Prova de Griess

La prova de Griess és una prova química que detecta la presència de nitrits orgànics. La reacció de diazotación de Griess, en la que es fonamenta el reactiu de Griess, va ser descrita per primera volta en 1858 per Peter Griess.

Método

El nitrit és detectat i analisat per la formació d'un color roig rosat al tractament d'una mostra contenint NO₂⁻ en el reactiu de Griess.

Quan s'agrega l'àcit sulfanílico, els nitrit formen una sal de diazonio. Quan s'agrega la α-naftilamina, es desenrolla un color rosat.

Archiu:Griess Test Reaction.svg

Un reactiu de Griess comercial típic conté 0,2% de diclorhidrato de naftiléndiamina, i 2% de sulfanilamida en àcit fosfórico al 5%.

Medicina forense

La prova va ser usada en medicina forense per molts anys, per a provar l'existència de traces de nitroglicerina.

La soda càustica és usada per a trencar la molècula de nitroglicerina per a produir ions nitrit. La concentració d'esta soda càustica és crucial per a l'ensaig.

La prova involucra prendre una mostra en éter i la seua divisió en dos bols. El hidròxit de sodi és agregat al primer bol, seguit pel reactiu de Griess; si la solució es torna rosada en els pròxims dèu segons, açò indica la presència de nitrit. La prova en sí mateixa és positiva si, despuix de només agregar el reactiu de Griess al segon bol, la solució permaneix clara.

Per l'habilitat de moltes substàncies per a produir ions nitrit, la prova no és concloent i eventualmenté va provar ser d'un valor llimitat. Les forces policials del Regne Unit han deixat d'usar-la pràcticament a mitan de la década de 1980.

Les declaracions de culpabilitat de Judith Ward i els Birmingham Six varen ser recolzades per l'interpretació fallanca dels resultats de la prova de Griess de Frank Skuse.