Pseudoaleatorietat
Una seqüència de números en pseudoaleatorietat és aquella que sembla ser estadísticament aleatòria, a pesar d'haver segut produïda per un procés completament determinista i repetible.[1] Els generadors de números pseudoaleatorios s'utilisen a sovint en la programació informàtica, ya que les fonts tradicionals de aleatorietat disponibles per als sers humans (com els daus) es basen en processos físics que no estan fàcilment disponibles per als programes informàtics, encara que els alvanços en la tecnologia dels generadors de números aleatoris per hardware han desafiat esta asseveració.
Antecedents
[editar | editar còdic]La generació de números aleatoris té molts usos, com el mostreig aleatori, els métodos de Montecarlo, els jocs de taula o els jocs d'encert. No obstant, en física, la majoria dels processos, com l'acceleració gravitatoria, són determinista, lo que significa que sempre produïxen el mateix resultat a partir del mateix punt de partida. Algunes excepcions notables són la desintegració radiactiva i la medició en la mecànica quàntica, que es modelen com a processos verdaderament aleatoris en la física subjacent. Ya que estos processos no són fonts pràctiques de números aleatoris, s'utilisen números pseudoaleatorios, que idealment tenen la imprevisibilidad d'una seqüència verdaderament aleatòria, a pesar de ser generats per un procés determinista. [2]
En moltes aplicacions, el procés determinista és un algoritme informàtic denominat generador de números pseudoaleatorios, al que primer se li deu proporcionar un número denominat llavor aleatòria. Ya que la mateixa llavor produirà la mateixa seqüència cada volta, és important que la llavor s'elegixca ben i es mantinga amagada, especialment en aplicacions de seguritat, a on la imprevisibilidad del patró és una característica fonamental.[3]
En alguns casos en els que és important que la seqüència siga demostrablemente impredictible, s'han utilisat fonts físiques de números aleatoris, com la desintegració radiactiva, el soroll electromagnètic atmosfèric recollit d'una ràdio sintonizada entre emissores o la mescla de temps de pulsacions.[1][4] El temps necessari per a obtindre estos números du a un compromís: utilisar algunes d'estes llectures físiques com a llavor per a un generador de números pseudoaleatorios.
Història
[editar | editar còdic]Abans de l'informàtica moderna, els investigadors que necessitaven números aleatoris els generaven per diversos mijos com daus, cartes, ruletes,[5] etc. o utilisaven taules de números aleatoris ya existents.
El primer intent de proporcionar als investigadors un suministrament immediat de dígits aleatoris es va produir en 1927, quan la Cambridge University Press va publicar una taula de 41 600 dígits desenrollada per L.H.C. Tippett. En 1947, la RAND Corporation va generar números per mig de la simulació electrònica d'una ruleta;[5] els resultats es varen publicar finalment en 1955 com Un milló de dígits aleatoris en 100.000 desviacions normals.
Vore també
[editar | editar còdic]- Generador de números pseudoaleatorios criptográficamente segur
- Generador de números pseudoaleatorios
- Successió de baixa discrepància
- Generació de números aleatoris
- Número pseudoaleatorio
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Els coneixedors del caos oferixen un producte valiós: La aleatorietat.
- ↑ S. P. Vadhan (2012). Pseudorandomness. «pseudorandomness, la teoria de la generació eficient d'objectes que «semblen aleatoris» a pesar d'estar construïts en poc o cap aleatorismo»
- ↑ Mark Ward. Els números aleatoris de la web són massa dèbils, advertixen els investigadors.
- ↑ Jonathan Knudson«Javatalk: Horseshoes, hand grenades and random numbers».
- 16–17.
- ↑ 5,0 5,1 «A Million Random Digits». RAND Corporation.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Donald E. Knuth (1997) The Art of Computer Programming, Volume 2: Seminumerical Algorithms (3rd edition). Addison-Wesley Professional, Plantilla:Isbn
- Goldreich, Oded (2008). Computational Complexity: A Conceptual Perspective, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-88473-0. See especially Chapter 8: Pseudorandom generators, pp. 284–348, and Appendix C.2: Pseudorandomness, pp. 490–493.
- “Pseudorandomness” (2012). Foundations and Trends in Theoretical Computer Science 7 (1–3): 1–336. doi:.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pseudoaleatorietat» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.