Paper de lija
El paper de lija, o simplement lija, és un paper sobre el qual s'adherix algun material abrasivo, com pols de vidre o esmeril.[1] El paper de lija s'usa per a llevar chicotets fragments de material de les superfícies para aixina deixar les seues cares planes, com en el detallat de fustes, en preparació per a pintar o barnizar. La lija també s'ampra per a polir, fins a eliminar, certes capes de material o en alguns casos per a conseguir l'efecte contrari i obtindre una textura asprosa, com en els preparatius per a encolado.
En la fabricació moderna d'estos productes, l'arena i el vidre han segut substituïts per atres abrasivo com l'òxit d'alumini o el carbur de silici. És comú usar el nom de l'abrasivo quan es descriu el paper, p.ej. "paper d'òxit d'alumini" o "paper de carbur de silici".
El paper de lija es produïx en una varietat de tamanys de gra i s'usa per a eliminar material de les superfícies, ya siga per a suavisar-les (per eixemple, en pintures i acabament de fusta), per a eliminar capa de material (com pintura vella) o, a voltes, per a fer la superfície més asprosa (per eixemple, com a preparació per al pegat). El tamany de gra del paper de lija generalment s'expressa com un número que està inversament relacionat en el tamany de partícula. Un número chicotet, com 20 o 40, indica un gra gros, mentres que un número gran, com 1500, indica un gra fi.
Història
El primer cas registrat d'us de paper de lija va ser en la China de el XIII, quan els clafolls trituradas, les llavors i l'arena es varen unir al pergamí en goma natural.[2] En la Bíblia, es menciona que el rei Salomón va utilisar un abrasivo misteriós cridat shamir que li permetia al rei construir el seu temple (per eixemple, tallar grans blocs de pedra) sense utilisar ferramentes de ferro, ya que el temple estava destinat a ser un lloc de pau i el ferro s'usava en la guerra. Shamir també es considerava en la tradició hebrea com un cuc màgic capaç de trencar el vidre quan descansa sobre ell.[3][4]
La pell de taburó (escamas placoides) també s'ha utilisat com abrasivo i les escates asproses del fòssil vivent, celacanto, s'utilisen en el mateix propòsit pels natius de Comores.[5] Hervir i seca, la planta equiseto de hivern s'utilisa en Japó com a material de poliment tradicional, més fi que el paper de lija.
El paper de vidre va ser fabricat en Londres en 1833 per John Oakey, l'empresa del qual havia desenrollat noves tècniques i processos adhesius que permetien la producció en massa. La fregida de vidre té partícules de vores esmolades i talla be, mentres que els grans d'arena se suavisen i no funcionen be com a abrasivo. El paper de lija barat a sovint es feya passar per paper de vidre; Stalker i Parker varen advertir contra açò en A Treatise of Japaning and Barnishing publicat en 1688.[6]
En 1921, 3M va inventar un paper de lija en gra de carbur de silici i un adhesiu i respal a prova d'aigua, conegut com a humit i sec. Açò va permetre l'us en aigua, que serviria com a lubrificant per a eliminar les partícules que d'una atra manera obstruirien l'arena. La seua primera aplicació va ser en el repintado de pintura per a automòvils.[7]
Tipos
Hi ha moltes varietats de paper de lija, en variacions en el paper o soport, el material utilisat per al gra, el tamany del gra i l'adherencia.
Respal
Ademés del paper, el respal del paper de lija inclou tela (cotó, polièster, rayón), película de PET i "fibra" o caucho. El respal de tela s'usa per a discs de paper de lija i correges, mentres que el mylar s'usa com a respal per a grans extremadament fins. Fibra o vulcanizado La fibra és un material de respal fort que consta de moltes capes de paper impregnat de polímer. El pes del respal generalment es designa en una lletra. Per als soports de paper, les classificacions de pes varien de "A" a "F", en A designant el més llauger i F el més pesat. La nomenclatura de lletres seguix un sistema diferent per als soports de tela, en el pes del soport classificat com a J, X, I, T i M, de més llauger a més pesat. Un respal flexible permet que el paper de lija seguixca els contorns irregulars d'una peça de treball; el respal relativament inflexible és òptim per a superfícies planes o redonejades regulars. Els soports de paper de lija es poden pegar al paper o formar una estructura de soport separada per al paper de lija en moviment, com el que s'usa en les bandes i discs de lijado. Un paper o soport més resistent aumenta la facilitat de lijado de la fusta. Quant més dur siga el material de respal, més ràpit serà el lijado,
Tipo d'abrasivo
Els tipos de materials abrasivo inclouen:
- vidre: ya no s'usa comunament
- pedernal: ya no s'usa comunament
- granate: comunament utilisat en fusteria
- esmeril: comunament utilisat per a raspar o polir metals
- òxit d'alumini: el més comú en l'us modern, en la més àmplia varietat de grans, el menor cost unitari; es pot utilisar en metal (és dir, tallers de carrosseria) o fusta
- carbur de silici: disponible en grans molt grossos fins a microgrits, comú en aplicacions humides
- alúmina-circonia: (una aleació d'òxit d'alumini-òxit de zirconi), utilisada per a aplicacions de rectificat de màquines
- òxit de crom (III): utilisat en papers de gra micrónico extremadament fi (nivell micrométrico)
- Diamant: utilisat per a l'acabament i poliment de metals durs, ceràmica i vidre.
