Phacus
Phacus és un gènero de microalgas protistas unicelulars de forma aplanada i apuntada pertanyent al tall Euglenozoa (també conegut com Euglenophyta).[1] Presenta un periplasma espiralado molt conspicuo , numerosos plasts verdes en forma de disc i una taca ocular roja molt visible pròxima a la base flagellar. Per la seua rigidea, el moviment solament és eixercit pel flagelle sobreixent, sense els moviments de la película superficial que són tan visibles en uns atres euglénidos.[2]
Els integrants de Phacus es troben habitualment en hàbitats d'aigua dolça de tot lo món. Són un grup gran i complex, en multitut de revisions d'espècies en curs:[3] en les bases de senyes hi ha registrades 564 espècies del gènero, pero solament 171 estan acceptades taxonómicamente.[4]
L'antic gènero Hyalophacus, que carix de plasts, és considerat actualment un sinònim de l'espècie Phacus ocellatus.
Etimologia
[editar | editar còdic]Es creu que el nom del gènero deriva del terme grec φακός (phakós), que es traduïx com "lent".[5] Això remet a la forma redonejada o oval de la majoria d'espècies de Phacus. El seu orige es remonta a el XIX , quan Nitzsch propon el terme i Dujardin ho establix formalment.[6] En lliteratura, el gènero és tractat en masculí.
Història
[editar | editar còdic]Es considera que Otto Friedrich Müller va observar per primera volta organismes que coincidixen en Phacus en 1773. El danés els va batejar com Cercaria pleuronectes, incloent-los en el gènero Cercaria. No obstant, en 1817, Christian Ludwig Nitzsch va descobrir que el gènero Cercaria era una agrupació d'organismes massa diferents, per lo que en 1823 va transferir l'espècie Cercaria pleuronectes a un nou gènero, Phacus (per lo que passa a cridar-se Phacus pleuronectes). Curiosament, en 1823, Jean-Baptiste Bory de Saint-Vincent havia propost ya el nom Virgulina per al gènero, que tècnicament tenia prioritat front a Phacus. No obstant, Virgulina va ser rebujat a favor de Phacus.[6]
El biòlec francés Félix Dujardin va establir en gènero en el sentit actual en 1841, utilisant el nom propost anteriorment per Nitzsch.[6] Dujardin va publicar els seus descobriments en la revista Histoire naturelle dones Zoophytes, Infusoires, establint la separació entre els gèneros Phacus i Euglena. La divisió atén a les característiques morfològiques distintives del gènero: forma de full pla, estructura rígida i menuts cloroplastos plans sense pirenoides.[7] Actualment, alguns autors afirmes que algunes espècies tenen cloroplastos en pirenoides.[5]
Christian Ehrenberg va descriure també numeroses espècies del gènero; va descobrir, per eixemple, Phacus longicauda en 1830. Encara que originalment inclosa en un atre gènero, actualment es considera el lectotipo de Phacus.[4] A lo llarc de el XX, autors com Lemmermann, Pochmann i Huber-Pestalozzi varen continuar en el descobriment d'espècies i les subdivisions del gènero.
Des de l'establiment del gènero, la classificació taxonómica ha segut complicada, per la gran variabilitat morfològica de la majoria d'espècies. Per això, els criteris per a la distinció de tàxons (espècie, varietat i forma) són habitualment poc precisos. En els alvanços en métodos d'anàlisis filogenético molecular, el gènero ha sofrit reclassificacions, i ara els criteris de classificació són més estrictes: per eixemple, s'utilisa la disposició del bandeado rígit del periplasto.[8] S'ha descobert també que algunes espècies són crípticas, lo que pràcticament impossibilita la seua identificació utilisant criteris morfològics. [3] L'anàlisis molecular també va permetre saber que Euglena limnophila i Lepocinclis salinus, pese a no ser cèlules aplanadas, pertanyien al clado de Phacus. Per això, es varen incloure en el gènero i varen passar a cridar-se Phacus limnophilus i Phacus salinus.[9]
Hàbitat i ecologia
[editar | editar còdic]Els integrants de Phacus es troben de forma habitual en entorns dulciacuícolas de tot el globo, en països com Japó, EEUU, Portugal, Brasil, Coreja de Sur, Filipines...[3][10][11] Preferixen traces de temperatura entre els 11.4 2 i els 21.6 °C i nivells de pH propencs al neutre, entre 6.2 and 7.5.[10] La majoria d'espècies es consideren euplanctónicas, ya que suren lliurement en aigües relativament obertes. Pese a la seua abundància, no solen causar blooms (proliferació incontrolada d'algues), com si fan atres gèneros similars.
