21 d'agost de 1965.

Denominació i símbols nacionals

Des de 1954, per la reforma ortogràfica del rumà, la lletra «â» va desaparéixer, sent substituïda per la «î». Això va afectar a la grafia del nom del país, que va canviar a Republica Populară Romînă. En 1963, una nova reforma reintrodujo la «â» en la paraula român i els seus derivats, lo que va restablir el nom de Republica Populară Română.

L'himne estatal de la República Popular Rumana va ser Zdrobite căla teuași, de 1948 a 1953, després es va canviar a Et slăvim, Românie (que va seguir sent l'himne estatal despuix de la proclamació de la República Socialista de Romania, fins a 1977). La música d'abdós himnes va ser escrita per Matei Socor.

La pren del poder pels comunistes

Acorde No oficial en Moscou que li otorgava a l'Unió Soviètica influència en Romania (9 d'octubre de 1944).

Com a resultat del colp d'Estat del 23 d'agost de 1944, el rei Miguel I, en el respal dels principals partits polítics, va derrocar a Ion Antonescu, va traure al seu país de les potències del Eix i es va unir als aliats. No obstant, el recort de la participació activa del eixèrcit rumà en l'invasió alemana de l'Unió Soviètica va permanéixer present. Encara que les forces rumanes varen lluitar junt a les del Eixèrcit Rojo en les campanyes del nort de Transilvania, Hongria, Checoslovàquia, Alemània i Àustria, els soviètics tractaven a Romania com un territori conquistat, afirmant que les autoritats rumanes serien incapaces de restablir l'orde en els territoris i mantindre baix control els conflictes interétnicos entre rumans i hongaresos.

En la Conferència de Yalta es va reconéixer oficialment l'acort oficiós de Moscou (firmat el 9 d'octubre de 1944) pel que se li otorgaven a l'Unió Soviètica interessos especials en Romania (a on tenia un "90% d'influència", sense tindre en conte la debilitat i impopularitat del Partit Comuniste Rumà) a canvi de renunciar als seus interessos en Grècia (a on tenia un "10% d'influència", independentment de la popularitat del Partit Comuniste Grec i els seus seguidors). Entre 1946 i 1947, durant les negociacions de pau en París, la delegació rumana va fracassar en obtindre l'estatus de cobeligerante, a pesar de la participació activa del eixèrcit rumà en la lluita contra l'Alemània nazi junt en l'URSS, Romania, com a país derrotat, es va vore aixina obligat a acceptar la presència de tropes soviètiques en el seu territori nacional i pagar una enorme compensació de guerra. L'únic resultat positiu d'eixes negociacions va ser la devolució de Transilvania del Nort a Romania.

Els comunistes a penes varen tindre un paper decoratiu en el govern rumà durant l'últim periodo de la guerra, un gabinet presidit pel general Nicolae Rădescu, pero la situació canviaria el 6 de març de 1945, quan Petru Groza, el líder del Front de Llauros (un aliat dels comunistes) va ser elegit primer ministre. Per a que el nou govern conseguira el reconeiximent dels Aliats occidentals el govern rumà va admetre a alguns ministres membres dels partits històrics, pero els comunistes mantenien el control de les carteres claus. L'ascens al poder de Groza va ser el resultat del chantage soviètic per a la transferència del control de Transilvania a les autoritats rumanes. A canvi, el govern de Groza va adoptar algunes mides a favor de la minoria hongaresa, inclosa l'establiment de l'Universitat Bolyai en Cluj l'1 de juny de 1945.

El rei Miguel no estava satisfet en la direcció que estava prenent el govern, pero els intents d'obligar a Groza a dimitir negant-se a promulgar qualsevol decret (en la coneguda com «folga real») varen fracassar. Groza, per la seua banda, va optar per aplicar els decrets i lleis sense contar en la firma del rei Miguel. El 8 de novembre de 1945, una manifestació anticomunista i promonárquica front al Palau Real de Bucarest va ser reprimida per les forces policials, saldant-se en numerosos manifestants detinguts i un número indeterminat de ferits i inclús morts.

A pesar de l'oposició del rei, el govern de Groza legisló la reforma agrària i el sufragi femení. Despuix de les eleccions del 9 de novembre de 1946, els resultats oficials li varen donar als comunistes el 80% dels vots emesos, mentres que els partits de l'oposició denunciaren frau electoral. Despuix de la victòria electoral, els comunistes es varen centrar en l'eliminació de la vida política dels partits de centre, posant com a principal objectiu el Partit Nacional Llaurador. El Partit Nacional Llaurador va ser acusat d'espionage en acabant de que els líders del partit es reuniren en secret en funcionaris del govern nortamericà. Els líders llauradors varen ser acusats, somesos a una farsa judicial i condenats a 44 anys de presó. Els partits d'esquerra es varen vore obligats a unir-se en el Partit Comuniste de Romania, formant el Partit dels Treballadors Rumans (PMR), sent est el precursor del Partit Comuniste Rumà.

Entre 1946 i 1947, varis centenars de partidaris del governe pro-Eix varen ser jujats pels Tribunals Populars pel seu paper en la participació del país en la guerra antisoviética i varen ser jujats i eixecutats per crims de guerra. Ion Antonescu va ser eixecutat l'1 de juny de 1946. Per a 1948, la majoria dels polítics no comunistes havien segut encarcerats, exiliats o eixecutats.