Pila Leclanché

Una ilustració de 1919 d'una pila o cela Leclanché.

La pila Leclanché o cela Leclanché és una cela electroquímica primària que va ser inventada i patentada per Georges Leclanché en 1866. Contenia una dissolució conductora (electrolito) de clorur d'amoni, un càtodo (pol positiu) de carbono, un despolarizador de diòxit de manganeso, i un ànodo (terminal negativa) de zinc. La pila Leclanché era essencialment una versió independent d'una bateria de terra, i el seu disseny va ser prou copiat. La química d'esta cela va ser més vesprada adaptada en èxit per a la fabricació de piles seques

Cela de vaixell porosa

En la cela Leclanché original, el despolarizador, que consistia en diòxit de manganeso ensopit, estava empaquetat en una vaixell porosa, i una barra de carbono s'introduïa en el centre per a que actuara com a càtodo. L'ànodo, que era una barra de zinc, estava sumergit junt en la vaixell anterior en una dissolució de clorur d'amoni. La dissolució líquida actuava com l'electrolito, que penetrava a través de la vaixell porosa per a fer contacte en el càtodo.

Atre disseny de la pila Leclanché, l'element o cela Leclanché-Barbier, en l'electrodo de zinc en el centre d'un bloc de aglomerado que contenia el diòxit de manganeso.

Cela de blocs de aglomerado

En 1871, Leclanché va prescindir de la vaixell porosa i la va reemplaçar per un parell de "blocs de aglomerado", adjunts a la placa de carbono per bandes de goma. Estos blocs estaven fets d'una mescla de diòxit de manganeso en aglutinants i pressionant la mescla en els mòles.