Puquios

Puquios

Puquios va ser un poblat miner chilé ubicat en la regió d'Atacama, actualment abandonat. S'emplaçava en la part mija de la quebrada Paipote, a 65 km a l'est de Copiapó, camí a Inca d'Or, actual Ruta 31-CH.

Història

Durant el XIX, Puquios va ser un important assentament miner, aplegant a contar en uns 5000 habitants i va ser la capçalera de la comuna de Puquios. Puquios es conectava en el ferrocarril Caldera-Copiapó, contant en una estació pròpia com a part d'un ramal que anava fins a l'estació Chulo, i va ser el punt des d'a on William Wheelwright va proyectar una llínea fèrria cap a Argentina.

Francisco Solano Asta-Buruaga i Cienfuegos va escriure en 1899 en la seua obra pòstuma Diccionari Geogràfic de la República de Chile sobre el poble:

Puquios.-—Llogaret situat á la part oriental del departament de Copiapó en la quebrada de Paipote (vore); pels 27° 11' Lat. i 69° 58' Lon. i á 1,238 metros sobre el nivell del Pacífic. Conté un caseriu de 551 habitants, estafeta, escola gratuïta i una estació de primer orde al final del ramal del ferrocarril de Copiapó á Juan Godoy, que arranca de l'estació de Paipote i de la qual dista 50 quilómetros cap al NE. Es comunica també per un camí carreter en el mineral de Tres Puntes i el port de Flamenc, i per un atre de ferradura en Maricunga pujant dita quebrada de Paipote. El seu llimitat caseriu ha vingut millorant-se des de la terminació de l'espresado ramal en giner de 1871. Els seus contorns són àrits i d'asproses serranías, pero és de clima templat i molt sà. Veí entre eixes serres té un vast cerro de més de 3,500 metros d'altitut, en el que es troba el notable i ric mineral de coure del seu nom, que les seues primeres vetes varen ser descobertes en 1795. En un dels derrames d'eixe mont o serrijón ha existit un chicotet poble d'antics indígenes, junt á uns manantials d'aigua cridats puquios en l'idioma quíchua i d'ací la denominació del llogaret. És assent de municipi el territori del qual comprén les subdelegacions de Sant Josep Garin, Puquios i Bulnes, en els llímits que els assigna el decret suprem de 6 de decembre de 1888.

A partir dels anys 1930, va començar a deshabitar-se, sobrevivint hui els restants d'algunes cases d'atobó, plantes industrials i el cementeri, i en l'actualitat, les ruïnes es troben en un mal estat de conservació.

Geologia

Des del punt de vista geològic, en Puquios és possible observar una série d'estructures del cretàceu, conegudes com Caos de Puquios, a on afloren estrats mesozoics que estan tallats per falles normals de baix àngul. El Caos de Puquios correspon a un mélange tectònic (mescla tectònica) que consistix en grans blocs de calcàrees bioclàstiques que apareixen desmembrats i budinats en una matriu volcànica en part brechisada i que constituïxen la successió completa dels Estrats Cerro Àguila d'edat Juràssic Superior al Cretàceu inferior. La seua formació està relacionada en una zona de cisalla àmplia localisada associada a un dels detachments extensionals regionals (detachment de Puquios) que tallen l'arc mesozoic (pre-Barremià) i les formacions del retroarc depositades fins al Cretàceu inferior. Per lo tant, el Caos pot descriure's com una banda de deformació (zona de cisalla extensional), ampla (a lo manco 300-400 m de gruixa) que passa lateralment a superfícies d'envolaments més primes i discretes i en a on les noves investigacions proponen que el detachment de Puquios i el Caos de Puquios són equivalents laterals de la mateixa estructura extensional. En els voltants també s'observen vàries chicotetes vetes de coure que encara són explotades a menor escala.