Propietat agrària en Nova Espanya

La propietat agrària en Nova Espanya va ser el sistema precapitalista de tinença de la terra que va existir en dit virreinato i es va mantindre vigent fins a mediats de el XIX, en ser abolida per la Llei Lerdo en 1856. Despuix de la conquista espanyola, es va introduir institucionalment el concepte de propietat privada preindustrial i la tinença de la terra va dependre del dret castellà, per mig de distints tipos de propietat civils i eclesiàstiques, sense desconéixer la propietat comunal dels indígenes. La tinença de la terra depenia i variava segons les corporacions o repúbliques (d'indis o d'espanyols) que les detentaran, i inclusivament de l'us del sol o forma d'explotació (ganadera, agrícola o forestal).

En el XVIII, va sofrir canvis sobreixents com l'introducció censos enfiteúticos, com a part de les reformes borbòniques, a fi de donar lloc a una economia capitalista i modernisar la tinença de la terra, sent fiscalmente efectiva, ya que algunes terres no pagaven imposts. El progrés d'estos canvis, no obstant, quedaria interromput per la Guerra d'independència, de tal sòrt que, l'estructura de la propietat agrària durant les primeres décades del Mèxic independent va ser pràcticament la mateixa que durant el Virreinato novohispano.

Context

En el XVI, els espanyols varen introduir l'idea de propietat individual en els territoris americans conquistats per ells. Els reis de Castella, per virtut de la conquista i del reconeiximent dels seus drets sobre el nou continent que fera el papa Alejandro VI es varen convertir en els propietaris de tot el territori conquistat. En ser la Corona espanyola la propietària de la terra, era el rei o un representant seu (virrey) qui podia repartir-la per mig de les mercés reales. A lo llarc de el XVI, els conquistadors varen rebre extensions de terres en retribució dels seus servicis, veent-se ells mateixos com senyors feudals en el Nou Món. No obstant, la Corona hispànica no va permetre l'establiment d'una noblea espanyola en Amèrica, per lo que les encomanes i atres assignació en títuls nobiliarios varen ser finalment eliminades entre l'últim terç de el XVI i principis de el XVII, en favor de l'autoritat virreinal. D'esta manera, el Dret castellà va regular i va donar forma a la llegislació de la propietat en Nova Espanya, fins a la seua abolició en les reformes lliberals en el Mèxic independent, a mitan de el XIX.

Propietats dels conquistadors

Despuix de la conquista espanyola, els actes inicials d'apropiació privada de terra potaxciana varen derivar dels repartiments que s'auto varen assignar els mateixos soldats espanyols com a premi i botí de guerra, despuix la corona espanyola els va confirmar la possessió de dites terres per mig d'una disposició real que es denominava mercé. Els que obtenien estes mercés s'obligaven a edificar cases, a cultivar terres, a introduir ganado i ademés a no vendre la propietat en un periodo de temps de 4 anys, puix la corona no els donava títul sino fins que passaven estos 4 anys. Als soldats d'infanteria se'ls donava una peonía, la cavalleria era una millor mercé pel que fa a la calitat i extensió dels terrenys que se'ls otorgaven, mateixos que s'entregaven com a premi als soldats de cavall per considerar que estos tenien una major responsabilitat i millors resultats en les batalles en a on havien intervingut.

Encomana

Artícul principal → Encomana.

Per a que els conquistadors i colonizadores tingueren gent per a explotar les seues propietats es varen instituir les cridades encomanes que es referien als repartimientos d'indis que consistien en l'assignació d'indígenes baixe l'autoritat d'un espanyol que tindria l'obligació de convertir-los a la religió catòlica, la qual cosa solament varen complir alguns espanyols. La encomana es va idear principalment com un mig per a que els espanyols pogueren viure en les terres conquistades i utilisar els servicis dels indis en l'explotació dels seus recursos. El problema va ser que per mig d'este sistema de repartiment de terres es va abusar molt de la població indígena.^[1]

Mayorazgo

Artícul principal → Mayorazgo.

Eren assignació de títuls de noblea acompanyats de donacions de grans extensions de terra o de pobles tributaris, això en recompensa pels servicis prestats a la Corona espanyola, en esta institució. Potser el primer mayorazgo dels molts que es varen concedir va ser el datat en Barcelona el 27 de juliol de 1529 per mig de la Real Cèdula dirigida als marquesos del Valle d'Oaxaca, Hernán Cortés i donya Juana de Zúñiga, concedint-los la llicència i la facultat per a formar un mayorazgo.

Referències

↑ Díaz de León p. 62 Les cridades encomanes que eren repartimientos d'indis, les principals formes d'adquirir la propietat individual, des de l'arribada dels espanyols fins a l'any de 1800, varen ser, en primer terme, les mercés i, després, les donacions, encara que també en el temps va aparéixer una tercera forma coneguda com a composició, que servia com a mig de corregir els errors i ilicitudes en l'adquisició de terres contravenint de la llei.

Este artícul conté una traducció derivada de «Propiedad agraria en Nueva España» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Díaz de León p. 62 Les cridades encomanes que eren repartimientos d'indis, les principals formes d'adquirir la propietat individual, des de l'arribada dels espanyols fins a l'any de 1800, varen ser, en primer terme, les mercés i, després, les donacions, encara que també en el temps va aparéixer una tercera forma coneguda com a composició, que servia com a mig de corregir els errors i ilicitudes en l'adquisició de terres contravenint de la llei.

[1]