Anar al contingut

Quotes Negociables d'Energia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Les Quotes Negociables d'Energia o be CNE (de l'anglés TEQs: Tradable Energy Quotas) formen part d'una proposta de política a escala nacional, la qual apunta a una reducció de les emissions contaminants i el consum d'energia per mig d'un sistema de negociació obert, que posa el foc en el consum personal d'energia com a principal element de mida. L'esquema ha segut motiu d'un creixent interés per part del govern del Regne Unit, i està explícitament dissenyat per a enfrontar en forma conjunta als dos fenomens ambientals globals de major impacte present i futur: el Canvi climàtic i el pique del petròleu.

Història

[editar | editar còdic]

L'idea original sorgix dels treballs del pensador, escritor i ambientalista britànic David Fleming, qui va publicar per primera volta el model TEQs en juny de 1996, encara que en aquella época usava l'acrònim "DTQ" (Domestic Tradable Quotas - Quotes Negociables Domèstiques). Dita denominació original va ser després canviada per freqüents confusions que provocava la paraula "domèstica". El sentit que es va pretendre reforçar era que la base del sistema estava representada pels consum energètics de les llars i individus, i diferenciar-se aixina d'una terminologia més freqüent en àmbits afins al comerç nacional i internacional. Els escrits originals de Fleming varen ser seguits per informes de treball, una publicació periodística, i vàries presentacions en organismes governamentals britànics i ONGs. Va ser invitat vàries voltes per a disertar en el Comité de Ciència i Tecnologia de la Cambra dels Lores, i després el 7 de juliol de 2004 la seua proposta va ser presentada com a proyecte de llei al Parlament per Colin Challen, membre del Partit Laborista.

Interés creixent

[editar | editar còdic]

A partir del fet de ser tractat en el Parlament Britànic, el sistema de les CNE va tindre major repercussió i va anar àmpliament estudiat per instituts i centres internacionals d'investigació, incloent el Environmental Change Institute de l'Universitat d'Oxford, el Natural Environment Research Council, la Royal Society of Arts, i el Institute for Public Policy Research, ademés d'uns atres. Com a conseqüència varen ser publicats diversos informes acadèmics, seguits d'un llibre escrit per Mayer Hillman titulat Cóm podem salvar el planeta.

Interés del Govern Britànic

[editar | editar còdic]

En l'any 2005 David Fleming va publicar la primera edició del seu llibre L'Energia i el Propòsit Comú (actualment va per la seua tercera edició), que és alguna cosa aixina com la guia pràctica per a l'implementació del sistema de les CNE. Per llavors les CNE ya eren tema prou habitual de discussions en àmbits acadèmics especialisats en investigacions ambientals, fins que en 2006 David Miliband, per llavors Secretari d'Estat per al Mig ambient, Alimentació i Assunts Rurals, li va encarregar un estudi al Centre d'Energia Sustentable per a profundisar en la factibilidad de l'idea, el qual entre atres conclusions va arribar a que "una quantificació personal del consum de carbono en combinació en un sistema negociable, té gran potencial per a conseguir aforros d'emissions en una forma més justa que els imposts al carbono, i recompensaria a les persones que decidixen adoptar un estil de vida de baixa energia."[1] Seguidament es va realisar un estudi governamental de pre-factibilidad sobre el sistema, i quatre reportes del mateix varen ser publicats en maig de 2008.[2]

Estudi de Pre-factibilidad del Departament d'Energia i Canvi Climàtic

[editar | editar còdic]

