Quiahuiztlán (Tlaxcala)

'___protected_title_0___' o també conegut com '___protected_title_1___', va ser una antiga ciutat prehispánica ubicada en l'actual municipi de Totolac, dins del estat de Tlaxcala, en el centre de Mèxic. Situada a més de 2500 metros sobre el nivell de la mar, la zona correspon a un dels quatre ___protected_title_2___ o señoríos que varen integrar la república indígena de Tlaxcallan durant el Posclàssic tardà. Es localisa al surest del cerro Xochitécatl i al nort de l'actual poble de Sant Francisco Ocotelulco, formant part d'un sistema polític compartit en Ocotelulco, Tizatlán i Tepeticpac.

Quiahuiztlán es va caracterisar per la seua estructura política interna i la seua rellevància religiosa. Encara que ocupava una extensió menor en comparació als atres altepemeh, va eixercitar un paper destacat com a centre ceremonial i com a base de respal en les guerres floridas. La seua èlit dirigent participava activament en el consell confederal de Tlaxcallan, i el lloc albergava temples, places i residències dispostes en terrats que s'adaptaven al relleu montanyós de la vall. Les fonts colonials fan referència a Quiahuiztlán com una comunitat activa en la defensa contra els mexicas i en les aliances en els espanyols en el XVI.

Diverses investigacions arqueològiques han documentat ocupació contínua des del periodo Epiclàssic, en un desenroll urbà més consolidat cap als sigles XIII al XVI. S'han identificat vestigis d'estructures habitacionales, plataformes rituals, i una ret de camins que ho conectava en els demés núcleus tlaxcaltecas. Encara que el lloc encara no conta en una zona arqueològica oberta al públic com les de Tizatlán o Tepeticpac, estudis recents busquen la seua conservació i integració al circuit cultural de la regió.

Història

Orígens i fundació

L'etnogénesis del poble tlaxcalteca, i per això la de Quiahuixtlan, s'inscriu en les grans migracions que varen caracterisar el periodo Posclàssic en l'Altiplano Central. Les fonts històriques senyalen que els tlaxcaltecas eren una de les sèt tribus teochichimecas que, segons la tradició, varen partir del mític lloc d'orige, Chicomoztoc. Guiats pel seu deïtat tutelar, el deu de la caça i de la guerra Camaxtli, i pel seu líder Chimalquixintecuhtli, estos grups varen iniciar un llarc pelegrinage que els va dur a través de diversos punts de la Conca de Mèxic, com Jilotepec i Hueypoxtla. Es varen assentar durant un temps en els plans de Poyauhtlán, una zona ubicada entre Chimalhuacán Atenco i Coatlinchán, pero la creixent pressió i els conflictes en els pobles ya establits, particularment els tepanecas i els mexicas, varen provocar la seua dispersió en el XIV.

Un contingent significatiu d'estos teochichimecas es va dirigir cap a l'est, on varen travessar Chalco, Atlixco i Huejotzingo, fins a aplegar a la vall que hui conforma l'estat de Tlaxcala. En esta regió, que originalment es coneixia com Texcalla («lloc de riscs»), varen trobar assentaments de grups olmeca-xicalancas i zacatecas. Despuix d'una série d'enfrontaments militars dels que varen eixir victoriosos, els teochichimecas es varen establir en la serra de Tepeticpac, fundant allí el primer i més antic dels señoríos tlaxcaltecas cap a l'any 1331, baix el liderage de Culhuatecuhtli. Este assentament inicial, el nom del qual significa «damunt del cerro», es va convertir en el núcleu des del qual s'originaria la confederació.

La fundació de Quiahuixtlan va ocórrer décades més vesprada, com a part d'un procés de consolidació i expansió planificada. Les cròniques indiquen que va ser el quarto i últim dels grans señoríos en ser establit, al voltant de l'any 1384. El seu orige es vincula a un atre grup teochichimeca que, despuix de ser expulsat de Poyauhtlán, s'havia assentat de manera temporal en Tepetlaoxtoc, un lloc en abundants coves. Desijosos d'unir-se als seus parents ya establits en Tlaxcala, este grup va mamprendre una nova migració que els va dur per Zultepec i Quauhtepec, fins a finalment aplegar al territori de la naixent confederació. Allí, varen solicitar formalment terres al senyor de Tepeticpac, Culhuatecuhtli, qui governava des del señorío original. En un acte de notable visió política, Culhuatecuhtli no solament els va acceptar, sino que els va assignar el sector ponent del territori per a que fundaren el seu propi altépetl.

