Primera guerra civil anglesa
La primera guerra civil anglesa va començar en 1642 i va finalisar en 1646. Consistix en el primer episodi d'una série de tres guerres conegudes com la Revolució anglesa o guerra civil anglesa, en les que es varen enfrontar militarment i políticament les forces parlamentàries i els realistes. Els atres dos episodis són la segona guerra civil anglesa (1648-1649) i la tercera guerra civil anglesa (1649-1651).
Visió general
Els historiadors utilisen el nom de "guerra civil anglesa" per a referir-se de forma colectiva a les guerres civils ocorregudes en Anglaterra i Escòcia. La guerra civil anglesa va iniciar el 22 d'agost de 1642 —quan el rei Carlos I d'Anglaterra va desplegar l'estandart real front a les seues tropes en Nottingham— i va culminar el 3 de setembre de 1651 en la batalla de Worcester.[1][2] A pesar de que en Escòcia va haver certa resistència per part dels realistes, fins a la rendició del castell de Dunnottar davant les forces parlamentàries en maig de 1652, dit acontenyiment no s'inclou en la guerra civil anglesa. En conseqüència esta es dividix en tres parts: La primera guerra civil anglesa (1642-1646), la segona guerra civil anglesa (1648-1649) i la tercera guerra civil anglesa (1649-1651).
Generalment, la majoria de relats indiquen que els dos bandos que varen lluitar en les guerres civils angleses varen ser: els realistes o cavaliers comandados per Carlos I d'Anglaterra i les forces parlamentàries o roundheads al mando d'Oliver Cromwell. En el transcurs de les tres guerres, de la mateixa manera que en moltes atres guerres civils, la llealtat dels membres d'abdós eixèrcits va experimentar canvis significatius.
Desenrolle
L'enfrontament entre el poder parlamentari i el poder real es va saldar a favor del primer, moderant el rei la seua política absolutista i veent-se controlat pel parlament. Va ser llavors quan este va aprovar numeroses lleis anti-absolutistas. Per eixemple, es va eliminar la Cort de la Cambra estrelada, es va retirar el poder al rei de dissoldre el parlament i es va condenar a mort a William Laud, arquebisbe de Canterbury i al Comte de Strafford, gran aliat del rei.
La guerra civil va dividir a les famílies, mentres els estrats baixos varen reaccionar en apatia. Va ser una guerra de seges i escaramuzas i no de grans batalles. El Parlament contava en ventaja a llarc determini en dispondre dels recursos humans i econòmics de Londres i de l'ajuda de 20.000 escocesos. Per això varen procurar agotar als realistes, el principal general dels quals va ser el príncip Ruperto, nebot de Carlos.
Les batalles més destacades del conflicte varen ser:
Despuix del seu retir en 1629, Oliver Cromwell va tornar al parlament. Quan va esclatar la guerra civil en 1642, va reunir un regiment de cavalleria, (els ironsides o costelles de ferro), per a combatre en favor de la causa parlamentària. En este contingent va conseguir un gran prestigi com a militar durant la primera fase de la guerra.
El 25 d'octubre de 1642 va tindre lloc la inconclusa batalla d'Edgehill. Carlos I d'Anglaterra va tindre oportunitat de prendre Londres pero es va retirar incomprensiblemente. En la primavera de 1643 els realistes varen gojar de vàries victòries, pero agotada la munició, Carlos va retrocedir. L'hivern va dur en si un estancament.
Abans de la seua mort a finals de 1643, el líder del Parlament. John Pym, va firmar la Solemne Lliga i Aliança, per la que els escocesos varen colaborar en 20.000 hòmens a canvi d'una reforma religiosa en Escòcia d'acort en els principis presbiterianos.
En juliol de 1644, va tindre lloc la major batalla de la guerra en Marston Moor, en victòria dels parlamentaris, els qui varen ocupar despuix York i varen assegurar el control del nort. Les disputes entre els generals parlamentaristas varen impedir arrematar llavors la guerra. En setembre, els realistes varen prendre Cornualles. Despuix de la batalla de Newbury, els dos eixèrcits varen quedar exhausts.
Per a resoldre les lluites internes entre els generals parlamentaris, es va dictar la Ordenança Autoexcluyente, per la que els membres del Parlament no podien eixercir autoritat militar. Solament Oliver Cromwell va quedar exent. Les tropes varen ser reunides en el Nou Eixèrcit Modele, manat per Sir Thomas Fairfax. Carlos es va vore obligat a retrocedir cap al nort, pero en juliol de 1645, en la batalla de Naseby, la derrota realista va desequilibrar definitivament la guerra.
En 1644 i 1645 els catòlics escocesos, ajudats pels irlandesos, varen conseguir espectaculars victòries en Escòcia, pero en setembre de 1645 varen ser esclafats per l'Aliança.
La capitulació de la ciutat realista de Worcester el 23 de juliol de 1646, despuix d'un sege iniciat el 21 de maig, supon el final de la primera part d'esta guerra civil.[3] Es reiniciaria en 1648.
Referències
- ↑ Guizot (1856), pág.138
- ↑ Cowley i Parker (1996), pág.155
- ↑ Macaulay, Thomas Babington Macaulay Baron (1883). Història de la revolució d'Anglaterra (en és), L. Navarro.
Bibliografia
- Encyclopædia Britannica.
- COWLEY, Robert (1996). The Reader's companion to military history, Boston: Houghton Mifflin. ISBN 0395669693.
- GUIZOT (1856). Història de la Revolució d'Anglaterra des del advenimiento de Carlos I, fins a la seua mort, Madrit: F. de Gaspar.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Primera guerra civil inglesa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.