Plutonomía

La plutonomía (del grec πλοῦτος [ploûtos] ‘riquea’ i νόμος [nómos] 'llei', com a acrònim de «plutocracia» i «economia») es referix a un sistema econòmic en el qual el creiximent econòmic està impulsat per, i majoritàriament consumit per, una minoria rica.

El terme va ser falcat en 2005 per l'analiste Ajay Kapur i el seu equip d'investigació de Citigroup en Plutonomy: Buying Luxury, Explaining Global Imbalances, Revisiting the Plutonomy: The Rich Getting Richer i The Plutonomy Symposium: Rising Tides, Lifting Yachts. En estos documents, s'establix l'idea de que la societat és una dicotomia de dos grups socials: un de menut compost pels més rics, els qui conformen l'1 % de la societat, i el restant són els pobres, els qui conformen el 99 % restant. El creiximent econòmic se seguix donant en les nacions en a on hi ha plutonomía a pesar de les condicions de mala salut econòmica, com la pobrea i endeutament creixents.

Definició

D'acort en el grup Forbes, en la plutonomía el creiximent econòmic és potenciat i consumit per la riquea de la classe més alta de la societat. La plutonomía fa referència a un tipo de societat a on la major part de la riquea és controlada per una minoria que sempre decreix. En conseqüència, el creiximent econòmic de la societat depén de les fortunes de la minoria adinerada».

Un informe intern —de maig del 2005— de Citigroup entén lo anterior com un sistema en el qual «els rics dominen els ingréss, riquea i consum» agregant: «La nostra tesis és que els rics són els promotors dominants de la demanda en moltes economies al voltant del món (EE. UU., Regne Unit, Canadà i Austràlia)... creem que els capitalistes globals van a obtindre una part encara més gran de la riquea mundial en els pròxims anys». Va ser este informe —o més be, el seu descobriment— lo que va posar el terme en l'atenció pública. (vore més avall)

El document del Citigroup específica: «nos agraden les empreses que venen o presten servicis als rics: bens de lux, bancs privats, entre uns atres.» perque «en una plutonomía no existix «el consumidor de EE. UU.» o «el consumidor del Regne Unit». Hi ha consumidors rics, pocs en número, pero desproporcionados en el percentage jagantesc dels seus ingressos i consum que realisen. I està el restant, els «no rics», molt numerosos, pero que conten sorprenentment poc en el consum nacional total”. Més alvance ,eixe informe es referix a eixes «multituts numeroses» com «les masses», «els tòfols» (peasants, en el sentit d'ocupants temporals, no educats i casi sense drets), etc.

El cas nortamericà

En Estats Units, l'1 % de la població posseïx la mateixa riquea que el 90 % de menors ingressos, sent el 20 % més ric qui consumix més de la mitat del total de lo existent en el mercat, sent per tant l'1 % de la població qui decidix, a través de la seua capital i inversions, la política econòmica nacional.