La creació de Quiahuixtlan no va ser, per tant, un assentament fortuït, sino un acte delliberat d'ingenieria política. En integrar a este nou grup d'aliats, l'èlit de Tepeticpac enfortia demogràfica i militarment a la confederació. Al mateix temps, en ubicar al nou señorío en el flanc occidental, es consolidava una de les fronteres estratègiques de Tlaxcallan, completant una estructura defensiva cuatripartita que reflectia la concepció cosmológica mesoamericana dels quatre punts cardinals. La capçalera principal del señorío de Quiahuixtlan es va establir en un lloc cridat Tlapitzahuacan. Les fonts registren una llista dels seus senyors, que inclou a Mizquitl, Timaltecuhtli, Tozcoyohuatecuhtli i Cuhuatzintecuhtli, entre uns atres, un linaje que culminaria en Citlalpopocatzin, el tlatoani que governava al moment del contacte en els espanyols en 1519.

El govern colegiat de Tlaxcallan i el paper de Quiahuixtlan

Artícul principal → República de Tlaxcallan.

L'organisació política de Tlaxcallan representa un dels eixemples més singulars de govern en la Mesoamérica prehispánica. En lloc d'una monarquia centralisada baix un únic governant hereditari, Tlaxcallan funcionava com una confederació de quatre altepetl o señoríos, cada u en un alt grau d'autonomia interna. El poder suprem no residia en una sola persona, sino en un consell o senat integrat pels quatre tlatoque (governants), un per cada una de les capçaleres: Tepeticpac, Ocotelulco, Tizatlán i Quiahuixtlan. Este consell prenia les decisions de major transcendència per a l'estat, especialment aquelles relacionades en la política exterior, la declaració de guerra, la concertació de la pau i les aliances militars. Esta estructura, calificada com una «república indígena», es basava en el consens i la delliberació colectiva entre les cases senyorials, un sistema que va demostrar ser excepcionalment resiliente front a la pressió militar de l'Imperi Mexica.  

Dins d'esta estructura confederada, el señorío de Quiahuixtlan posseïa una característica política que ho distinguia marcadament de les seues contraparts. Mentres que en Tepeticpac, Ocotelulco i Tizatlán la successió del poder seguia una llínea hereditària, en Quiahuixtlan el sistema era electiu. El croniste mestizo Diego Muñoz Camargo, en la seua Història de Tlaxcala, oferix una explicació precisa per a esta particularitat: el sistema d'elecció es va establir per a «evitar discòrdia», ya que en Quiahuixtlan existien «molts senyors deudos fills de germans». Segons este testimoni, els propis nobles del señorío elegien entre ells a qui hauria de governar-los, i este càrrec era de caràcter vitalici.

Este model electiu no sembla ser una simple anomalia, sino una conseqüència directa de les circumstàncies de la seua fundació. A diferència dels atres señoríos, que provablement es varen originar a partir d'un linaje fundador únic i dominant, Quiahuixtlan va ser establit per un grup migrant que, segons es infiere de la crònica, ya estava compost per una coalició de vàries cases nobles (teccalli) d'estatus relativament similar. En absència d'un linaje en preeminència indiscutible per a impondre una llínea hereditària, l'elecció per consens entre parells es va convertir en el mecanisme llògic per a assegurar l'estabilitat política i previndre conflictes interns. Esta tradició de govern negociat va poder haver molejat la perspectiva política dels seus líders, com Citlalpopocatzin, dotant-los d'una predisposició cap a solucions pactades, un factor que resultaria rellevant durant els debats sobre l'aliança en els espanyols.

La fortalea de la confederació no solament residia en el seu govern colegiat, sino també en el seu caràcter multiétnico. Tlaxcallan va acollir en el seu territori a diversos grups, com els otomíes, xaltocamecas i chalcas, que buscaven refugi de l'expansionisme mexica. A estos pobles se'ls otorgaven terres, principalment en les zones fronterices, en la condició de que reconegueren l'autoritat dels quatre senyors de Tlaxcala, pagaren tribut i, fonamentalment, serviren de manera permanent com a guerrers en la defensa de les fronteres. Estos assentaments funcionaven com a eficaços «territoris tapó» i els seus contingents militars eren una part indispensable del poder bèlic tlaxcalteca, tant en les guerres contra els mexicas com en els enfrontaments inicials en les tropes de Cortés.