Una de les conclusions de l'estudi de pre-factibilidad va ser que "la negociació del consum personal de carbono pot involucrar als ciutadans per a prendre cartes en l'assunt i combatre el canvi climàtic, pero és un esquema que està essencialment alvançat al seu temps, i els costs esperables per a la seua implementació són alts."[2] Despuix d'açò, el Govern Britànic va anunciar que continuava interessat en el concepte de les cantitats personals negociables de carbono, i encara que pel moment no anava a seguir destinant fondos a dit programa, s'anava a continuar monitoreareando el tema sobre la base de la riquea de l'investigació, i podria aplegar a implementar el sistema de negociació de quotes de carbono, en cas que canvien les estadístiques de la situació d'aforro de carbono i els costs que el pla implicaria.[3] Dit anunci va ser durament criticat per diversos grups d'investigadors i ambientalistas, incloent el propi Comité d'Auditoria Ambiental del Parlament, el pronunciament del qual per un costat elogiava al Govern per la seua intenció de mantindre vigents els treballs acadèmics en la matèria, i per un atre ho urgía a prendre un rol més compromés en dita direcció, impulsant debats i coordinant més investiganciones.[4] En giner de 2011 la Comissió Multipardidaria del Parlament Britànic sobre el Pico del Petròleu va emetre un comunicat basat en les propostes de David Fleming, en el que expressaven diverses crítiques i urgències al Govern per a que s'alvance en forma decidida en l'implementació de les CNE.[5] Un dels principals impulsors del sistema CNE en el present és Shaun Chamberlin, director actual del proyecte, especialiste en canvi climàtic i descens energètic, membre actiu del Moviment de Transició, i autor del lliure Taula de temps de la Transició.

Resum del sistema basat en les CNE

[editar | editar còdic]

1. Les CNE (Quotes Negociables d'Energia) són part d'un sistema de racionament d'energia dissenyat per a ser posat en funcionament a escala nacional.

2. Hi ha dos raons fonamentals que fan necessari a este sistema:

  • El Canvi Climàtic - Per a garantisar que es conseguixquen els objectius de reducció d'emissions.
  • El Pico del Petròleu - Per a mantindre una distribució justa dels combustibles i l'electricitat disponible durant l'escassea.

3. Les CNE es medixen en unitats.

4. Cada persona adulta rep en forma gratuïta igual cantitat d'unitats de CNE per semana. Atres usuaris d'energia tals com els Governs, Indústries, etc., podran obtindre més unitats a través de licitació semanals o subastes.

5. Si un individu usa menys unitats que les que li varen ser adjudicades, pot vendre l'excedent en forma lliure. Totes les transaccions es fan a un preu nacional que podrà aumentar o descendir en funció de la demanda. Comprar i vendre CNE pot ser tan simple com manejar una targeta de crèdit o un teléfon mòvil. La proposta és establir presuposts individuals o personals de carbono o energia.[6]


6. Tots els combustibles i l'electricitat estaran graduats en unitats d'una "escala de carbono". Una unitat representa un quilogram de Diòxit de Carbono (CO2) o el seu equivalent en atres gasos d'efecte hivernàcul que es lliberen a l'atmòsfera com a resultat de la producció i consum de combustibles.

7. Quan un individu compra energia, tal com gasolina per al seu automòvil o electricitat per a la seua casa, les unitats corresponents a la cantitat d'energia que ha comprat es deduïxen del seu conte de CNE, i açò es contabilisa al marge del pagament en diners. Les transaccions de CNE generalment seran automàtiques, usant les targetes de crèdit o dèbit.

8. El número total d'unitats disponibles en el país s'establix en el Presupost General de CNE. El volum global de dit presupost baixarà any rere any, pas a pas, tal com en una escala descendent.

9. El Presupost General serà fixat pel Comité del Canvi Climàtic, el qual serà independent del Govern. El Govern en sí mateixa deu enquadrar-se en l'esquema de les CNE, i el seu rol és recolzar al país en el marc dels objectius per a la reducció del carbono i l'energia disponible.

10. Com el preu de les CNE serà determinat per la demanda nacional, açò resultarà en un interés general de tots els habitants, ajudant-se uns a uns atres per a reduir la demanda d'energia, treballant en conjunt, i construint un objectiu nacional entorn a este propòsit comú.[7]


Referències

[editar | editar còdic]