Anar al contingut

Papir de Ipuur

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
El Papir de Ipuur és un poema de l'Antic Egipte

El Papir de Ipuur és un poema del Antic Egipte preservat en 17 fragments de papir; classificat en el nom de Papir de Leiden I 344, es troba custodiat en el Museu Arqueològic Nacional de Leiden, en els Països Baixos.[1]

També és conegut per atres noms, com a Planyences de Ipuur, Planyences de Ipuwer, Admoniciones de Ipuwer o Llamentacions del sabio Ipuer.

El manuscrit va ser descobert en Menfis en la primera mitat de el XIX, encara que provablement procediria de Saqqara; té 378 cm de llongitut i 18 cm d'altura; es data al final de el XIII, i encara que l'época de la composició del poema es desconeix, alguns erudits han sugerit que es va escriure durant el Primer periodo intermig d'Egipte,[2][3] o entre el final de la Dinastia XII[4] i el Segon periodo intermig d'Egipte, de ca. 1850 a 1600 a. C.

El relat es considera històric. Mostra la caiguda del Imperi Antic d'Egipte, o una planyença inspirada pel supost caos del Segon periodo intermig, varis sigles despuix o, possiblement, una combinació d'abdós successos.

Ipuur (Ipu ur), "el príncip Ipu", partidari del vell orde, descriu un Egipte afligit per desastres naturals i en un estat de caos, un món regirat a on el pobre es fa ric, i el ric pobre, i la guerra, la fam i la mort estan en tots els llocs. Un síntoma d'est desplome del vell orde és la planyença a on els sirvientes abandonen la seua servitut i es comporten en rebelia.

A causa d'açò, i d'afirmacions com "el riu és sanc", alguns han interpretat el document com un relat egipcíac de les plagues d'Egipte descrites en el llibre del Èxodo del Antic Testament,[5][6] i a sovint és citat com a prova del text bíblic per algunes organisacions religioses. El director de cine nortamericà James Cameron també cita este papir com una de les proves del relat bíblic de l'Èxodo en el seu documental The Exodus Decoded.

Referències

  1. ↑ Quirke, 2014, p. 167.
  2. ↑ Gardiner, 1961, p. 109-110.
  3. ↑ Grimal, 1992, p. 138.
  4. ↑ Willems, 2010, p. 83.
  5. ↑ Meyers, 2005, p. 5-6.
  6. ↑ Moore y Kelle, 2011, p. 81.