El desenroll d'estes espècies està directament relacionat en la presència de matèria orgànica en l'aigua, ya que l'adició o substracció de certs components orgànics afecta considerablement al desenroll celular. Per eixemple, s'ha observat que afegir extracte de vedella a cultius de Phacus provoca canvis morfològics en els organismes: aument de la gruixa del periplasto, aument en número i tamany dels grànuls de paramilo i canvi de la forma celular. Els estudis indiquen que estos canvis ocorren molt freqüentment, pero varien depenent de l'espècie i dels nutrients afegits. Pel contrari, si l'ambient s'empobrix, les cèlules poden formar quiste de resistència. És dir, la cèlula s'expandix (tornant-se més redona), pert les seues flagelos i aumenta el número de cossos de paramilo d'almagasenament en el seu interior. També desenrolla una paret mucilaginosa de polisacàrits que la protegix fins que les condicions ambientals siguen més favorables.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Adl, S.M. et al. (2012). The revised classification of eukaryotes. Journal of Eukaryotic Microbiology, 59(5), 429-514
- ↑ Marin, B., Palm, A., Klingberg, M., & Melkonian, M. (2003). Phylogeny and taxonomic revision of plastid-containing euglenophytes based on SSU rDNA sequence comparisons and synapomorphic signatures in the SSU rRNA secondary structure. Protist, 154(1), 99-145.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Molecular Phylogeny and Cryptic Diversity of the Genus P hacus ( P hacaceae, I uglenophyceae) and the Descriptions of Seven New Species».Journal of Phycology.50(5)
- 948–959.ISSN 0022-3646.doi:10.1111/jpy.12227.Consultat el 2025-09-26.
- ↑ 4,0 4,1 «56 Algaebase».Journal of Phycology.39(s1)
- 19–20.ISSN 0022-3646.doi:10.1111/j.0022-3646.2003.03906001_56.x.Consultat el 2025-09-26.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «Phacus». fmp.conncoll.edu. Consultat el 2025-09-26.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «Graduate Students | Plant Biology | SIU» (en en). plantbiology.siu.edu. Archivat des d'el original, el 2025-01-14. Consultat el 2025-09-26.
- ↑ «PHYLOGENY OF EUGLENOPHYCEAE BASED ON SMALL SUBUNIT rDNA SEQUENCES: TAXONOMIC IMPLICATIONS 1».Journal of Phycology.39(1)
- 226–235.ISSN 0022-3646.doi:10.1046/j.1529-8817.2003.02075.x.Consultat el 2025-09-26.
- ↑ «Morphological and molecular examination of relationships and epitype establishment of Phacus pleuronectes , Phacus orbicularis , and Phacus hamelii 1».Journal of Phycology.43(5)
- 1071–1082.ISSN 0022-3646.doi:10.1111/j.1529-8817.2007.00386.x.Consultat el 2025-09-26.
- ↑ «Taxon‐rich phylogeny and taxonomy of the genus Phacus (Euglenida) based on morphological and molecular data».Journal of Phycology.56(5)
- 1135–1156.ISSN 0022-3646.doi:10.1111/jpy.13028.Consultat el 2025-09-26.
- ↑ 10,0 10,1 «Ecological notes on the species of Phacus Dujardin (Euglenophyta) from the central region of Portugal».Acta Oecologica.24
- S33–S48.doi:10.1016/S1146-609X(03)00006-7.Consultat el 2025-09-26.
- ↑ «Contribution to the knowledge of the genus Phacus Dujardin 1841 (Euglenophyceae) in Korea».Nova Hedwigia.71(1-2)
- 37–67.ISSN 0029-5035.doi:10.1127/nova/71/2000/37.Consultat el 2025-09-26.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Phacus» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.