Hyla molleri

ranita de Sant Antón (Hyla molleri)

La ranita de Sant Antón o de Sant Antonio (Hyla molleri) és una chicoteta granota arborícola del gènero Hyla, de color vert. Durant molts anys va ser considerada una subespecie de Hyla arborea fins que estudis de filogenia molecular varen demostrar que era una espècie distinta. Durant el corteig i la reproducció es troben en les charcas propenques a la vegetació a on sol habitar el restant de l'any. Els mascles croan repetidament per a atraure a les femelles que depositen els ous i es desenrollen en pocs dies. Els taperots maduren en un més i mig o tres, depenent de les condicions de l'aigua. Esta nova espècie es distribuïx únicament pel suroest atlàntic de França i la península ibèrica, trobant-se casi amenaçada per la pèrdua d'hàbitat i a la contaminació de les aigües.

Descripció

És una chicoteta granota d'uns 3,5 a 4,5 cm de llongitut. La llongitut màxima registrada de l'espècie és de 5 cm, no obstant en les poblacions del sistema Central la seua llongitut mija no sobrepassa els 2 cm. És de forma rechoncha en la pell plana, llargues pates vorejades de franges marrons i en la punta dels dits eixamplada en forma de discs adhesius. Solen ser de color vert encara que pot variar cap a marrons, verts o grocs i inclús blaus segons el substrat, la temperatura o la humitat relativa. Posseïx una banda marronácea o negruzca emmarcada en groc que partix de l'orifici nassal i aplega fins als engonals formant un bucle cap a l'esquena anterior. La llongitut d'esta banda la diferència de la ranita meridional.

Les posades i el desenroll de les larves es produïx en charcas, marismas i rius de cursos llents en hidroperiodos prolongats. El taperot, de tons verts irisados, medix entre mig i cinc centímetros de llongitut, posseïx el espiràcul en el seu costat esquerre i el ano en el dret, i una cresta dorsal molt elevada que comença en els ulls. La coa termina en una punta fina i sol ser plana, encara que a voltes posseïx una franja obscura llongitudinal.

Sistemàtica

Fins a finals de la década de 2000 era considerada una subespecie de Hyla arborea —H. arborea molleri—, caracterisada pel seu menor tamany, pates atrasseres relativament més llargues i distribució ibèrica. En 2008 estudis moleculars portats a terme per l'equip de M. Stöck varen sugerir la especificidad d'esta granota, alluntada filogenéticamente de H. arborea. En posterioritat, en 2011, Barth i colaboradors varen recolzar l'estatus de nova espècie basant-se també en estudis de genètica molecular, fent notar que les majors diferències es troben en les poblacions de la costa nort de Galícia i que la zona de contacte entre H. molleri i H. arborea es trobe possiblement en el País Vasc franc-espanyol.

No obstant esta distinció entre espècies s'ha discutit des d'antic. En 1974, H. Schneider, basant-se en les cridades de apareament i en les relacions entre les granotes del gènero Hyla europees, i en el seu treball de sistemàtica de 2004 ya rebujava esta hipòtesis. Més recentment, en 2010, J. Speybroeck i colaboradors asseguraven que el reconeiximent d'esta nova espècie solament pot basar-se en el genoma mitocondrial i que no existix cap evidència morfològica ni de vora per a separar abdós espècies.

El nom científic s'atribuïx a Jacques von Bedriaga, qui en 1890 va denominar a esta espècie com la varietat Hyla arborea var. molleri basant-se en un eixemplar de Coímbra, en Portugal. Posteriorment, Parker en 1956 la va denominar Hyla meridionalis molleri. En els estudis moleculars i en confirmar que es tractava d'una nova espècie, Stöck i colaboradors la varen nomenar Hyla molleri Stöck, Dubey, Klütsch, Litvinchuk, Scheidt, and Perrin, 2008, incorrent en sinonímia.

Reproducció i desenroll

Durant l'época de reproducció, que comença en primavera, els mascles unflen el seu gran sac vocal, esfèric, pardo groguenc, i sense plecs en desunflar-se, en el que emeten la vora de apareamiento. Este és molt sonor i és croado prop de les charcas durant la nit. Ademés posseïxen una atra vora territorial per a aüixar a possibles rivals massa propencs. Les femelles no posseïxen este sac vocal i la part inferior del mentó és més clara. Acodixen a la charca menys de tres dies, dels més de trenta que els mascles croan. Despuix del amplexo i segons la temperatura de l'aigua, els ous eclosionan entre dos i nou dies. Despuix, els taperots es desenrollen durant quarantassís a noranta dies, podent, en casos excepcionals, passar l'hivern en estat larvario.

Hàbitat i distribució

Es tracta d'un endemisme ibèric i de l'extrem suroccidental atlàntic francés. Es distribuïx sobretot pel noroest de la península ibèrica, alcançant el sur de Portugal, i oest i nort d'Andalusia. Per l'est aplega a Albacete, Conca, Terol i Osca.

És una granota arborícola, açò és, trepa per la vegetació ribereña adjacent a la massa d'aigua. Els subadultos es troben més freqüentment en l'herba humida i pròxima a l'aigua. El seu hàbitat són els zarzales, vegetació de ribera, bardices, jardins i, en general, vegetació humida o de zones pantanosas, de regions en clima atlàntic o submediterráneo, des del nivell de la mar fins als 2100 m s. n. m. És més activa durant la nit o el crepúscul, encara que pot estar activa durant els dies calorosos i humits. Molt bona i àgil trepadora, li la pot trobar en tapiales, abrevaderos i pous.

En les zones de contacte en l'espècie Hyla meridionalis —vall del Tiétar, Serra Morena, Badajoz i Guipúscoa— pot hibridar en ella produint individus estèrils.

Conservació

Esta espècie no apareix en la Llista Roja de la UICN, encara que sí ho fa Hyla arborea que es troba en la categoria LC de «preocupació menor». No obstant, sí apareix recollida en el Atles i llibre roig dels amfibis i reptils d'Espanya en la categoria NT «casi amenaçada» per la regressió de les seues poblacions, fonamentalment les que es troben en les zones més seques. Els taperots són molt sensibles a la contaminació agro-química de les seues charcas, aixina com a les sequies.

Vore també

• Espècie en anell

Bibliografia

• Barth, A.(2011).(32)

557-564.

• Bedriaga, J. v.(1890).(3)

466-622.

• Carretero, M.A.(2010).
• Frost, Darrel R. «Amphibian Species of the World: an Online Reference. Version 5.4 (8 April 2010)» (en anglés). American Museum of Natural History, New York, USA. Consultat el 14 de giner de 2012.
• ^{[enllaç trencat]}

• Masó, A. i M. Pijoan (2011). Amfibis i reptils de la península ibèrica, Balears i Canàries, Barcelona: Omega, pp. 848. ISBN 978-84-282-1368-4.
• Parker, H. W.(1956).

9-15.

• Rivera, X., D. Escoriza, J. Maluquer-Margalef, O. Arribes i S. Carranza (2011). Amfibis i rèptils de Catalunya, País Valencià i Balears (en català), Barcelona: Lynx edicions, pp. 276.
• Schneider, H.(1974).(14)

99-110.

• Schneider, H.(2004).(5)

9-26.

• Speybroeck, J.(2010).(2492)

1-27.

• Stöck, M.(2008).(49)

1019-1024.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Hyla molleri.
• Wikispecies té un artícul sobre Hyla molleri.