Reacció de Reimer–Tiemann
La reacció de Riemer-Tiemann és una reacció química utilisada per a la orto-formilación de fenolés; l'eixemple més senzill és la conversió de fenol a salicilaldehído.[1][2][3][4][5] La reacció va ser descubierta per Karl Reimer (de) i Ferdinand Tiemann.[6] El Reimer en qüestió era Karl Reimer (1845-1883), no el menys conegut Carl Ludwig Reimer (1856-1921).[7]
Mecanisme de reacció
[editar | editar còdic]
El cloroform (1) és desprotonado per una base forta (normalment hidròxit) per a formar el carbanion triclorometiluro (2) el qual immediatament presenta eliminació alfa per a donar diclorocarbeno (3); esta és la principal espècie reactiva . L'hidròxit també desprotona al fenol (4) per a donar fenóxido carregat negativament (5). La càrrega negatiu és deslocalizada en l'anell aromàtic, fent-ho molt més nucleofílico i en major selectivitat orto. L'atac nucleofílico del diclorocarbeno a la posició orto forma un intermediari de diclorometilfenol (7). Despuix d'una hidrólisis bàsica es forma el producte desijat (9) .
Condicions de reacció
[editar | editar còdic]Els hidròxit no són fàcilment solubles en el cloroform, per això la reacció és generalment portada a terme en un sistema de dissolvent difásico. En el sentit més senzill açò consta d'una solució d'hidròxit acuosa i una fase orgànica que conté el cloroform. Els dos reactius són per tant separats i té que formar una fase dispersa per a que la reacció tinga lloc. Açò es pot conseguir en un mesclat ràpit, catalisadors de transferència de fase, o agent emulsificantes (l'us d'1,4-Dioxano com a dissolvent és un eixemple).
La reacció típicament necessita ser calfada per a iniciar el procés, aixina i tot una volta iniciada, la reacció pot Reimer-Tiemann tendix a ser ser altament exotèrmica.
Alcance
[editar | editar còdic]Comparació a atres métodos
[editar | editar còdic]La formilación directa de composts aromàtics pot ser portada a terme en atres métodos com la reacció de Gattermann, la reacció de Gattermann–Koch reacció, la reacció de Vilsmeier–Haack o la reacció de Duff ; la reacció de Reimer–Tiemann és a sovint la ruta més ventajosa triat en síntesis química. La reacció Reimer–Tiemann és una alternativa que no requerix acídos i/o condicions anhidras . També procedix en furanos i pirroles.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1876).Berichte der deutschen chemischen Gesellschaft.9(2)
- 1268–1278.doi:10.1002/cber.18760090270.Consultat el 3 de giner de 2014.)
- ↑ (1960).Chemical Reviews.60(2)
- 169–184.doi:10.1021/cr60204a003.Consultat el 3 de giner de 2014.
- ↑ (2005).Wiley Online Library.doi:10.1002/0471264180.or028.01.Consultat el 3 de giner de 2014.)
- ↑ Dauben, William G. (1982). Organic Reactions, Volume 28, Hoboken, NJ: Wiley-Interscience, pp. 347. ISBN 978-0471861416.
- ↑ (1991).Comprehensive Organic Synthesis.2(Part 2)
- 769–775.doi:10.1016/B978-0-08-052349-1.00048-2.Consultat el 3 de giner de 2014.
- ↑ Karl Reimer, Berichte der deutschen chemischen Gesellschaft 9, S. 423–424 (1876). - [1]
- ↑ see "Karl Reimer Nachruf 1883.pdf" at Commons and text on page 101.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Reacción de Reimer–Tiemann» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.