Anar al contingut

Prelatura territorial de Xingu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Prelatura territorial de Xingu

La prelatura territorial de Xingu o de Xingú (en latín: Praelatura Territorialis Xinguensis i


Territori i organisació

[editar | editar còdic]

La prelatura territorial tenia 368 086 km² i estenia la seua jurisdicció sobre els fidels catòlics de rito llatí residents en la part centre-sur del estat de Pará, comprenent els municipis de: Altamira, Anapu, Bannach, Brasil Novo, Cumaru do Nort, Gurupá, Medicilândia, Ourilândia do Nort, Plaques, Porte de Moz, São Félix do Xingu, Senador José Porfírio, Tucumã, Uruará i Vitória do Xingu.[1]

La sèu de la prelatura territorial es trobava en la ciutat d'Altamira, en a on es troba la Catedral del Sagrat Cor de Jesús, hui catedral de la diòcesis de Xingu-Altamira.

En 2016 en la prelatura territorial existien 15 parròquies agrupades en 6 regions pastorals.

Història

[editar | editar còdic]

La prelatura nullius va ser erigida el 16 d'agost de 1934 per mig de la bula Animarum bonum del papa Pío XI, derivant el seu territori de la arquidiócesis de Belém do Pará, de la prelatura nullius de Santíssima Conceição do Araguaia (hui diòcesis de Marabá) i de la prelatura nullius de Santarén (hui arquidiócesis de Santarén).[2]

A partir de l'entrada en vigor del Còdic de Dret Canònic el 27 de novembre de 1983, el nom prelatura nullius va ser remplazado en l'Anuari Pontifici i en el Acta Apostolicae Sedis pel de prelatura territorial.

El 6 de novembre de 2019, per mig de dos bulas separades, va ser suprimida pel papa Francisco i el seu territori va ser dividit entre la diòcesis de Xingu-Altamira (bula Tamquam fidei nomen[3]) i la prelatura territorial d'Alt Xingu-Tucumã (bula Super humanes vires[4]).

Referències

[editar | editar còdic]
  1. «Sobre a Prelazia» (en pt). Archivat des d'el original, el ?.
  2. (en llatí) Bula Animarum bonum, AAS 27 (1935), p. 353.
  3. (en llatí) Bula Tamquam fidei nomen, AAS 111 (2019), pp. 1846-1848.
  4. (en llatí) Bula Super humanes vires, AAS 111 (2019), pp. 1849-1851.