Anar al contingut

Pierrot Lunaire

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Arnold Schoenberg, compositor de Pierrot Lunaire.

Dreimal sieben Gedichte aus Albert Girauds 'Pierrot lunaire', ("tres voltes sèt poemes de Pierrot Lunaire d'Albert Giraud"), conegut comunament com Pierrot Lunaire, Op. 21, és un cicle de cançons compost per Arnold Schoenberg. És un conjunt seleccionat de 21 poemes de la traducció realisada per Otto Erich Hartleben del cicle de poemes francesos del mateix nom d'Albert Giraud. L'obra es va estrenar en el Berlín Choralion-Saal en octubre de 1912, en Albertine Zehme com a vocaliste.

La soprano solista canta els poemes en l'estil Sprechstimme, nova forma d'emissió vocal que realça el contingut dels poemes i situa les cançons en un registre que emula a l'utilisat pels cantants de cabaret. L'obra és atonal, pero no dodecafónica, ya que Schoenberg va començar a experimentar en el dodecafonisme en un punt posterior de la seua carrera.

Història

Els integrants del conjunt de l'estrena:
Hans W. de Vries (flauta), Karl Essberger (clarinet), Jakob Malinjak (violí), Albertine Zehme (recitat), Eduard Steuermann (piano) i Hans Kindler (violonchelo).

L'obra va ser favorida per Albertine Zehme, que va encarregar un cicle de cançons per a veu i piano, basat en la série de poemes de l'escritor belga Albert Giraud. Els versos havien segut publicats en 1884, i més vesprada traduïts a l'alemà per Otto Erich Hartleben. Schoenberg va començar a treballar el 12 de març de 1912, i va completar el treball el 9 de juliol d'eixe mateix any.

Despuix de quaranta ensajos, Schoenberg i Zehme (vestida com Colombina) varen estrenar l'obra en el Berlin Choralion-Saal el 16 d'octubre de 1912.

La reacció del públic va ser diversa: Anton Webern va reportar que l'audiència va chiular i es va burlar, pero que al final va ser un «èxit sense reserves».[1] També es varen criticar els texts per blasfemos, a lo que Schoenberg va contestar: «Si foren musicals, a ningú li hagueren importat les paraules. En el seu lloc, s'hagueren anat chiulant les melodies».[2]

Estructura

Pierrot Lunaire, inspirat en l'ambient del cabaret vienés, consistix en tres grups de sèt poemes: en el primer grup Pierrot canta sobre l'amor, el sexe i la religió; en el segon, sobre la violència, el crim i la blasfèmia; i en el tercer sobre la seua tornada a casa en Bérgamo, en el seu passat aguaitant-ho. Schoenberg, que estava fascinat per la numerologia, fa un us extensiu de motius de sèt notes a lo llarc de l'obra, mentres que el ensamble Pierrot consta de sèt membres (incloent el director). La peça és la seua opus 21, conté 21 poemes i va ser començada el 12 de març de 1912. Atres números clau en l'obra són el tres i el tretze: cada poema consistix de tretze llínees (dos versos de quatre llínees seguits per un vers de cinc llínees), mentres que la primera llínea de cada poema apareix tres voltes (sent repetides com les llínees sèt i tretze).

Títuls dels poemes:

  1. Mondestrunken
  2. Colombine
  3. Der Dandi
  4. Eine blasse Wäscherin
  5. Valse de Chopin
  6. Madonna
  7. Der kranke Mond
  8. Nacht (Passacaglia)
  9. Gebet an Pierrot
  10. Raub
  11. Rote Messe
  12. Galgenlied
  13. Enthauptung
  14. Die Kreuze)
  15. Heimweh
  16. Gemeinheit!
  17. Parodie
  18. Der Mondfleck
  19. Serenade
  20. Heimfahrt (Barcarole)
  21. O Alter Duft

L'obra pertany a l'etapa atonal del compositor (1908 - 1921), en la que l'atonalitat és usada de forma lliure, sense seguir un método específic. D'esta época són també les seues Peces per a piano op.11 (obra pionera totalment atonal), les Cinc peces per a orquesta op.16 i La mà feliç.

Enllaços i referències externes

Referències

  1. ↑ «Schoenberg - Pierrot Lunaire: an Atonal Landmark». www.scena.org. Consultat el 2025-06-25.
  2. ↑ Citat en Hazlewood.