Regne de Bora Bora
El Regne de Bora Bora es va establir a principis del XIX en l'unificació de l'illa de Bora Bora i el reconeiximent oficial per part de França i el Regne Unit en 1847 per mig de la Convenció de Jarnac. Va ser un de varis estats polinesios independents en les Illes de la Societat, junt en Tahití, Huahine i Raiatea en el XIX, que compartien una llengua i una cultura similars i els governants de les quals estaven relacionats entre sí per matrimoni. Ademés de Bora Bora, el Regne comprenia les illes de Tupai, Maupiti, Maupihaa, Motu One i Manuae. El Regne va ser finalment anexat a França en 1888 i la seua última reina Teriimaevarua III va ser reemplaçada per un vicepresident francés en 1895.[1] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 211
Bora Bora en l'antiguetat: poder religiós i militar
[editar | editar còdic]L'història de Bora Bora està marcada per la rivalitat entre dos clans: un en sèu prop de Faanui, format per famílies adscrites al marae Farerua, i l'atre format per les famílies de Nunue i Anau entorn al marae Vaiotaha, que va estar durant molt temps entre els més importants marae de la Polinèsia.
En este sentit, Bora Bora també està marcada per la rivalitat en Raiatea en la busca del poder religiós. Fins a cert periodo, es pot observar un cert paralelisme entre les institucions de Bora Bora i Raiatea, lo que sugerix que les dos illes eixercixen una autoritat religiosa i política conjunta sobre les atres Illes de Sotavent. No obstant, Raiatea finalment es va convertir en el centre del poder religiós, mentres que Bora-Bora va conservar un poder militar particularment fort, expressat tant en guerres internes com en guerres en illes rivals.
Segons Tupaia, Borabora era en realitat un lloc d'exili per a lladres i atres malfatans. No obstant, els marginats finalment es varen convertir en pirates i varen atacar a les atres illes de la mateixa manera. En el XVIII, un gran cap, Puni (Teihotu Matarua), va conseguir dominar als demés clans de l'illa. Després va conquistar Tahaa abans d'atacar Raiatea, que va conquistar en 1763 despuix d'una campanya de tres anys. En 1769, quan James Cook va desembarcar en Tahaa i Raiatea, les illes encara estaven dominades per Puni i els seus guerrers Borabora.[2]
A la mort de Puni, el seu nebot Tapoa I, cap suprem de Bora Bora, Raiatea i Tahaa, es va instalar en Raiatea, deixant aixina el poder local als caps Mai i Tefaaora, originaris de Nunue i Anau, i membres dels marae de Vaiotaha.
La primera menció clara de l'illa la va fer l'explorador holandés Jakob Roggeveen en 1722.[3] James Cook ho va vore en 1769 i va aterrisar allí en 1777.
L'independència entre les ganes colonials anglo-francesos
[editar | editar còdic]Mentres que en Tahití, el final del XVIII i el començ del XIX varen estar marcats pels objectius misionero i colonials de França i Anglaterra, Bora Bora va permanéixer durant molt temps relativament preservada de les lluites de poder de les dos potències europees. No obstant, la seua influència es va fer sentir, particularment a través de la evangelisació de l'illa.
En la década de 1810, el cap Mai i 262 guerrers es varen unir a Pomare II en la seua lluita contra el clan Teva. En 1815, la batalla de Fe'i Pi en Punaauia (en l'illa de Tahití) va marcar la victòria del partit protestant (Pomare II s'havia convertit en 1812) contra el partit tradicionaliste. El cristianisme es va convertir aixina en la religió dels vencedors i, a la seua tornada a Bora Bora en 1816, els guerrers varen compartir els seus coneiximents d'esta nova religió en el restant de la població. L'èxit va ser tal que en 1818, els habitants varen demanar als misionero de Moorea i Huahine llibres i pastors per a l'illa. El reverent Orsmond va aplegar allí per primera volta eixe mateix any i es va instalar en Bora Bora en 1820.
El 12 de maig de 1820, Tamatoa III, cap de Raiatea, va posar en vigor un còdic d'obediència misionero compost per 25 artículs inspirats en el còdic de Tahití (el còdic Pomare) i que preveen els modos d'aplicació de la justícia. El mateix any, el cap Mai va introduir este còdic de lleis en Bora Bora i ho va estendre a Maupiti. En 1822 es va inaugurar l'Iglésia de Bora-Bora en Vaitape, en el districte de Nunue.
A finals de la década de 1820, gran part de la població de Bora Bora es va unir al moviment Mamaia. Este moviment milenari, naixcut en l'illa de Raiatea, va fusionar velles creències i nova religió i desafia l'autoritat dels misionero. Quan en 1826 els principals líders del moviment varen ser desterrats de Raiatea, la herejía es va estendre a totes les Illes de Sotavent, inclosa Bora Bora. La secta Mamaia va guanyar tal influencia sobre Tahaa i Bora Bora que en 18303 les dos illes varen unir forces per a entaular una guerra contra Raiatea i Huahine, que havien permaneixcut lleals als misionero. No obstant, Tapoa II, líder de l'aliança i gran cap de Tahaa, va ser derrotat i la seua esposa, Pomare IV, reina de Tahití, es va separar d'ell en 1834. Després es va instalar en Bora Bora com a Gran Cap de l'illa, a petició dels clans Mai i Tafaaora. Tapoa II, no obstant, va mantindre bones relacions en Pomare IV, la seua exesposa, i en 1845 va adoptar a una de les seues filles, Teriimaevarua, a la que va designar hereua.
Quan en 1842 el Regne de Tahití va quedar baix el protectorat de França, Bora Bora no es va preocupar i l'illa tampoc va sofrir els problemes que seguirien. No obstant, Bora Bora es va beneficiar de les conseqüències de l'assunt Pritchard, ya que, per a posar fi a la disputa franc-britànica, Luis Felipe va ratificar el Conveni de Jarnac del 19 de juny de 1847, que reconeixia l'independència de les Illes de Sotavent, inclosa Bora Bora. . Les dos grans potències colonials es varen comprometre a no prendre possessió d'estes illes, ni tan sols a posar-les baix protectorat. És aixina que Tapoa II va regnar sobre una illa independent fins a la seua mort en 1860.
El 30 de juliol de 1860, la seua filla adoptiva Teriimaevarua II va ser coronada reina de Bora Bora pel reverent Platt. Va regnar sobre l'illa fins a la seua mort en 1873. Al no tindre fills Teriimaevarua, la corona va passar llavors a la seua neboda, Teriimaevarua III, filla de Tamatoa V, rei de Raiatea i neta de Pomare IV. El 9 de giner de 1884 es va casar en el príncip Hinoi, també net de Pomare IV.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Newbury, Colin W. (1980). Tahiti Nui: Change and Survival in French Polynesia, 1767–1945, Honolulu: University Press of Hawaii. OCLC 1053883377. ISBN 978-0-8248-8032-3.
- ↑ Salmond, Anne (2010). Aphrodite's Island, Berkeley: University of Califòrnia Press, pp. 36,218,286. ISBN 9780520261143.
- ↑ Tahiti et ses archipels parell Pierre-Yves Toullelan, éditions Karthala, 1991, ISBN 2-86537-291-X, p. 61.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Reino de Bora Bora» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.