Primer depòsit d'aigües potables de la ciutat de Valéncia
El antic depòsit d'aigües potables de la ciutat de Valéncia, conegut també com a depòsit de Mislata o depòsit general de la Societat d'Aigües Potables de Valéncia, peça fonamental en la primera ret d'aigua potable de la ciutat, és un edifici dissenyat en 1845 per l'ingenier Calixto Santa Creu, iniciada la seua construcció en 1847 i inaugurat en 1850; que actualment és la sèu del Museu d'Història de Valéncia.[1][2][3][4]
Història
[editar | editar còdic]El desenroll industrial en la ciutat de Valéncia va provocar l'arribada d'una gran cantitat d'emigrants del camp, açò va supondre un creiximent ràpit de la ciutat sense una prèvia planificació, la qual cosa va donar lloc a un aument de la població que s'amontona en barris que carixen de tot tipo de servicis.[5][6]
Mentres açò ocorre, des de mediats d'el XIX sorgix una corrent de pensament coneguda com Higienisme, un moviment tècnic, cultural i jurídic que es va enfocar en la millora de les condicions i calitat de vida de les ciutats, centrant-se fonamentalment en quatre aspectes bàsics: instalació d'aigüeral i tractament de l'aigua, instalació d'allumenat públic, ordenació de les ciutats en carrers baix plans d'ordenació i la construcció de grans vies per a la aireación de la ciutat.[5][6]
Estes són les circumstàncies en les que s'emmarca l'inici de l'abastiment d'aigua potable a Valéncia, ciutat en la que era prioritari conseguir posar fre a la mortalitat produïda per epidèmies de còlera i tifus.[5][6]
En 1845 es produïx el decés del canonge Mariano Liñán, qui havia deixat en el seu testament 28.000 durs en deute públic francesa en la condició de ser utilisats per a finançar l'abastiment d'aigua potable a la seua ciutat natal, Valéncia, sempre que el proyecte s'iniciara abans d'un any, en cas contrari els diners aniria a parar a la Beneficencia.[5][6]
Pese a que la cantitat llegada pel canonge Mariano de Liñán era insuficient per a poder portar a terme el proyecte, es crea una comissió formada pel Ajuntament de Valéncia, la Societat Econòmica d'Amics del País i el germà del canonge Liñán. La reina Isabel II va concedir, el 9 d'octubre de 1845, el permís per a crear la ret i la planta d'abastiment per a la ciutat, i es va decidir que la pren es realisara en el riu Turia.[5][6]
El proyecte és dissenyat per l'ingenier Calixto Santa Creu i l'obra és dirigida per l'ingenier Ildefons Cerdá Suñer en la colaboració de Leodegario Marchessaux.[1][2][5][6]
El depòsit va ser concebut en una doble funció, per un costat devia contindre el suficient volum per a poder assegurar el suministrament a la ciutat, la qual cosa suponia uns 9500 m³; i per un atre costat, devia elevar la pressió de la ret general de distribució.[1][3]
El problema de la falta de diners per a fer front al proyecte es va superar en la creació, el 8 de giner de 1846, per part de José Camp, Marqués de Camp, llavors alcalde de Valéncia, d'una Societat Anònima en la que particulars aportaven diners que es podria recuperar per mig d'imposts en la ciutat: en aduana sobre el blat i atres aliments bàsics; i els espectàculs públics. Este sistema va permetre conseguir la finançació necessària per a poder portar a terme el proyecte. Més vesprada, quan José Camp deixa l'alcaldia, s'erigix president de l'empresa Societat Valenciana per a la Conducció d'Aigües Potables.[5][6]
Per a iniciar el proyecte, es porta a terme la construcció del azud de “L'Assut”, una bassa de decantament i un aqüeducte que aplega fins al Arquillo, tot això entre 1845 i 1850.[5][6]
Des del Arquillo partien dos canonades de 355 mm que aplegaven fins al Depòsit General d'aigües potables de Valéncia, que s'havia emplaçat en una zona extramuros de la ciutat, invadint part del municipi de Mislata. Des del depòsit eixien les primeres canonades d'aigua potable que abastia la ciutat pels carrers Quart i Cavallers, proveint d'aigua potable a mija dotzena de fonts bebederos.[5][6]
La cerimònia inaugural de la duta d'aigua a Valéncia va tindre lloc en la font de la plaça del Negrito (antiga plaça de Calatrava, que va ser una de les primeres fonts que tenia aigua potable en la ciutat) el 19 de novembre de 1850, va constituir el primer en el seu gènero dels que es varen fer en Espanya.[2][5][6][3]
La demanda d'aigua potable va seguir creixent a lo llarc dels anys 1850 i 1878, per lo que el sistema de captació, tractament i distribució es mostrava insuficient per a abastir a la ciutat. Açò du a l'ajuntament a solicitar a l'empresa suministradora d'aigua potable, que aumente l'aigua que suministra a la ciutat tant en calitat com en cantitat.[5]
Estes noves necessitats coincidixen en l'extensió de la ciutat frut del derrocament de les muralles i els plans d'eixample. Les muralles varen ser substituïdes per una ronda exterior que més vesprada va passar a cridar-se carrer Colón. Al temps es produïx l'absorció dels primitius arravals que rodejaven la zona extramuros de la ciutat i s'incorporen com a nous barris de Valéncia, com va ocórrer en Ruzafa, que va passar a formar part de la ciutat en 1877.[5][6]
D'esta forma, a finals d'el XIX, en 1888, es planteja la necessitat de construir un nou depòsit d'aigües potables. L'obra consistix en el depòsit de Sant Onofre en Cuart de Poblet, una canonada DN 600 mm en el tram Sant Onofre-Arquillo, una nova basses de decantament en “L'Assut” i millores en els filtres de Manises.[5][6]
