Phantasiai

En filosofia helenística el terme phantasiai (φαντασίαι) és informació basada en sentit d'experiència.

Platón va descriure phantasiai com una mescla de percepció i doxa (juí / opinió).

Aristóteles va colocar phantasiai entre la percepció i el pensament. Per a Aristóteles, phantasiai es basa en la percepció sensorial i inclou imàgens mentals, somis i alucinacions.

Els pirronistas, epicúreos i els estoicos usen el terme per a referir-se a l'informació rebuda a través dels sentits i que sorgix en els pensaments. En les traduccions de texts pirronistas, el terme generalment es traduïx com "apariències", pero en les traduccions de texts estoicos no hi ha consens sobre cóm traduir el terme, en "apariència", "impressió", "presentació" i "representació" en us.

En l'epicureisme, phantasiai són totes verdaderes, pero les opinions (doxa) no són totes verdaderes. De les opinions, llavors, segons Epicuro, algunes són verdaderes i unes atres són falses; els verdaders són aquells que testifiquen a favor i no en contra de l'evidència de sentit, i els falsos aquells que testifiquen en contra i no a favor d'eixa evidència.

En l'estoïcisme, els phantasiai representen juïns precognitius que s'originen en les nostres experiències prèvies o en el nostre pensament subconscient. Tots els estats i activitats sicològics, com l'assentiment mental, la cognició, l'impuls i el coneiximent, són extensions o respostes a phantasiai. El fundador de l'estoïcisme, Zenón de Citium, va definir un phantasiai com una impronta ("tupôsis") en el "hêgemonikon" (facultat de mando). Va sugerir que l'ànima està impresa pels sentits de la mateixa manera que un anell de sagell imprimix la seua forma en cera blana.

Els estoicos varen sostindre que alguns phantasiai reben assentiment i uns atres no. L'assentiment ocorre quan la ment accepta un phantasiai com a verdader. Segons els estoicos, "doxa" és una creència dèbil o falsa. El sapient evita la "doxa" quan les condicions no permeten una comprensió clara i segura de la veritat d'un assunt. Alguns phantasiai són experimentats en circumstàncies perceptualmente ideals, no obstant, són tan clars i distints que només podrien provindre d'un objecte real; es dia que eren kataleptikê (aptes per a captar). El kataleptic phantasiai obliga a l'assentiment per la seua mateixa claritat i representa el criteri de veres.

El filòsof estoico Epicteto va dir lo següent sobre phantasiai:

Les impressions (que els filòsofs criden φαντασίαι), per les quals la ment de l'home és colpejada a primera vista per qualsevol cosa que aplegue al seu intelecte, no estan baix la seua voluntat o control, sino que s'impulsen al reconeiximent dels hòmens per una certa força pròpia; pero els assentiment (que ells criden συγκαταθέσεις) per mig dels quals es reconeixen estes impressions són voluntaris i depenen del control de l'home. Per lo tant, quan ocorre el terrible sò d'un tro o una casa que es derroca, o una notícia repentina d'algun perill o un atre, o alguna cosa per l'estil, inclús el sabio es commourà per un moment i s'encollirà i palidecerá, no per anticipació de la mort. qualsevol mal, sino de moviments ràpits i desconsiderados que anticipen l'acció de la ment racional. Actualment, no obstant, el sabio no asentir a tals impressions (és dir, estes apariències que aterrorizan la seua ment), no les aprova ni les confirma en la seua opinió, sino que les rebuja i repelix i no creu que hi haja res formidable. en ells; i açò, diuen, és la diferència entre el sabio i el neci, que el neci pensa que les impressions que al principi li semblen dures i cruels són realment tals, i a mida que alvancen les aprova en el seu propi assentiment i les confirma per la seua opinió com si foren realment formidables (προσεπιδοξάζει és la frase que usen els estoicos en discutir açò), mentres que el sabio, despuix de mostrar emoció en color i complexió per un breu moment, no dona el seu assentiment, pero manté les opinions que ell Sempre ha tingut impressions tan fermes i fortes com de coses que realment no mereixen ser temudes en absolut, sino que només inspiren un terror buit i fictici.

Aulus Gellius va descriure el punt de vista pirrónico de la següent manera:

... diuen que les apariències, a les que criden φαντασίαι (phantasiai), es produïxen a partir de tots els objectes, no d'acort en la naturalea dels objectes mateixos, sino d'acort en la condició de la ment o el cos d'aquells a els qui els apleguen estes apariències. Per lo tant, criden absolutament a totes les coses que afecten el sentit dels hòmens τὰ πρός τι (és dir, "coses relatives a una atra cosa"). Esta expressió significa que no hi ha res en absolut que siga autodependiente o que tinga el seu propi poder i naturalea, sino que absolutament totes les coses tenen "referència a una atra cosa" i semblen ser tal com la seua apariència és mentres són vistes, i tal com estan formades pels nostres sentits, a els qui vénen, no per les coses mateixes, de les quals provenen va procedir.

Este punt de vista és similar a la doctrina budista d'orige depenent. Els pirronistas sostenen que no es pot confiar que "phantasiai" represente la realitat. Phantasiai simplement sembla ser real.