- Òxit d'alumini ceràmic: utilisat en aplicacions d'alta pressió, utilisat tant en abrasivo revestits com en abrasivo aglomerados.
El paper de lija es pot "vaporizar" quan es carrega un lubrificant sec a l'abrasivo. Els papers vaporizados són útils per a lijar capes d'acabament i pintura, ya que el "sabó" de estearato evita l'obstrucció i aumenta la vida útil del paper de lija.
Quant més dur siga el material de gra, més fàcil serà el lijado de superfícies més dures com a fustes dures com nogal, pacana o wengué. El material de l'arena per a polir el granit deu ser més dur que el granit.
Adheriment de l'abrasivo al soport
S'utilisen diferents adhesius per a unir l'abrasivo al paper. Encara s'usa pegament de pell, pero este pegament a sovint no pot soportar la calor generada durant el lijado a màquina i no és resistent a l'aigua. Els papers de lija a prova d'aigua o els papers de lija humits/secs utilisen una unió de resina i un respal impermeable.
El paper de lija pot ser de capa tancada o de capa oberta.[8] Aproximadament del 90% al 95% de la superfície està coberta en grans abrasivo en una capa tancada. El paper de lija de capa tancada és bo per a lijar a mà o treballar en materials més durs. En comparació, del 50% al 70% de la superfície està coberta en grans abrasivo en paper de lija de capa oberta. La separació entre partícules fa que el paper de lija siga més flexible, lo que evita que el paper de lija s'atolle. No obstant, els espais en la cobertura de l'arena llimiten la capacitat del paper de lija per a realisar treballs de polit uniformes. El paper de lija de capa oberta és millor per a materials més blans.
El paper de lija humit i sec és més eficaç si s'usa en humit perque l'obstrucció es reduïx en llavar les partícules de la superfície de poliment. Podria dir-se que també hi ha beneficis per la lubricació i el refredat.[9]
Formes
El paper de lija ve en diferents formes i tamanys:
- full: generalment de 23 per 28 cm, pero poden estar disponibles atres tamanys.
- cinturó: generalment en respal de tela, ve en diferents tamanys per a adaptar-se a diferents lijadoras de banda.
- disc: fet per a adaptar-se a diferents models de lijadoras de disc i d'òrbita aleatòria. Pot estar perforat per a alguns models de lijadoras. L'accessori inclou adhesiu sensible a la pressió (PSA) i "velcro" (similar al Velcro).
- rolls: coneguts com "rolls de peluig" per molts contractistes.
- esponja: per a llocs estrets.
Referències
- ↑ Michael Dresdner (1992). The Woodfinishing Book. Taunton Press. ISBN 1-56158-037-6
- ↑ “Know How: Sandpapers and Sanding” . Sail Magazine.
- ↑ (1982) Stories Behind Everyday Things, United States of America: Reader's Digest, pp. 293. ISBN 0-89577-068-7.
- ↑ «Abrasive | material» (en en).
- ↑ Thomson, Keith Stewart (1992). Living Fossil: The Story of the Coelacanth, W. W. Norton & Company Limited. ISBN 978-0-393-30868-6.
- ↑ Stalker & Parker (1971). A Treatise of Japaning and Varnishing, Tiranti.
- ↑ Jeffrey, Kirk (1989). «The Major Manufacturers: From Food and Forest Products to High Technology», Minnesota in a Century of Change: The State And Its People Since 1900, Minnesota Historical Society Press, p. 234. ISBN 978-0-87351-238-1.
- ↑ «What is the Difference Between Open and Closed Coat Abrasives?».
- ↑ Box by box, Cincinnati, Ohio: Popular Woodworking Books. ISBN 1558709436.
Bibliografia
- Dresdner, Michael (1992). The Woodfinishing Book. Taunton Press. ISBN 1-56158-037-6
- Flexner, Bob (2005). Understanding Wood Finishing — How to Select and Apply the Right Finish. Fox Chapel Publishing. ISBN Hardcover:978-1-56523-548-9. ISBN Paperback:978-1-56523-566-3
Vore també
- Este artícul conté una traducció derivada de «Papel de lija» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.