Descripció de l'edifici
[editar | editar còdic]L'edifici està fet de rajola d'orige local, procedent de Manises i Aldaya.[2][3]
Per a realisar-ho es va portar a terme una excavació en forma de rectàngul enterrat, de 69 x 43 metros, que estava cobert per onze voltes rebaixades de canó (en una altura del intradós de 4,5 metros) que descansaven en arcades de rajola de dos metros de llum recolzades en la seua part central per 250 pilars de rajola, i en el seu perímetro per un mur de mampostería i formigó de calç hidràulica.[1][3]
Tots els paraments verticals de l'interior estaven lluïts en ciment Pórtland.[1][3]
El sistema d'encanyat es va importar de Londres.[3]
Adaptació a Museu
[editar | editar còdic]El depòsit d'aigües potables de Valéncia va deixar d'utilisar-se i en això es va iniciar un periodo de total abandó de les instalacions, la qual cosa va dur a la deterioració de l'edifici i a l'afonament de part de les seues voltes en l'any 1998, fet que va permetre cridar l'atenció sobre este edifici que constituïa una joya de l'arquitectura industrial de la ciutat.[1][3]
Es decidix aixina portar a terme la restauració de l'antic depòsit d'aigua, obra dirigida per Juan José Garrido entre 1998 i 2001. La rehabilitació va consistir en retirar el revestiment hidrófugo que recobria els pilars, deixant al descobert la rajola original que aportava una gran bellea a l'espai hipóstilo.[3]
En la seua rehabilitació, en la part superior de l'antic depòsit es va crear una nova plaça pavimentada i es va donar orige a un nou accés en la seua cota zero, la qual cosa permetia contemplar l'espai dominat per la contundència de la fàbrica de rajola.[1]
El sol sí que va tindre que sofrir més intervenció, ya que una volta es va decidir emplaçar la sèu del Museu d'Història de Valéncia en l'antic depòsit, devia evitar-se el desnivell (de fins a 80 centímetros) existent en el seu costat surest (creat per a facilitar l'eixida de l'aigua del depòsit en certa pressió), i al temps, devia buscar-se alguna solució al problema d'ocultar el cablejat de les instalacions; estes dificultats es varen superar colocant un sol de parquet que ademés va aportar harmonia al conjunt.[3]
Per a facilitar l'accés es va accentuar el desnivell en l'entrada, i es va donar orige a una rampa en sentit invers al que va tindre en un principi, la qual cosa facilitava la càrrega i descàrrega de material expositiu.[3]
Ademés va caldre realisar intervencions menors per a l'instalació dels lavabos i la climatisació de l'espai.[3]
Aixina en 2003 s'inaugura el Museu d'Història de Valéncia, en un nou concepte museográfico en el que es combina l'exhibició de peces històriques en mijos audiovisuals.[1]
El museu presenta en la zona este des de l'entrada, la tenda, el mostrador de recepció i el guardarropa, l'àgora, concebuda com a àrea configuradora de l'espai total, la sala d'usos múltiples, la sala d'exposicions temporals i la mediateca. Tota la zona oest, es va convertir en l'espai de la colecció permanent del museu, en la que s'arrepleguen els 22 sigles d'història de la ciutat de Valéncia per mig d'huit blocs, cada u referent a un periodo històric concret: Valentia, Balansiya, Valéncia en l'Edat Mija, De les Germanías a la Nova Planta, La València Borbònica, La ciutat del vapor, La modernitat truncada i la Valéncia vixcuda.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «arquitectosdevalencia. es/arquitectura-de-valéncia/xvi-1864/museo-de-historia-de-valéncia ». Consultat el 9 de giner de 2018 (en és).
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «valéncia. es/ayuntamiento/infociudad_accesible. nsf/vDocumentosWebListado/3D31568E5C044FAAC12572C200242A4E? OpenDocument&bdOrigen=&idapoyo=&nivel=3&lang=1 Ajuntament de Valéncia. SALA HIPÓSTILA» (en és-és). www. valéncia. es. Consultat el 9 de giner de 2018.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 «archive. org/web/20160312033035/http://mupart. uv. es/obra/ver/id/174/Del_Dep%C3%B3sito_de_Aguas_de_Mislata_al_Museu_d%C2%B4Hist%C3%B2ria_de_Valencia. html Del Depòsit d'Aigües de Mislata al Museu d´Història de Valéncia». mupart. uv. és. Archivat des d'el uv. es/obra/ver/id/174/Del_Dep%C3%B3sito_de_Aguas_de_Mislata_al_Museu_d%C2%B4Hist%C3%B2ria_de_Valencia. html original, el 12 de març de 2016. Consultat el 9 de giner de 2018.
- ↑ MARQ, Arqueologia i Museus, p.57.
- ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 «archive. org/web/20180110054814/http://125aniversario. aguasdevalencia. es/portfolio/aguas/desde-1846-hasta-1890/ Des de 1846 fins a 1890 — 125 Aniversari Grup Aigües de Valéncia» (en és-és). 125aniversari. aguasdevalencia. és. Archivat des d'el aguasdevalencia. es/portfolio/aguas/desde-1846-hasta-1890/ original, el 10 de giner de 2018. Consultat el 9 de giner de 2018.
- ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 «lasprovincias. es/economia/201506/27/anos-agua-potable-valéncia-20150627000231-v. html ». Consultat el 9 de giner de 2018 (en és-ÉS).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Primer depósito de aguas potables de la ciudad de Valencia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.